Llegir a Pol Guasch (1997) és endinsar-se en una literatura que s’arrapa al cos. Més enllà d’una història, ofereix un cúmul de sensacions amb cara i revers. Després de dos llibres de poemes, l’autor tarragoní va escriure la seva primera novel·la, Napalm al cor (Anagrama, 2021) amb tan sols 24 anys, i enguany ha publicat Ofert a les mans, el paradís crema a la mateixa editorial. Hi explica la història de dos amics, la Rita i el Líton, en un món en flames. En lluita per tenir més temps per dedicar a l’escriptura, Guasch forma part de la productora cultural La Sullivan, que ha impulsat projectes com Viatge a Mart, unes trobades per reflexionar entorn de les experiències migratòries i el futur. Conversem amb ell sobre les grans alberedes que s’alcen i s’esbaneixen mentre el llegim.
La teva darrera novel·la ressegueix la història de dos amics. Per què vivim un esclat cultural i reflexiu sobre l’amistat?
Els darrers vint anys, en el camp de l’activisme, la sociologia i l’acadèmia s’ha pensat molt l’amor, tant que fins i tot s’ha arribat a diagnosticar el final de l’amor –com va escriure Eva Illouz. S’ha esgotat tant que hem sentit que l’amor ja no ens podia oferir més respostes. És un desplaçament lògic passar d’un camp molt explorat a un que no ho està. I alhora, hi ha la consciència que la família i la parella fracassen si els demanem que siguin l’única institució en la qual sostenir-nos. Amb la
covid es fa fer molt evident que parella i família no podien ser els únics sosteniments.
El capitalisme relacional, per mitjà de l’individualisme, la competitivitat i la mercantilització, també ha afeblit els vincles. Potser per això insistim a pensar-los?
Estem pensant més l’amistat perquè ens empenyen cap a un sistema profundament solitari. Estem molt sols i potser la repensem perquè tenim un desig profund de no sentir-nos-hi. Socialment, pensem l’amistat com un lloc lluminós i on som més lliures, però oblidem o deixem de dir que hi hem arribat perquè hi havia una mancança o un dolor. Moltes vegades arribem a l’amistat ferits. Per una ferida.
En la teva darrera novel·la poses llums i ombres sobre l’amistat. Hi ha una certa romantització?
El fet d’haver “matat” l’amor fa que projectem en les relacions d’amistat tot allò que projectàvem en l’amor. L’amistat sempre s’ha plantejat socialment com un espai de llibertat màxima
i de felicitat, perquè s’entenia com un lloc de fugida i construcció d’una identitat pròpia amb un col·lectiu escollit. Això fa que s’hagi romantitzat moltíssim: que l’amistat ens salva, que ens treu la solitud insuportable, que és la creació de vincles de solidaritat amb qui s’assembla a nosaltres… I sí, l’amistat pot ser tot això, però és molt més que això.
En les amistats hi ha separacions, pèrdues o fracassos. També hem de pensar-hi des d’aquesta perspectiva?
Em poso a escriure la novel·la perquè em pregunto: què passa amb els silencis sobtats dels amics, amb les desaparicions, amb els dols quan s’allunyen, amb les diferències socials o amb els desitjos de futur diferents? Pensar l’amistat també és pensar totes aquestes contradiccions i dolors que en formen part. L’amistat no és una, com l’amor tampoc no és un. Ja ho deia Aristòtil quan classificava l’amistat: n’hi ha una d’utilitària, que t’uneix per un objectiu concret; una de plaent, que t’uneix pel gaudi que et genera, i una amistat virtuosa, que és de fusió i unitat. Quan et relaciones amorosament amb algú, portes la càrrega dels amors antics i això implica una negociació, on provem d’entendre què projectem. En una amistat no ens posem a preguntar-nos aquestes qüestions, però també passen. Quan ens fem amics d’algú, bateguen totes les amistats antigues, les nostres frustracions, les nostres pèrdues, els nostres dols.
