Diu Amaia Nausia (Pamplona, 1982) a Ni casadas ni sepultadas. Las viudas: una historia de resistencia femenina (Txalaparta, 2022) que situar la mirada als marges del relat històric genera un revulsiu contra la història androcèntrica. Nausia és doctora en Història per la Universitat de Navarra, amb la tesi “Entre el luto y la supervivencia. Viudas y viudedad en la Navarra moderna”, així com responsable de projectes d’Eusko Ikaskuntza (Societat d’Estudis Bascos) i col·laboradora en mitjans de comunicació, com Berria, Gara i Euskalerria Irratia. Parlem de la seva última obra, que recupera la memòria col·lectiva de les vídues navarreses dels segles XVI i XVII, de la figura de la vídua com un símbol de resistència, de les eines de control social contra les dones i de la importància de la família nuclear en la societat capitalista.
Deia la historiadora Gerda Lerner que “obviar el passat de les dones és una altra manera de fer violència de gènere”. Com es pot fer front a aquesta mena de violència?
Se’ns ha tendit a dir que no hem fet història i això és fruit d’una historiografia amb una mirada molt androcèntrica. Donar importància al passat ens ajuda a entendre com contribuïm també a la realitat actual, i negar les dones en el relat històric és una forma més de violència patriarcal. Lerner parla que les dones hem estat les grans oblidades de la història, i sobretot de la necessitat de fer història des dels marges, i, en el cas de les vídues, els marges dels marges. S’ha considerat vàlida la història política, militar, i institucional i, òbviament, aquí les dones no hem estat protagonistes. No es tracta tant de buscar referents femenins rellevants en el passat sinó de canviar la mirada i veure la resta d’àmbits en els quals sí que hem estat protagonistes i hem contribuït a la història. Cal parlar de la història de les anònimes, de moltes dones que en la seva quotidianitat també van fer història perquè eren exemples de resistència davant el sistema patriarcal.
En el llibre Ni casadas ni sepultadas. Las viudas: una història de resistencia femenina menciones que l’usdefruit era “un lloc en el qual les vídues podien descansar, protegides i amb instruments suficients per adquirir una major autonomia”. A què et refereixes?
Les vídues vivien en el límit, en una constant disjuntiva, perquè representaven les dues cares d’una moneda: d’una banda, adquirien una autonomia que mai havien tingut com a dones, però, d’altra banda, el control social que s’exercia sobre elles era molt major que el que patien moltes altres dones. L’usdefruit donava a les vídues protecció i descans perquè tenien l’oportunitat d’administrar els béns del marit –una cosa molt pròpia del dret pirinenc, que tenim a Navarra, Aragó i Catalunya–, però era també una manera de controlar-les, perquè es trobaven subjectes a una infinitat de condicionaments morals. Gràcies a la gestió administrativa de la llar es convertien en senyores de la casa i decidien amb qui es casaven els seus fills i filles, qui nomenarien hereu, com administrarien la terra, etcètera. Això també els produïa molts problemes familiars, perquè els hereus veien en la vídua un obstacle per aconseguir l’herència. Per això moltes vegades veiem processos en els quals se les acusava de males vídues, d’adúlteres, i fins i tot de bruixes.
Per què la condició de vídua representava la doble cara d’una moneda?
Les vídues representaven tot el que preocupava al patriarcat, perquè eren dones soles, amb recursos econòmics, que no tenien un marit al costat que controlés la seva moralitat i la seva sexualitat, una figura que concitava molta preocupació i que calia vigilar. D’aquí la nombrosíssima legislació, tractats morals, acusacions de bruixeria i literatura existent de l’època del segle d’or. En el context del segle XVI, en què es construeix l’estat modern, estava sorgint el capitalisme i un nou ordre social marcat per una crisi econòmica i demogràfica, la qual cosa porta a un adoctrinament de les dones entorn de la maternitat, les cures i la renúncia a l’esfera pública per a recloure-les en l’àmbit privat. Enfront d’aquest ideal de feminitat, les vídues representaven la subversió de l’ordre social perquè són una autoritat amb autonomia respecte de la masculinitat.
