Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Janis Joplin, el blues de la vida intensa

Va fugir de l'ambient opressiu i ultraconservador de la seva Texas natal per abraçar el somni de la Califòrnia hippy i alliberadora, on va esdevenir una icona musical indiscutible amb el seu estil vocal poderós i una presència escènica incandescent. Associada fatídicament a la trilogia que aplega el rock, el sexe i les drogues i a l'anomenat 'club dels 27' (el panteó d'estrelles de la música popular desaparegudes a aquesta prematura edat), la figura de Janis Joplin encara aixeca pols i literatura avui, passats més de 50 anys de la seva mort

/ Felipe de San Pedro

Quan Janis Joplin va veure la Universitat de Texas, on estudiava Belles Arts, empaperada amb la seva cara i un missatge que resava “vota l’home més lleig del món”, va desaparèixer. Aquella va ser l’estocada definitiva d’anys de burles i menysteniment d’una nena grassoneta i pigada que no encaixava en el Port Arthur (Texas) dels anys cinquanta. Una societat ultraconservadora, opressiva, temerosa de Déu i racista, on encara hi havia vestigis del Ku Klux Klan.

Janis Joplin, que pertanyia a una família acomodada, va heretar l’amor a la lectura del seu pare i l’amor a la música i el cant de la mare, però no la seva fe religiosa i el seu puritanisme. Mentre les adolescents de l’època volien ser animadores i sortir amb un quarterback, ella freqüentava els bars de Blues i escoltava Leadbelly, Big Mama Thornton o Bessie Smith.

Després de llegir a On the Road (A la carretera) de Jack Kerouac va decidir que volia ser una beatnik, recórrer la carrera, viure i experimentar tot anant cap a l’Est, com un personatge més de la novel·la. Califòrnia era als anys seixanta el paradís del hippisme i Joplin va participar com ningú d’aquella la revolució contracultural. Va fer seu el tòpic que més tard es plasmaria en la cançó d’Ian Dury “Sex and drugs and rock and roll”. Va tenir centenars d’amants, s’ho va beure tot, s’ho va esnifar tot, s’ho va punxar tot.

En aquella Califòrnia hippy, alliberada i alliberadora, es va convertir en algú popular i desitjable, un ésser amb magnetisme que destil·lava un carisma poc comú en les dones de l’època

Una de les seves biògrafes, Holly George-Warren autora de Janis Joplin. La biografía definitiva de la legendaria reina del rock (Libros Cúpula) recorda, cinquanta anys després de la seva mort, que tot i la desgràcia del seu final, Janis va ser feliç en aquella Califòrnia alliberada i alliberadora on va fer amistat amb bandes com Jefferson Airplane o Grateful Dead.

Es va convertir en algú popular i desitjable, un ésser amb magnetisme que destil·lava un carisma poc comú en les dones de l’època. Per George-Warren, va ser una pionera i va assumir una sèrie de sacrificis que després van facilitar que altres dones de la indústria musical emergissin. Joplin anava per lliure. La seva veu, la seva imatge feien ombra a tots els seus grups amb què cantava, com Big Brother and The Holding Company del qual es va deslligar el 1968 per fer carrera en solitari.

Tot i el seu empoderament, les seves robes de hippy amb colors llampants, ulleres excèntriques i el seu cabell despentinat, a Janis encara la perseguia la inseguretat conreada durant anys a Texas. Tot i que només volia cridar l’atenció, ser estimada, la seva por escènica era llegendària, com llegendàries eren les copes de whisky o bourbon –després es va passar al vodka, menys agressiu per la gola, però igual de perjudicial per al fetge– o les ratlles d’speed, que prenia abans de fer un concert. A l’escenari era pura màgia, irregular a vegades, mística altres, quan sortia a cantar deia que feia l’amor amb 25.000 persones, però que després tornava a casa sola.

