Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

La revolta dels SMS

'Illacrua' va ser una revista nascuda l’any 1992 que es va fusionar amb la Directa a partir de l’1 de gener de 2010. De periodicitat mensual, al llarg dels seus divuit anys d’existència la publicació va tractar temes com l’alliberament nacional, l’antifeixisme, l’antimilitarisme, l’ecologisme, l’economia solidària, les alternatives al capitalisme, el feminisme, la cultura... En definitiva, va ser una eina d’actualitat, debat i anàlisi que va ajudar a difondre el ric mosaic de lluites i propostes impulsades pels moviments socials dels Països Catalans. Amb aquesta 'Hemeroteca crua' projectem la mirada enrere i anirem recuperant alguns articles, reportatges i entrevistes d’interès que van aparèixer a la revista

/ Ivan G. Costa

Les eleccions estatals del 14 de març de 2004 van col·locar José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa contra tot pronòstic en detriment de Rajoy, que partia amb molt d’avantatge a les enquestes. Però en uns comicis marcats per l’atemptat de l’11-M a Atocha tres dies abans, el més recordat són les mobilitzacions massives durant la jornada de reflexió, convocades per cadenes de missatges de mòbil. Aquell dia del “passa-ho!”, centenars de milers de persones van desmuntar la versió oficial que atribuïa l’acció a ETA i van denunciar les mentides del govern. La imatge de l’infame trio de les Açores –Bush, Blair i Aznar– i la invasió militar de l’Iraq encara eren ben fresques a la retina. Fa 15 anys, després d’aquella jornada Illacrua reflexionava sobre el binomi activisme-noves tecnologies, la manipulació dels mitjans massius i la situació política a l’Estat al final de les dues legislatures d’Aznar. Aquest article fou publicat a l’edició número 118 de de la revista Illacrua, de març-abril de 2004.

 

Les eleccions no les va guanyar el PSOE; les eleccions van tenir un perdedor evident, el PP, i un guanyador potser no tan evident, perquè no hi estem acostumats, però igualment clar: el poble, aquest poble que va sortir al carrer el dissabte 13 de març convocat per un missatge al seu mòbil.

El govern del PP va ser fulminantment cessat el dia abans de les eleccions, quan des de les tres de la tarda desenes de milers de persones es van anar concentrant davant les seus del PP per exigir a cops de cassola la veritat sobre els responsables de la matança d’Atocha. D’una manera quasi espontània, sense seguir consignes de cap partit (el socialista Rubalcaba afirmava a la mateixa tarda que ells mai no es manifestarien davant la seu de cap partit), la gent es convocava mútuament per mòbil i ocupava el carrer imprimint amb el seu gest un gir inesperat a unes eleccions que Rajoy havia tingut, fins llavors, guanyades. El poder de la gent va investir Zapatero president no per les seves pròpies virtuts, sinó perquè imaginar-se la continuïtat de l’aznarisme se’ns va fer insuportable. No és casualitat que el dia després que Zapatero se sabés convertit futur president del govern, centenars de joves l’advertissin amb un “¡No nos falles!”. ZP haurà d’evitar reviure l’aznarisme o el felipisme perquè els temps estan canviant i molta gent ja no es conforma amb el “vota i calla”. Aquest pot ser el govern més controlat de tota la història per les mateixes xarxes formals i informals que el van investir el passat 13 de març.

Fa un any de la decisió d’Aznar, il·legal i immoral, de ficar-nos en la guerra d’Iraq ja havia generat l’onada de mobilitzacions més gran des de la campanya antiOtan de mitjan anys vuitanta: però el govern, arrogant com la majoria de governs, la va menysprear. Un any després, l’atemptat a Madrid proclamava als quatre vents d’una manera espantosa que la guerra no s’havia acabat, que seguim en guerra.