En el teu anterior llibre, Vírgenes o putas. Más de 500 años de adoctrinamiento femenino (Txalaparta, 2020), parles de la perspectiva dicotòmica a la qual es troben sotmeses les dones, cosa que recuperes a Ni casadas ni sepultadas. Sempre ha existit aquesta disjuntiva?
“La dicotomia de la puta o la santa és una forma d’adoctrinament que ens han fet creure a les dones per donar lògica al sometiment”
La dicotomia de la puta o la santa és una forma d’adoctrinament que ens hem de creure les mateixes dones per a justificar el sotmetiment i trobar-li una lògica. En aquest sentit, Gerda Lerner ens parla de com el patriarcat és un sistema que necessita que la humanitat doni una explicació racional i moral a les opressions que ell mateix genera, per la qual cosa, es dota de sistemes i mecanismes per a poder fer virar la responsabilitat de l’opressió al subjecte oprimit, sobretot socialitzant el discurs i fent-lo públic perquè serveixi d’exemple per a la resta del col·lectiu. La verge o la puta, Maria o Eva… Sempre tenint aquesta disjuntiva de com cal ser i castigant la dissidència.
Tractes el fet que a l’edat moderna es va establir un estat de “consciència institucional de la precarietat de la viduïtat” que marcava prerrogatives en l’àmbit processal, laboral i patrimonial. Respon això a una preocupació real de l’Estat o a la figura de la vídua com un subjecte polític crucial per a la proliferació econòmica?
Enviduar equivalia a l’empobriment, independentment de la classe social a la qual la vídua pertanyés. Però no era el mateix enviduar formant part d’una classe social baixa que fer-ho tenint accés a recursos econòmics, de manera que era també una qüestió de classe. La mecànica institucional que va començar a l’edat moderna amb relació a aquesta qüestió de consciència institucional de la precarietat de la viduïtat va molt lligada a les qüestions morals. Els tribunals van començar a dictaminar a favor de les dones perquè consideraven que l’amor matern és una cosa natural i biològica, entenent-lo com quelcom immutable i al qual estem obligades. Les polítiques institucionals d’aquella època, encara que afavoridores de les vídues en molts aspectes, responien a un intent de control, de subjecció davant el perill que representaven amb doble moralitat, basada en polítiques de suposada protecció que no deixaven de ser mecanismes de control estatal.
L’autonomia de la dona en el procés de viduïtat va afavorir l’arrelament del capitalisme?
Totes aquestes prerrogatives que es donen a les vídues per a gestionar l’economia del marit anaven acompanyades d’un procés en el qual a les dones se’ls va donar més capacitat de decisió en l’àmbit privat, cosa que no deixa de ser una fórmula per a lligar més encara la dona a la casa i així mantenir la unitat familiar i afavorir la llar com a nucli de producció. Amb l’usdefruit aconseguien que la vídua romangués a casa seva, renunciés a tornar a casar-se i mantingués el seu dot. Si bé l’usdefruit permetia desenvolupar una autonomia fins al moment no experimentada, era un mecanisme que, més que d’apoderament, generava un lligam de la dona en l’àmbit privat, per la qual cosa afavoria l’economia de l’Estat i, en conseqüència, l’incipient sistema capitalista.
En aquest sentit, la instauració de l’estat modern va anar acompanyada de fortes crisis econòmiques i d’un descens de la població, la qual cosa va comportar una amenaça als drets de les dones. Som en un context similar?
Avui ens trobem en un punt molt allunyat al passat i molt pròxim alhora. No és que no tinguem res a fer sinó que hem d’estar alerta, perquè en moments en què el moviment feminista fa un pas endavant sempre li vindrà un contraatac, perquè patriarcat i capitalisme van sempre de bracet. El capitalisme aprèn a explotar la força de treball del patriarcat, que és el que li ha ensenyat a explotar la força reproductiva de les dones. Ens han venut falsament la història com una cosa lineal i de progrés, però la història és cíclica i la de les dones més encara, perquè els discursos i les formes es van adaptant. La falsa idea del progrés se l’han quedat els homes heterosexuals, blancs i rics, no pas les dones, les persones racialitzades o les identitats dissidents.