Vivim un moment d’elogi de l’amistat i de rebuig a la família. És perillós voler abolir-la sense disposar d’una alternativa clara o obviant que hi ha persones per a les quals és sosteniment?
Les idees que aposten per una abolició completa de la família contenen una lectura molt parcial. Òbviament, la família és una institució que està relacionada amb un model econòmic i de violència, però si hi ha hagut famílies durant tants segles també ens hem de preguntar per què. És només una institució de violència, dolor i malestar? O també és una manera de crear comunitat per no enfrontar-nos a la vida sols? Soc del parer que la família s’escull més del que diem i els amics no s’escullen tant com pensem. D’alguna manera, la família sí que l’escollim, en un sentit pragmàtic i quotidià: triem mantenir un vincle que no hem triat. Totes les relacions que tenim han tractat de convertir una trobada, una coincidència fortuïta, en un compromís i una promesa. És cert que no tothom pot fugir de la família ni abolir-la, però és que tampoc tothom no pot fugir de les relacions que té fora de la família: no tothom pot sortir d’una relació de parella o d’alguna amistat que no li fa bé. Cal pensar que la família no és només una construcció institucional que genera malestar. També pot ser una declaració d’amor i d’afirmació constant.
En les teves dues novel·les hi ha silencis que, al final, d’alguna manera criden: la carta de la mare a Napalm al cor o la veu de la mare durant l’enterrament a Ofert a les mans, el paradís crema. Les famílies estan travessades pels silencis, especialment els de les mares?
“Per ser crítics amb els relats de l’amor romàntic, amb el fet de renunciar a la identitat pròpia per l’altre, hem acabat afirmant uns discursos d’individualitat ferotge”
Una família es construeix amb silencis perquè moltes vegades es constitueix a través de renúncies. A les meves novel·les ho veiem en les mares, però també en el Líton, que per tenir un lloc dins de la família ha de callar una part d’ell que és fonamental, renunciant a la seva sexualitat, al seu desig, a una experiència que és radicalment seva i constitutiva per a la seva identitat. Per tant, el seu ser en la família passa per un rebuig a part de la seva identitat. La mare també ho fa i, de fet, Líton li pregunta: com has estat tants anys al costat d’aquest home, que és el meu pare, si crec que no t’estima. Una família és una mena de puzle de silencis que van encaixant, i el desequilibri o el dolor es genera quan hi ha persones que estan callant massa i d’altres que estan parlant massa. Però també penso que tota relació implica una part de renúncia sense que sigui una cosa negativa. D’alguna forma, tota relació és una negociació, una tensió, un cedir i agafar, mantenir una part teva i cedir una part de tu a l’altre. Has de deixar de ser una mica tu per ser amb els altres. En aquest risc hi ha la cosa lluminosa i preciosa de les relacions. Si bé és cert que, quan es cronifica, pot arribar a ser superdolorós, tampoc ho hem de demonitzar. M’agrada deixar de ser una mica jo amb les persones que estimo perquè així puc ser una mica elles.
Aquesta mirada qüestiona un sistema que ens empeny cap a la idea que no hi ha límits i que els individus no han de renunciar a res?
Sent crítics amb els discursos de l’amor romàntic, amb el fet de renunciar a la pròpia identitat per l’altre, hem acabat afirmant uns discursos d’individualitat ferotge. D’impermeabilitat. Hem renunciat a entendre que hi ha un punt mitjà entre la fusió absoluta i la impermeabilitat i que estimar té a veure amb dissoldre’s una mica amb l’altre. Penso que relacionar-se no pot ser una cosa quirúrgica, neta, pura. Pensar que hi haurà relacions sense dolor és superingenu. Podem aprendre a reduir el dolor innecessari, però voler-lo abolir em sembla absurd. Els ideals de puresa l’únic que fan és allunyar-nos dels altres.
A la darrera novel·la, l’amistat entre el Líton i la Rita s’esdevé malgrat la diferència de classe. Tot i els condicionants que ens allunyen o ens apropen, hi ha espai per a la diferència?
Sí. L’exemple més il·lustratiu i paradigmàtic potser és l’escola pública, com un lloc on descobrim la diferència. Venim de créixer en una família amb uns ideals i valors particulars del món i arribem a un espai on hi ha persones que tenen altres famílies amb condicions i orígens diferents. És allà on descobrim que la diferència és potència. Pensar que tota amistat es basa a compartir un codi, d’entrada, em sembla molt pobre, perquè vol dir que només podem ser amics d’aquells que són iguals a nosaltres. Hi ha amistats que es basen en la complicitat de compartir una mirada del món i d’altres que s’han construït a partir de la diferència, gràcies a la qual pots mirar el món d’una manera distinta. Sento que amb els amics em passa el mateix que amb la literatura: em permeten accedir a mons nous i diferents, viure moltes vides en una sola vida, encara que pugui sonar naïf. Quan una amiga s’enamora d’algú, tu també t’enamores una mica o quan té una alegria immensa, tu també la sents. Hi ha una frase d’Ursula K. Le Guin que m’agrada molt i guarda relació amb això: “cal que siguem realistes d’una realitat més gran”. A la novel·la, quan el Líton i la Rita se separen, ell es pregunta quin angle de la seva cara ja no veurà més perquè ella ja no serà allà per assenyalar-lo. No parla d’una qüestió emocional, sinó gairebé física. Jo he estimat parts del meu cos gràcies a persones que me l’han mirat i me l’han fet estimar. És bonic pensar l’amistat com una diferència i no com un mirall on et mires només a tu mateix.
Aleshores, es pot salvar la diferència de classe si hi ha aspiracions compartides?
No crec en discursos romàntics que diuen que les relacions d’amor i d’amistat intenses poden salvar totes les diferències de classe i d’origen, però sí que poden salvar certes diferències. Mentre escrivia la novel·la, deia que no escrivia la història del Líton o de la Rita sinó de la cosa que estan mirant junts, del lloc que assenyalen plegats i que no cal que sigui absolutament compartit, sòlid i sense falles. Si decideixes mirar junts una tercera cosa, estàs decidint renunciar a una part de tu per trobar-te amb aquesta persona.
Com t’ha marcat la classe i la família?
La meva classe, d’origen popular, travessa la meva escriptura i la meva vida. Em preguntava per què la família apareix tant en les meves novel·les i em deia que és a qui li ho dec tot. Tot el que ha passat després de la família són intents de fugir, d’entendre, de quedar-me, de que no desaparegui mai, de recuperar-la, de mantenir-la… I és indestriable la família de la classe, perquè té a veure amb quines possibilitats teníem per viure, per relacionar-nos i per créixer. Tinc una sensació de deute, en sentit positiu, amb els meus orígens. Soc qui soc per uns anys fundacionals que recordo poc. Escriure també és tornar a una memòria confusa sobre qui soc i com he estat construït.
Escrius: “Entre el desig i la realitat s’amaga recargolada la histèria i cal saber controlar-la per no convertir el cos en una festa inhabitable”. Com creus que la teva generació està digerint aquest abisme entre desig i realitat en un context de crisi i precarietat permanent?
“Tota relació és una negociació, una tensió, mantenir una part teva i cedir una part de tu a l’altre, implica una part de renúncia sense que sigui negatiu”
No em sembla en va que darrerament parlem tant del concepte dissociació, perquè travessa molt l’experiència de la meva generació. Tenim un crit a dins callat, aquesta histèria sota la catifa de l’ànima, que ve de la frustració o de l’encaix impossible entre la realitat i el desig. Tots ens hi hem trobat, però ara mateix és una de les qüestions que travessa més l’experiència d’una generació particular. Volia parlar d’aquesta dissociació pel fet de conèixer un món que no podràs viure. Els passa a la Rita i al Líton quan parlen amb les velles, que tenen tot un llenguatge i un seguit d’imatges i records d’aquella realitat que era la terra promesa. La coneixen, l’han vista, tenen records de petits, està viva en les paraules d’aquestes àvies, però ja no la poden tocar. Mentre escrivia això tenia una sensació tan forta d’estar parlant de la meva realitat… Òbviament, el temps dona perspectiva i la perspectiva genera nostàlgia i la mirada cap enrere és perillosa, però la promesa del món que jo tenia amb deu anys ha fracassat tantíssim que una de les grans preguntes polítiques que ens hem de fer com a generació és com ens fem càrrec d’aquesta promesa trencada. M’agradaria que la resposta no fos caure en un cinisme individualista. Tinc la sensació que és el que pot passar. Com a generació, no ens podem convertir en uns cínics que es desvinculen de la realitat per sobreviure, sinó al revés: m’agradaria que intentéssim vincular-nos encara més a aquesta realitat, que té a veure amb fer les paus amb aquesta promesa trencada. A partir del que tenim, no del que teníem.
El desig és el motor de la transformació i sense desig no hi ha un altre món possible?
No podem vendre el desig a la melancolia. És el que fan els personatges de la novel·la, provar de matar la melancolia amb més desig i esperança. Són molt melancòlics, però això no els atura de desitjar. Sento que malgrat tota la tristesa i la decadència, la novel·la és esperançadora perquè els personatges no capitulen davant la melancolia. Si afirmes el desig, ser melancòlic no és negatiu. També et fa estar profundament ancorat en el passat i per poder desitjar cal conèixer el passat. El futur no es basa només en l’esperança sinó també en una mirada cap enrere.
A les teves novel·les, planteges paisatges inconcrets, però molt reals, com la sequera, els incendis, la militarització, els desplaçaments, un conflicte lingüístic… Més que escenaris de futur, en dibuixes de presents?
Totalment. Quan escric tinc una sensació terrible d’estar parlant del present. M’agrada pensar que la literatura és una eina perquè les coses que ens queden lluny no ens siguin alienes, que pot crear llaços de solidaritat amb el que no podem tocar. I en un context en què tot és tan visible, on tenim la vista cansada d’imatges, on ens hem conformat i acostumat a veure la violència, hem de buscar la solidaritat d’altres formes. La literatura, la ficció, poden ser-ho. Les històries són la millor fórmula de vincle amb el desconegut i amb l’estrany. Tinc la sensació que tant se val totes les imatges que ens posin de Gaza: no es consciencia ningú que no ho estava abans. La història pot ser una eina per humanitzar aquestes imatges, per trobar el vincle entre la història d’aquells personatges i la teva particular. És un dels motius pels quals escric.
La teva narrativa transpira obscuritat i lluminositat, desolació i salvació, aflicció i plaer. És una defensa de la complexitat en temps de simplificacions i reduccionismes?
Escric fugint dels maniqueismes amb els quals tinc la sensació que se’m força a pensar: el posicionat decideix, pensa alguna cosa de tot tota l’estona, opina sempre i n’està segur. Però per mi, la literatura és el contrari de l’opinologia: el contrari de la sentència certa. Malgrat que també m’agrada utilitzar frases i pensaments contundents dins de la novel·la, sempre escric pensant que aquí no he d’afirmar res amb contundència. Em puc equivocar, puc fallar, puc fracassar. Per mi, la ficció és una forma d’assaig.
Les teves novel·les estan carregades de poesia, potser és per aquesta raó que deixen un cúmul de sensacions. La forma també és fons i contingut?
Tots els meus intents d’escriure proven de capturar la manera com experimentem la realitat. L’ús que faig del temps intenta copsar la manera caòtica com les coses se’ns presenten a la vida, sense aquest ordre progressiu i lineal que molta literatura ens mostra. Amb les emocions passa el mateix. Per mi, la vida o les coses que he viscut no tracten tant de quins relats les han construït com de què he sentit en aquests relats. Escric per capturar aquestes emocions que són conseqüències de relats i històries. No recordo exactament com van anar els desenganys, els amors, les tristeses, les pèrdues i les festes vitals. Però sí el que em van fer sentir. Amb la literatura aspiro a poder transportar el lector cap a aquests estats que tenen molt més a veure amb la vida que no pas una trama. La vida no és una trama, sinó un cúmul de sensacions.