Portada de la revista Illacrua |Arxiu

 

“Prou mentides!” era un dels lemes que es van corejar durant la decisiva jornada de reflexió (col·lectiva) i mobilització del 13 de març. L’escandalosa manipulació de la veritat perpetrada pel govern i vehiculada, sobretot, per Televisió Espanyola, encara que qui més qui menys tots els mitjans hi van col·laborar, condensava una irritació que venia de lluny. De fet, el muntatge mediàtic que atribuïa, contra tota evidència, l’atemptat a ETA fou només la gota que va fer vessar el got, un got ja ple per les mentides de la vaga general, per les mentides del Prestige, per les mentides de la guerra, per les mentides contra Carod i contra Catalunya, i la gent, molta ja “entrenada” per una llaga cadena de mobilitzacions anteriors, va trencar el silenci que la llei imposa a les jornades de reflexió (un silenci vulnerat, en primer lloc, per la campanya d’intoxicació del govern) i, imbuïda de la legitimitat que dona sentir-se poble (a Madrid les concentracions corejaven “La voz del pueblo no es ilegal”), va derrocar el règim  al carrer per revalidar la seva caiguda a l’endemà a les urnes.

L’escassa organització de les manifestacions del 13 de març no ens ha d’ocultar els factors que les va fer possibles. En primer lloc, perquè el divendres, 12 de març, desenes de col·lectius tant a Barcelona com a València i Madrid es coordinaven entre ells per coordinar l’endemà. I, en segon lloc, perquè l’èxit de les seves convocatòries fou degut no sols a l’estat d’indignació popular sinó també a una cultura de la protesta estesa en els últims anys: en realitat, les cassolades, concentracions i manifestacions del dia 13 són la continuació d’un procés d’organització i de lluita impulsat per una densa trama de col·lectius socials (okupes alterglobalització, moviment antiguerra, xarxes locals…), al qual episòdicament s’han afegit centenars de milers de persones, tal com va passar a les mobilitzacions contra la reunió del Banc Mundial a Barcelona (2001), la cimera de caps d’estat de la Unió Europea (2002) o es massives protestes contra la guerra de fa un any (2003).

A la Jornada del 13 de març l’experiència organitzativa acumulada pels moviments socials es va posar al servei d’una revolta molt més àmplia. Aquell vespre. els activistes de sempre van deixar de ser radicals els ulls de la majoria perquè la seva radicalitat va esdevenir simple sentit comú.

Però també hem de destacar la importància que han tingut els nous mitjans de comunicació en l’afavoriment de la revolta, un fenomen que ja havíem pogut observar en les mobilitzacions contra la guerra del febrer passat però que aquests dies s’ha accentuat. D’alguna manera, podem afirmar que la comunicació alternativa representada pels nous mitjans ha vençut els mass media tradicionals. Internet, des de pàgines com Indymedia, Vilaweb, Rebelión, o des de weblogs i fòrums d’opinió, i sobretot els mòbils, molts cops a base de missatges Sms, van servir, primer, per saber el que ocultaven les televisions i, després, per debatre què fer i convocar-ho.


El bomber Zapatero 

La dreta política i social acabdillada per Aznar deixa Espanya en guerra exterior i interior. La seva guerra contra el nacionalisme basc, amb l’excusa del terrorisme, una guerra consentida pel mateix PSOE, i en aquests darrers mesos també la guerra contra el tripartit, han fermentat en un odi espanyol anticatalà i antibasc molt preocupant. L’espanyolisme popular pot suposar un seriós obstacle per aconseguir el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat i el dret a d’autodeterminació, més encara si pensem que els mitjans de comunicació afins al PP i fins i tot socialistes com Bono i Ibarra el seguiran alimentant.

Per si no n’hi hagués prou, el govern d’Aznar ha buidat el patrimoni i les arques de l’Estat venent-se les empreses públiques a amiguets i abaixant els impostos als més rics, ha supeditat el poder judicial als seus interessos i ha impulsat un creixement econòmic basat en la precarietat i el totxo, la qual cosa li ha permès exhibir uns bons índexs macroeconòmics a costa de generar més pobresa i resultar insostenible a la llarga. En uns moments en què moltes famílies viuen endeutades, la reducció dels fons de cohesió la deslocalització d’empreses que comportaran l’ampliació de la Unió Europea podria desfermar una crisi econòmica imprevista i imprevisible. Tot això en un estat amb poc matalàs social. un estat que destina a sanitat, educació, subsidis d’atur i investigació civil menys que la immensa majoria de membres de la Unió.

Per això, Zapatero haurà d’apagar molts focs i desfer molts nusos de tot allò que aquests anys l’aznarisme ha deixat “atado y bien atado”, en el supòsit, que és molt suposar, que realment vulgui revertir el procés d’involució conduit pel PP. Perquè el cert és que les polítiques socials i econòmiques que va prometre el PSOE durant la campanya electoral s’assemblen perillosament a les polítiques ja aplicades pel PP. D’altra banda, els populars, mals perdedors, seguiran practicant la seva coneguda tàctica d’erosió i insult, la qual cosa, unida al fet que segueixen conservant l’incombustible suport de més de nou milions de persones, faran que Zapatero ho tingui difícil per emprendre una política mínimament progressista.

El moviment antiguerra no hauria de caure en el parany que sembla voler posar el nou govern socialisa: mantenir els soldats com a cascos blaus a les ordres de l’ONU

Davant d’aquest incert panorama, els sectors populars que s’han mogut aquests dies hauran d’estar constantment a sobre del nou govern per exigir-li polítiques clarament d’esquerres. Les maneres i les actituds de Zapatero potser seran més dolces que les d’Aznar, però sense mobilització popular el País Basc seguirà sense gaudir plenament dels drets individuals i col·lectius, augmentaran la precarització i la pobresa de la mà d’una nova reforma laboral, continuarà la privatització del sistema públic de pensions, disposar de pis seguirà sent un luxe, la democràcia es reduirà a la possibilitat d’elegir cada quatre anys els nostres amos i seguirem incomplint els acords de Kyoto, per esmentar només alguns dels problemes més greus que heretem. Ni tan sols hauríem de donar per feta la retirada dels soldats espanyols de l’Iraq i, per tant, que el brutal atemptat d’Atocha va ser el primer però també l’últim. Malgrat les esperançadores declaracions de Zapatero en el sentit de retirar abans del 30 de juny els militars espanyols de l’Iraq, el nou govern rebrà pressions molt fortes de Bush, Blair i Berlusconi per mantenir-los-hi, perquè s’hi juguen el seu propi futur polític. D’altra banda, el moviment antiguerra no hauria de caure en el parany que sembla voler posar el nou govern socialista: mantenir els soldats com a cascos blaus sota les ordres de l’Onu. La resistència iraquiana veu aquesta organització internacional com una peça més de l’engranatge ocupant, tal com el sagnant atemptat contra les seves oficines a Bagdad va demostrar. Els soldats estrangers són forces d’ocupació independentment de la bandera amb què s’emboliquin. Per tant. el moviment pacifista haurà de fer pedagogia sobre aquest punt i sortir al carrer les vegades que calgui per exigir la retirada incondicional de les tropes espanyoles de l’Iraq, així com un canvi en la política exterior que ens apropi al món àrab.


Retallada de llibertats

La por al terrorisme sempre ha anat com anell al dit als estats per restringir les llibertats en nom de la seguretat. Si, a més, examinem els precedents internacionals després d’atemptats de grups vinculats al fonamentalisme islàmic, podem preveure en el futur proper una retallada encara més gran de les llibertats, un empitjorament de la situació dels treballadors immigrants i una recrudescència del racisme en totes les seves facetes.

L’octubre passat es feia públic un estudi encarregat per la Comissió de Llibertats i Drets del Ciutadà del Parlament Europeu que constata que des de l’11 de setembre els governs han retallat drets individuals. Arran d’aquells atacs, els Estats Units, els abanderats de la llibertat segons ells mateixos, van estisorar les llibertats en nom de la seguretat. En aquest sentit, és força probable que el nou govern vulgui imitar, un cop més, l’amic americà emparant-se en la necessitat de prevenir noves tragèdies. Ens tocarà, per tant. tractar d’impedir l’aprovació de noves mesures legals de caràcter racista corn l’actual llei d’estrangeria, que es criminalitzin les comunitats d’immigrants musulmanes, que en nom de la defensa nacional es retallin drets i que s’incrementi la despesa policial a costa de la despesa social. Ens hem d’oposar a totes aquestes pràctiques de bon començament i no permetre que el PSOE repeteixi la política de fets consumats practicada pel govern anterior.

 

I és que la seguretat no s’aconsegueix mai per la via policial. Menys encara si l’agressor està disposat a immolar- se per matar-nos, com és el cas dels militants d’Al Qaeda. La seguretat només vindrà adoptant mesures polítiques, sortint de l’Iraq, donant suport a la justa causa palestina i cooperant amb els països empobrits del món. Ja sabíem que la globalització capitalista només serveix als interessos del nord opulent i que, tard o d’hora, les víctimes acabarien reaccionant, però també era ingenu esperar que ho fessin amb educació i no pas d’una manera criminal, com criminalment se senten tractades. No evitarem més atemptats recloent-nos a casa nostra, no agafant el tren ni apartant de nosaltres tot aquell que sentim diferent, sinó forçant els qui ens diuen representar a no participar mal més en cap guerra, a no ocupar mai més cap país estranger i a edificar unes relacions justes i solidàries amb la resta del món.


Bases per a una segona transició

Fets com l’espectacular creixement electoral d’Erc o el pas endavant donat pel PNB, amb l’assumpció implícita del dret a l’autodeterminació que comporta el Pla lbarretxe, demostren que alguna cosa es mou a Catalunya i el País Basc. S’està creant un clima favorable, si més no dins de les societats basca i catalana, a la superació de l’actual marc constitucional, passats 25 anys de la baixada de pantalons feta per l’esquerra a la transició.

Tot aquest clima sorgeix sobretot com a reacció a l’ofensiva espanyolista del govern popular, que no va dubtar ni un moment a llançar tota la cavalleria contra qualsevol manifestació, per lleu que fos, de catalanitat o de basquisme. En aquest context s’ha d’emmarcar la ferotge criminalització del nacionalisme basc i, arran de l’afer Carod, del català. Al final del govern popular es va arribar al punt d’equiparar implícitament la condició de ser basc a la de ser terrorista, tal com es parla avui de terrorisme islàmic o àrab, en unes generalitzacions greument ofensives per a les persones àrabs o de confessió musulmana. Tot plegat va generar, en les denominades “comunitats històriques” o “nacionalitats” –terme, aquest últim, mostra d’una curiosa perversió, l’origen de la qual cal buscar-lo en l’inefable Fraga, en el decurs dels equilibris fets al si de la ponència constitucional– un sentiment de culpabilitat que va portar a l’acceptació progressiva del terreny reaccionari abonat per l’aznarisme amb el dòcil suport del PSOE. Mostra d’aquest clima va ser la ràpida atribució a ETA de l’atemptat de Madrid per part del lehendakari Ibarretxe, plausiblement per evitar ser per enèsima vegada insultat des dels cercles polítics i mediàtics de “la capital del reino”.

Aquesta adaptació implícita a les coordenades de joc marcades pel Partit Popular va arribar a l’extrem d’acceptar, amb més o menys conformitat –tret de comptadíssimes excepcions com les d’Esquerra Valenciana o la CGT a la ciutat de València, o les persones que es van posar al capdavant de la manifestació de Barcelona i van escridassar Piqué–, el lema imposat pel PP per a la gran manifestació posterior ais atemptats, fent entrar en calçador el suport a la Constitució espanyola. Val la pena prendre nota d’aquesta actitud mesella de tants dirigents polítics progressistes, abans que la crònica dels fets sigui reescrita pels mitjans de comunicació que els són afins. El seu seguidisme. Comprensible però no justificable, va permetre que el ministre portaveu Zaplana es vanagloriés del suport que milions d’espanyols havien dispensat a la Constitució. Tot plegat mostra llunyania existent entre els partits i la gent, molta de la qual va sortir al carrer amb lemes més crítics i lúcids que no pas l’institucional.

Durant la jornada del 13 de març, els activistes de sempre van deixar de ser radicals als ulls de la majoria, perquè la seva radicalitat va esdevenir simple sentit comú

La resolució dels problemes nacionals de l’Estat passa pel diàleg, és a dir. el nou govern de Zapatero ha de parlar amb les forces polítiques basques i ha de parlar amb ETA, per tal de posar fi a un conflicte que ja ha causat massa morts. I aquest diàleg no s’ha de dur a terme únicament entre els denominats “demòcrates”, tal com propugna el PSOE, sinó també amb l’esquerra abertzale, a la qual s’ha de restituir la legalitat, abolint la infame llei de partits. Arribats a aquest punt convindria destacar que, igual com la gent atribueix a Aznar la responsabilitat dels 200 cadàvers de Madrid, una part de la responsabilitat dels morts en el conflicte basc (les aproximadament 800 víctimes comeses per les organitzacions basques, o les gairebé 250 per les forces policials, els grups ultres i els parapolicials) correspon també als diferents governs espanyols (Ucd, PSOE i PP), que han aplicat de forma sistemàtica la repressió contra l’independentisme basc, sigui violent o no.

Lamentablement, a aquestes 250 víctimes s’hi van haver de sumar, en els dies posteriors a l’atemptat de Madrid, el forner de Pamplona i membre de Gurasoak (organització de mares i pares en defensa dels joves detinguts per la kale borroka), Ángel Berrueta, mort per un agent de policia fora de servei, així com la veïna d’Hernani, Kontxi Sanchiz, que va patir un infart mortal després que la policia carregués contra una manifestació convocada, precisament, per protestar per la mort de Berrueta. Ambdós casos poden ser igualment imputables, no cal dir-ho, a la crispació generada per l’aznarisme i exacerbada per la manipulació mediàtica de l’atemptat d’Atocha, i ambdós casos van ser gairebé silenciats pels mitjans de comunicació de masses.

Com resulta sospitosa també la versió governamental pregonada durant la campanya electoral sobre la intervenció d’una furgoneta carregada d’explosius –el dia en què les carreteres de mitja península estaven bloquejades per les nevades–, pretesament a punt per fer una matança a Madrid. Si ajuntem aquesta notícia amb el rumor que corria en àmbits periodístics sobre una imminent segona aparició d’ETA en campanya, després de la declaració del cessament d’activitats a Catalunya, i amb l’avís fet pels serveis secrets italians al govern espanyol sobre un possible atemptat a gran escala (notícia apareguda just després de les eleccions), tot plegat fa sospitar que podem estar davant una operació programada pel PP per tal de criminalitzar ETA en benefici propi.

Així mateix, cal reclamar una vegada més a Eta la fi definitiva dels atemptats. De fet, l’organització armada pot tenir els dies comptats ja que, fins i tot als seus sectors mes propers, els costarà justificar un mort més després del cop psicològic col·lectiu viscut l’11-M. D’alguna manera, es podria dir que Atocha  pot ser per a Eta allò que Hipercor fou per a Terra Lliure. Així doncs, no seria estrany que l’organització s’aferrés a la primera possibilitat de deixar les armes que se li brindés, cosa que hauria de fer el nou govern si és prou intel·ligent.

 

En aquest sentit, planen molts dubtes sobre el canvi que pugui suposar la victòria de Zapatero. Permetran els barons més espanyolistes la reforma de la Constitució a fi de reconèixer, d’alguna manera, la sobirania basca i catalana i l’aprovació de nous estatuts dotats de mes autogovern? Mantindrà el PNB la seva aposta pel Pla Ibarretxe, o bé claudicarà a canvi del traspàs de les competències pendents? Apostaran els partits que es defineixen com a independentistes, com Erc o Ea, per una superació del marc juridicoconstitucional actual, o bé es conformaran amb concessions de caire menor a l’espera que bufin vents més favorables? Faran falta, en definitiva, uns altres 25 anys perquè es reconeguin les diferents realitats nacionals que conviuen dins de l’Estat espanyol?

Finalment. volem remarcar que qualsevol procés autodeterminista s’haurà d’acompanyar amb el reconeixement mutu entre els sectors que tenen identificacions nacionalitàries diferents (per exemple, catalans, espanyols, catalanoespanyols i d’altres) i conviuen en un mateix territori. Òbviament, la clau de la convivència interna passa per acceptar en tot moment la voluntat majoritària (sigui la d’integració unitarista, sigui la d’independència, sigui qualsevol punt intermedi entre aquests dos pols), però també pel respecte més exquisit a les minories.

En síntesi, la revolta del 13 de març obert un nou cicle polític a l’Estat espanyol. Però no hi ha res que es guanyi en un dia. Caldrà estar vigilants amb el nou govern i exigir-li que atengui les grans reivindicacions populars d’aquests darrers anys (fora les tropes d’Iraq, no al transvasament de l’Ebre. derogació de les lleis d’estrangeria, de qualitat i de partits, diàleg al País Basc, reconeixement del dret d’autodeterminació i més autogovern, dret a l’habitatge, treball digne i estable…). Que vagi amb compte Zapatero. que el poble ha après com fer fora el malgovern.


El quart poder, en evidència

De sempre, la manipulació informativa ha estat la manera més efectiva per exercir el control social. Qui ha ostentat el poder s’ha basat en la possessió, l’ocultació i la tergiversació de la informació per tal de mantenir la poltrona. En una guerra o en una dictadura, la violència dels bàndols o la repressió exercida des de la cúpula fa més evident que els mitjans de comunicació són la veu del seu amo, que el quart poder se subordina als tres primers. A l’Estat espanyol tothom té present el Nodo o les pel·lícules de propaganda bèl·lica de les guerres del segle XX. La teoria dels valors democràtics afirma que la premsa ha de tenir una funció vigilant del poder polític, i econòmic afegiríem nosaltres. La realitat ens demostra que ben poques vegades és així.

Després de la transició, va semblar que havíem guanyat la llibertat d’expressió i el dret a la informació, però aviat vam comprendre que era un miratge. A la censura la van succeir l’autocensura i el poder dels diners, manifestat tant en la concentració de mitjans de comunicació en poques mans privades corn en la dictadura de la publicitat disfressada sota la forma d’audiència. Amb el temps s’ha acabat imposant l’anomenat pensament únic, que, com a màxim, admet algunes versions d’un mateix guió, la versió dels mitjans de comunicació al servei del Partit Popular i la versió dels mitjans de comunicació al servei del PSOE.

Des de fa vuit anys, aquests fonaments amb peus de fang s’han enfonsat encara més en el fem amb la política d’intoxicació permanent muntada des de l’aznarisme: que si la vaga general del 20 de juny de 2003 havia fracassat, que si el govern no va tenir cap responsabilitat en el desastre del Prestige, que si Batasuna, Gara, Egunkaria i, darrerament, fins i tot el PNB també eren terroristes, que si l’lraq tenia armes de destrucció massiva… Fins que aquesta mateixa manipulació informativa ve tornar com un boomerang al manipulador mateix i el va deixar KO els dies immediatament posteriors a l’atemptat de l’11-M. Tot plegat, ha fet bullir com mai l’olla de la informació i he desvelat el poder que alguns tenen sobre les nostres consciències tenint poder sobre els mitjans. La majoria de la població ha descobert el que una minoria ja sabia fa temps: com se’ns segresta sistemàticament informació o, pitjor encara, com se’ns diuen mentides. I això que, pel que sembla, encara no sabem tot el que es va tramar durant les hores anteriors al moment que els col·legis electorals van obrir les portes! Circulen versions molt inquietants sobre un suposat intent del govern de declarar l’estat d’excepció i ajornar les eleccions. Amb aquests mitjans de comunicació coneixerem mai tota la veritat?