En Ni casadas ni sepultadas es pot observar la idea marxista que entoma Silvia Federici de la concepció de les persones com a mà d’obra i la família nuclear com a institució cabdal per a la prosperitat del capitalisme. Com ens afecta la família nuclear en el context actual?
“Perquè el sistema econòmic aguanti en les mateixes condicions que demanda cal que visquem en parella i amb fills”
No és casualitat que en el segle XVI s’institucionalitzi el matrimoni i que la família nuclear passi a ser l’eix vertebrador de l’estat modern, que entén cada nucli familiar com un petit estat que ha de funcionar perquè el gran estat funcioni. La família era i és una unitat productiva per a la proliferació econòmica, però també l’exemple d’un nou ordre social en què es dona molta més autoritat a la figura del pater familias. En l’actualitat, veiem que aquest model de societat heteropatriarcal i família nuclear continua arrelat d’una forma increïble. Molt del que tenim avui dia es basa en la construcció d’aquest nou sistema econòmic, en què continua estant tot mesurat i organitzat. Perquè el sistema aguanti en les condicions que ell mateix demanda, existeix la necessitat que visquem en parella heterosexual i amb fills. La mateixa forma que tenim d’adaptar el nostre temps lliure o, per exemple, de compaginar les vacances escolars amb les vacances del treball, és una manera d’adaptar-nos al sistema productiu, per la qual cosa la relació heterosexual representa una unió per a la força del treball.
Amb quins instruments de control social de les dones compta avui el sistema? Com han evolucionat aquests models?
El control funciona a molts nivells, des del control social fins a l’institucional –per mitjà de la legislació–, així com el control moral eclesiàstic, que en el segle XVI i XVII funcionava a través dels patrons de conducta, cosa que tenim tan interioritzada avui dia que no fa falta generar tractats com passava en aquella època. Hi ha un interès clar per mantenir la falsa idea de la pau social, i tota aquella identitat que se sortís del que marcava aquesta pau era castigada, des dels murmuris i la marginació fins als càstigs en termes econòmics.
L’aspecte moral s’ha vist reiteradament utilitzat en la mediatització de les violències sexuals com el cas de les nenes d’Alcàsser, o les manades de Pamplona o Manresa. És aquest aspecte un mecanisme de control social cap a la resta de dones en l’actualitat?
El control social s’ha instaurat de manera transversal al llarg de la història. En les situacions de violació, les dones havien de demostrar que no havien merescut ser violades abans, durant i després que es produís, cosa que succeeix avui dia, com vam veure amb La Manada, i també en molts altres casos en els quals veiem com es fiscalitza el comportament de la dona en l’abans, el durant i el després. En aquest sentit, crec que no ha canviat res més enllà del context social, perquè es continua jutjant la moralitat de la dona que ha patit l’agressió. Jo soc de l’any 82, quan van succeir els fets d’Alcàsser tenia 12 anys, i recordo com el discurs va impactar en les noies de la meva generació en un moment en què començàvem a viure la nostra adolescència. La pressió, la por i el terror estava sobre nosaltres perquè es va articular un discurs de responsabilitat individual de cada nena o dona. D’altra banda, cal destacar la fiscalització femenina dels sentiments. Ho veiem amb el cas de Rocío Carrasco, en com es jutjava el paper de la mare per com hauria d’haver-se sentit, en com hauria d’haver protegit els seus fills o en qualsevol mena de reacció davant la situació viscuda.
Qui són les vídues del segle XXI?
En l’actualitat, les vídues continuen vivint en precarietat econòmica, les seves pensions no equivalen a les dels homes perquè moltes no han pogut cotitzar pel fet d’estar treballant a casa. Així i tot, la dona vídua d’avui dia no es considera un subjecte polític dotat de la perillositat que tenia en el segle XVI, bàsicament perquè aquest rol ha virat cap a altres dones que viuen una situació de fiscalització constant, com és el cas de les dones solteres, les divorciades, i de totes aquelles identitats i sexualitats dissidents que surten de la norma que demanda el sistema.