A l’escenari era pura màgia, irregular a vegades, mística altres, quan sortia a cantar deia que feia l’amor amb 25.000 persones, però que després tornava a casa sola

I la soledat de Janis Joplin es matisava amb heroïna –per fer baixar l’adrenalina de l’speed i de l’escenari– i amb una voracitat sexual contrastada a mitges per engrandir el mite conservador del llibertinatge del hippisme de l’època. Va intimar, es diu, amb Jimi Hendrix, Jim Morrison i Leonard Cohen, que va compondre “Chealsea Hotel” en honor a aquell encontre sexual al mític establiment. També va estampar una ampolla al cap a Jerry Lee Lewis i va firmar un contracte prenupcial amb Seth Morgan, un camell i proxeneta de qui s’havia encapritxat perquè sempre tenia droga a bon preu i follava sense pausa. Tenia relacions amb companys de l’equip tècnic, amb motxillers que coneixia als bars, amb camells i amb els seus fans… Ningú es resistia a “l’objecte sexual més gran del món”, com ella mateixa s’autodenominava.

No obstant això, els grans amors de Janis van ser dones. Deia que els homes només li havien fet mal i que quan els veia sota l’escenari cantant les seves cançons de desamor i patiment, se sentia com els negres quan veien blancs als concerts de blues, plena de fúria, confessava a la periodista Ellen Willis a una entrevista a la revista Rolling Stone. Els millors amors de Joplin van ser una parella amb qui va mantenir una relació intermitent. Kim Chappell, que abans havia estat amant de Joan Baez, i Peggy Caserta. Un triangle d’amor que va durar fins a la seva mort i que Caserta va explicar en el llibre Going with Janis.

Els seus amics, biògrafs i la mateixa Caserta sostenien que Joplin tot i que ho va intentar no aconseguia ordenar la seva vida: amb 27 havia patit vuit sobredosis, tenia cirrosi hepàtica, i quan es va intentar desenganxar amb metadona ja era massa tard. El cavall corria lliure per les seves venes.

Janis Joplin va morir el 4 d’octubre de 1970 en una habitació d’hotel a Los Angeles, dies abans del llançament de ‘Pearl’, el seu darrer disc i el seu l’àlbum més venut, el pòstum

Dos mesos abans de morir va tornar a Port Arthur per veure la seva família, tornava la cantant que acaparava portades, una icona musical, una icona del feminisme i la cultura hippy. La nena grassona i lletja era una estrella rutilant. Janis buscava una reparació, una segona oportunitat a l’hostil Texas per ser acceptada. Tot i això, el que va aconseguir al seu poble natal va ser més menyspreu. El veïnat no li perdonava que en alguna entrevista hagués parlat de com de malament l’havien tractat els seus conciutadans. I la seva mare no li va perdonar mai que es presentés a Port Arthur amb un grup de hippies grenyuts i alcoholitzats com a comparsa: “m’avergonyeixes, filla” li va dir.

Janis Joplin va morir el 4 d’octubre de 1970 en una habitació d’hotel a Los Angeles, dies abans del llançament de Pearl, el seu darrer disc i el seu l’àlbum més venut, el pòstum. Les circumstàncies de la seva mort encara són un misteri: la puresa d’un 40% de l’heroïna que va consumir –quan normalment és un 2%– o la sospita que hi havia algú més a l’habitació, són encara ara fets sense resoldre. Va morir setze dies després que Jimi Hendrix. Van ser els terribles precursors de l’anomenat Club dels 27, joves estrelles del rock que –com el mateix Hendrix, la mateixa Joplin, el cantant dels Doors Jim Morrison, el guitarrista dels Rolling Stones Brian Jones o el guitarrista de Canned Head Alan Wilson– van morir amb aquesta edat i amb molt poc temps de diferència. A la llista, posteriorment, si han sumat noms com els de Kurt Cobain i Amy Winehouse.

Janis Joplin va viure com va voler, fent del risc i la intensitat la seva marca personal. Aplanant el camí per les que vindrien després. Més de cinquanta anys després “Mercedes Benz”, “Piece of my Heart”“Me and Bobby McGee” sonen més actuals que mai.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU