Neta, lectora, col·leccionista de llibres, amistats i moltes altres coses, tallerista, divulgadora, traductora, defensora, migrant, sembradora, comunera, organitzadora i comentarista de festes, mestra, cuinera i molt més. Així es defineix Yásnaya Aguilar Gil, activista originària d’Ayutla Mixe, Oaxaca (Mèxic), llicenciada en Llengua i Literatures Hispàniques en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Des del camp de la lingüística, ha reflexionat sobre els processos de minorització que pateixen les llengües indígenes, en concret, l’‘ayuujk’ (que és com les seues parlants anomenen a la llengua mixe), i explica la importància que tenen aquestes per a la conservació de les seues comunitats.
La teua nació, el poble mixe, pertany administrativament a Mèxic. Quin és el paper de l’Estat i quines conseqüències té aquest fet per al vostre poble?
Si entenen el terme indígena com una etiqueta que s’atribueix a les nacions que no s’han constituït en Estat, podem dir que ha sigut el mateix Estat mexicà qui ha generat la categoria indígena per al poble mixe. És a dir, el nostre poble, a banda de patir un procés de colonització, és indígena perquè va quedar encapsulat dins d’un estat que, com tots els estats, busca monopolitzar i acabar amb la resta d’identitats que conviuen al territori per mitjà de polítiques públiques que evidencien que els pobles indígenes no són pobles minoritaris sinó minoritzats, perquè hi ha una voluntat política d’arraconar les llengües pròpies i diferents del castellà.
Aquesta manera d’operar de l’Estat és el que Michael Billig va anomenar “nacionalisme banal”, el nacionalisme estatal que és percebut com a “normal” entre la població. Un altre tipus de nacionalisme, molt més evident, és el que practiquen algunes nacions sense estat, com és el cas de Catalunya als Països Catalans. Què penses d’aquest nacionalisme i quines potencialitats i límits té?
“Fa molt poc de temps que tenim el model estat nació, però és tan absolut que fins i tot és complicat demanar al marxisme pensar fora d’aquest esquema”
Gladys Tzul utilitza el terme desig d’estat per a parlar de les nacions sense estat que en volen tindre un de “propi”. En general, els nacionalismes que més em preocupen són els nacionalismes d’estat, però estan perfectament naturalitzats i no escandalitzen a ningú. Per un costat, entenc el que passa als Països Catalans, perquè hi ha un nacionalisme amb Estat que els oprimeix i que està normalitzat. Quan es canta l’himne nacional es fa des de la normalitat. Ens sembla normal, també, que s’adoctrine els infants en morir per la pàtria. Ens sembla natural i, fins i tot, desitjable. Lluitar contra això és complex i complicat. Després estan els nacionalismes que desitgen ser estat, i altres que ni tan sols són nacionalismes que, tot i defensar la seua cultura
i la seua manera de viure, entenen que un dels grans problemes del món és l’entitat administrativa del patriarcat, el colonialisme i el capitalisme, que és el model estat nació. Per què hauríem de voler crear-ne un altre? En la història de la humanitat fa molt poc de temps que tenim el model estat nació, però és tan absolut que fins i tot és complicat demanar al marxisme pensar fora d’aquest esquema… A voltes es lluita contra el sistema, no per destruir-lo i fer una cosa nova, sinó perquè aquest ens incloga. I una volta se’ns ha inclòs s’acaba la lluita.
En contraposició a l’Estat com a organització social del poder (patriarcal, colonial, capitalista…) proposes la comunalitat. Com s’articula aquesta proposta?
Cal imaginar un món sense l’estat, però també sense el mercat. Quan diem que rebutgem l’estat ens relacionen amb el mercat, perquè es pensa que qui no vol que l’estat administre les nostres vides és perquè vol fer-ho per mitjà del mercat, perquè no poden veure més enllà. El comú ni tan sols es pot imaginar. Potser per a mi és més fàcil perquè vinc d’una estructura comunalista que ens ha permés sobreviure durant més de 500 anys, on no hi ha partits polítics ni classe governant. Com a metàfora, podem pensar en un hort com aquest [fa referència als horts agroecològics del CSOA l’Horta de Benimaclet]. No és un monocultiu. Té diferents llavors, arbres, arbustos, plantes… Sabem que els sistemes agroecològics són així, són diversos. L’estat nació, en contraposició, reflecteix el monocultiu sociopolític, perquè només aposta per un model i no permet una altra manera d’organitzar la vida en comú. En canvi, la comunalitat és un tipus d’estructura sociopolítica que ens serveix en el nostre context, però entenem que pot no servir a altres llocs del món. Hi ha moltes maneres d’organitzar-se de manera comuna i l’enfocament interessant és aquesta diversitat. Això sí, cal destacar la importància de les microestructures per a descentralitzar el poder. En resum, fer nostra la consigna de l’ecofeminisme: pensar global, però actuar des de la praxi local.
Quines estratègies creus que hauríem de dur a terme en la construcció del comú les comunitats polítiques que lluiten des del Nord global, on l’accés als béns comuns passa per l’intercanvi monetari i on els vincles són més líquids?
Una primera estratègia fonamental és aprendre a viure en el conflicte i a generar la capacitat de resoldre’l. És molt important per a no trencar la relació a la primera de canvi. Posar-se d’acord per un bé comú i veure-ho més enllà de l’afecte, com una estratègia de supervivència col·lectiva. També hem de ser més comprensius amb les errades de les companyes. Hi ha una forta demanda de perfecció en els moviments, tot ha de ser superantipatriarcal i anticapitalista. Cal veure-ho com un camí i no imposar-se l’autoexigència capitalista de la perfecció. A més, hem d’apropiar-nos de certes funcions que l’Estat descuida: generar coses en comunitat que el capitalisme no permet. Finalment, un altre element fonamental és la festa, perquè la reproducció de la comunitat (les assemblees, mantindre l’hort…) requereix molt de temps i faena que el capitalisme diu que s’ha de destinar al consum. Competir amb això no és fàcil, i en aquest sentit, la festa és fonamental perquè la faena és àrdua, difícil, plena de conflictes… Però té la contrapart festiva i plaent, que és un reducte de la col·lectivitat (no es pot fer una festa a soles, es necessita la mirada de l’altre). Ens agermana, destensa tensions i ajuda a enfortir el teixit per a ser capaços d’enfrontar diferents resistències polítiques.
Apuntes que l’Estat mexicà, per a consolidar la seua indivisibilitat, pretén acabar amb les nacions, les llengües i les formes de vida que existeixen dins de les seues fronteres d’una manera més virulenta que en l’època colonial. Quines resistències s’han dut a terme des de la vostra comunitat per a evitar l’assimilació?
“Hi ha entre 6.000 i 7.000 llengües al món i només huitanta són oficials. Estan reconegudes per un marc legal. Oficialitzar-les no és suficient”
En els pobles mixes hi ha una pràctica antiestatal amb diversos tipus de resistències. Una és la rebel·lió oberta, que es dona des del primer dia de la colonització fins a l’any 1994 amb la revolta zapatista. Dins del nou ordenament, va haver-hi resistències frontals al procés de colonització durant més de 300 anys. Aquesta resistència va continuar una vegada instaurat l’Estat mexicà, que va castigar les rebel·lions d’una manera no menys violenta que en l’època colonial. Aquesta és una pràctica molt costosa, perquè et poden massacrar i es duu a terme quan no hi ha moltes opcions. Després està la resistència d’obeir per a desobeir, en què aparentment s’obeeix a l’Estat, però sempre es busquen mecanismes per a desobeir-lo. Permet bastant marge d’acció pel que fa al control de la institució municipal, tot i que aquesta rep certes pressions. Una altra consisteix a descentralitzar el poder duent a terme assemblees a escala més xicoteta. No hi ha un govern central mixe, es construeix en una altra direcció. És un model de pràctica quotidiana que camina de manera oposada a l’Estat.
Malgrat les resistències que comentes, afirmes que no s’està articulant un moviment unificat a Mèxic per la defensa de les llengües minoritzades. Quines estratègies caldria dur a terme contra la minorització de les llengües arreu del món?
De vegades, els moviments no veuen la importància de la llengua perquè mimetitzen la mirada de l’Estat i l’entenen com un element més del folklore. Com si tinguera el mateix pes que manifestacions culturals com el cant o la dansa. No veuen la importància política de les llengües, que són un territori cognitiu on estan codificats coneixements sobre el territori, sobre les resistències. Si el fet polític és l’art del comú, no hi ha res més polític que la llengua, perquè construeix comunitat i pertinença i perquè ens permet comunicar-nos, bàsicament. A més de donar un valor afegit al rescat de les llengües, és necessari construir aliances amb altres moviments i amb parlants nadius de l’espanyol i fer un ús oficial de les llengües indígenes a l’hora de dur a terme propostes polítiques.
En un context en què és més urgent que mai apostar per la diversitat, l’homogeneïtzació lingüística és una realitat arreu del món on, com apuntes en el teu últim llibre, han mort 227 llengües des de 1960. Quines conseqüències té aquesta dinàmica?
La conseqüència, evidentment, és la pèrdua de diverses maneres de parlar, de fer, de pensar, d’entendre el món. Però el que crec que és més interessant són les causes. La mort d’una llengua és el símptoma de la violència prèvia que ha patit el poble que la parlava. No és el començament sinó el final d’un procés d’opressió històrica. M’interessa el fet que les llengües no desapareguen en si mateixes, perquè això voldrà dir que hem sigut capaços de construir un món més just. Sempre dic que m’estime molt les llengües, però més encara les seues comunitats de parlants.
Fins a quin punt l’oficialitat protegeix la llengua?
Hi ha entre 6.000 i 7.000 llengües al món, i d’aquestes només huitanta són oficials, és a dir, que estan reconegudes per un marc legal d’estat. No és suficient oficialitzar-les. Hi ha un desig mimètic de certs moviments d’esquerres que pensen que dient que una llengua és oficial canviaran les coses, però sovint no canvien perquè l’estat és una arquitectura. No podem posar les nostres expectatives en què l’estat ho resoldrà. Podem caure en allò que s’anomena la política del “Gattopardo”, canviar-ho tot perquè tot continue igual. A Mèxic reconeixen les llengües perquè continuen morint. Crec que no es poden posar límits estatals a la diversitat lingüística. Alhora, cal recalcar que entendre’ns va més enllà de qüestions lingüístiques, implica voluntat. Em sorprén quan hi ha gent de Madrid que diu que no entén el català, perquè quan l’escolte durant una estona, l’acabe entenent. Hem d’estar oberts, prendre consciència
i no negar la realitat. Negar-la costa molts diners i molt esforç.
Afirmes que estan proliferant les ràdios comunitàries, experiències televisives i producció audiovisual en territori indígena de l’Estat mexicà. Quina importància té la presència de les llengües minoritzades en els mitjans de comunicació?
“El model que ‘obliga’ a parlar la meua llengua, siga la que siga, ha de ser a través del gaudi i ha de donar cabuda a la diversitat lingüística”
Caldria valorar els avanços pel que fa a l’ús del mixe en la cultura i en els mitjans de comunicació, perquè gran part de la música encara es produeix en castellà. Tot i això, sí que s’estan donant aquests processos que comentes de la comunicació oral. Per altra banda, la comunicació escrita experimenta un creixement més lent i la creació de públic és més complicada. Amb tot, podem dir que s’està articulant la producció i també s’estan difonent processos comunitaris. Entorn dels mitjans de comunicació es posen en marxa processos que no són només comunicatius que, al seu torn, donen prestigi a la llengua i naturalitzen el seu ús en l’àmbit social.
Una altra qüestió interessant és la poca accessibilitat de les activitats del moviment antiracista i de les companyes migrades a València per qüestions idiomàtiques. És important assumir responsabilitat i abordar la ferida colonial, però també comprendre les inquietuds sobre la cultura i llengua. M’agradaria escoltar la teua perspectiva i conéixer estratègies exitoses en altres territoris.
Abans exigia a la gent que parlara mixe als seus fills. Ho feien mentre estava davant i després deixaven de fer-ho. Perquè en aquesta proposta no hi ha una connexió per mitjà de l’alegria, l’interés o el gaudi. El model que “obliga” a parlar la meua llengua, siga la que siga, ha de ser a través del gaudi i ha de donar cabuda a la diversitat lingüística. Sense el fet de gaudir serà complicat i el vessant impositiu tampoc es traduirà en resultats positius. Tot i això, és complicat perquè la pressió dels estats a l’hora de minoritzar la llengua juga un paper important. Ha de ser una llengua de trobada. “M’agradaria que parlares valencià perquè vull fer-te un regal i també aprendre la teua llengua”, hauria de ser la consigna. Cal buscar eixos espais de gaudi i no d’imposició. No parlar català perquè és la llengua que es parla ací i punt, com un sac que has de carregar, sinó com un regal.
