Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Lamine Bathily i Daouda Dieye: "El sistema que ens obliga a la venda ambulant és el mateix que ens persegueix"

Lamine i Dauda del Sindicat Popular de Manters / Victor Serri

Són molts anys de corredisses amb la manta a l’esquena, de sancions i de jornades llargues de sol a sol. Daouda Dieye i Lamine Bathily van arribar a Barcelona des del Senegal quan eren molt joves, el primer amb 22 anys i el segon a punt de fer-ne 18. Mentre Dieye ha aconseguit els papers i ara treballa a la cuina d’un restaurant, Bathily continua en situació administrativa irregular després de deu anys en el top manta. Venen ulleres de sol, sabatilles esportives, bosses de mà o samarretes, però sota una forta pressió policial que els va empènyer a crear el Sindicat Populars de Venedors Ambulants el 2015 i del qual són portaveus. A les acaballes de l’estiu, quan el focus mediàtic afluixa, conversem sobre la mala vida del top manta i les seves reivindicacions.


Mentre vens al carrer, sempre penses a deixar de fer-ho?

Daouda Dieye: Jo em dedicava a la venda perquè era l’única opció que hi havia. Vaig arribar a Barcelona el 2006 sense papers, vivia en una casa a Terrassa amb uns tiets i havia de pagar lloguer i despeses. A més, no parlava la llengua i això encara m’ho feia tot més difícil. No tenia alternativa. Em van dir que, si no tenia papers, no podia treballar i que havia d’esperar tres anys a sol·licitar-los. Quan feia poc que havia arribat, em van enviar al CIE. Quan vaig sortir-ne, una assistent social em va donar trenta euros i amb aquests diners vaig poder comprar les primeres mercaderies per a vendre. Aquells anys encara veníem pel·lícules i música, i així vaig estar un any. No suportava haver de córrer pel carrer amb la policia al darrere. Quan arribes, però, desconeixes com funciona el sistema i l’únic que pots fer és comprar i vendre. Podríem haver venut marihuana o altres drogues, però vam preferir no fer mal a la societat. Comprem una mercaderia en un magatzem gran, que el govern permet, i la revenem al carrer. No rebem cap subvenció, sinó que ens ajudem entre nosaltres: si un noi acaba d’arribar i no pot anar a treballar al camp, li dones diners perquè pugui comprar les primeres mercaderies.

Lamine Bathily: El mateix sistema t’obliga a dedicar-te al top manta. No et permet estar al país legalment
i treballar amb normalitat. La teva opció no és la venda ambulant; de fet, no hi penses quan decideixes venir cap aquí. Quan arribes, et trobes moltes sorpreses. Els companys de pis et poden alliberar de pagar durant un temps però, finalment, has de contribuir amb les càrregues de la casa. El sistema que ens obliga a la venda ambulant és el mateix que ens persegueix i ens discrimina. A vegades ens pregunten quant guanyem, però cal dir que sovint acabem treballant per pagar les multes. D’on hem de treure els diners per pagar les multes, si no? Guanyem diners al carrer, no només per sobreviure sinó també per pagar les multes.


A banda, envieu diners al Senegal…

L.B.: Enviar diners a la família és obligatori. Des d’Europa ets responsable de la família i dels teus germans, que també viuen situacions complicades. A vegades faig promeses al meu germà que tot li anirà bé perquè no agafi una pastera i hagi de passar pel que he passat jo.


La situació administrativa és un sostre de vidre?

L.B.: Veus la diferència entre la meva situació i la de Daouda, que ja té papers…

D.D.: Sense papers, no som humans. No ets res, ets invisible, un fantasma. Per exemple, sense papers no pots anar al metge, no pots accedir a ajuts, no pots treballar, no pots circular. Quan abans de tenir-ne feia una entrevista, sempre deia que no havia de fer-la perquè era il·legal. No existeixes per al sistema. Els papers són el més important per a poder sobreviure. Alhora penso que sempre estem parlant de sobreviure i jo crec que hem de poder viure. Dins una societat, hem de poder viure, però hi ha gent que viu i altres sofrim. S’ha de posar el focus a la llei d’estrangeria i les seves fronteres, que també causen la mort de gent al mar. Ara surto al carrer sense por, perquè tinc els meus papers des de fa nou mesos, però porto catorze anys aquí. Hi ha empresaris que necessiten mà d’obra barata, treballant al camp ho vaig comprovar…

L.B.: Jo també vaig treballar al camp, quan feia molt fred aquí. Vaig anar a Jaén, a recollir olives. Treballàvem en condicions dures, pel fred, que et castiga. Però, a més, no et respecten perquè treballes sense papers, no tens cap dret a queixar-te si no vols que et facin fora. Hi ha molta gent esperant…

Lamine i Dauda, del Sindicat Popular de Venedors Ambulants |Victor Serri

 

Vau arribar quan éreu molt joves. Què us va empènyer a emprendre el viatge i quines expectatives teníeu?

D.D.: El colonialisme continua al Senegal. Per exemple, el 1992, el Senegal organitzava la Copa d’Àfrica i la Unió Europea va negociar construir l’estadi a canvi de poder explotar i pescar al nostre mar durant vint anys. Passats els vint anys, la gent que pescava per poder viure dignament a la seva terra ja no ho podia fer. Hi havia una competició impossible: grans embarcacions contra pasteres petites. Els que abans pescaven van començar a organitzar viatges cap Europa, perquè ja no tenien feina. Els pastors també van deixar de vendre la seva llet perquè una empresa belga va introduir la llet en pols. Ens deixen sense recursos, sense feina i sense esperança, i després venen una cosa que no existeix, només t’ensenyen els luxes. Amb 22 anys jo veia que això d’aquí era el paradís. Passa el mateix que aquí fan amb Àfrica, quan només t’ensenyen imatges de nens morint de gana, com si fos així tot el continent.

“Ens obliguen a estudiar en francès a l’escola, el que t’ensenyen és la cultura europea i te la venen amb imatges que no són reals”

L.B.: Ens obliguen a estudiar en francès a l’escola, el que t’ensenyen és la cultura europea i te la venen amb unes imatges que no són reals. Tu vols anar-hi i viure la vida. Ara, quan faig xerrades amb joves, sempre els pregunto què saben d’Àfrica, i les respostes que acostumo a sentir és: fam, conflicte i guerres. Però jo vinc d’un país on no hi ha cap guerra i no passem gana gràcies a les xarxes de col·laboració. És el que ens hem endut cap aquí i duem a la pràctica amb companys manters. Si m’haguessin dit que a Europa la gent dormia al carrer i hi havia gent blanca demanant diners, no m’ho hauria cregut. Quan arribes, el somni es capgira del tot.


Al Senegal hi ha venda ambulant, a Nova York s’han atorgat llicències, a Dakar o Vancouver s’han obert mercats… Per què no s’ha trobat una solució a Barcelona?

L.B.: Fa tres anys vaig estar parlant amb la gent de les paradetes que posen els caps de setmana a Drassanes i una dona em va explicar que havia estat dedicant-se a la venda ambulant fins que van aconseguir les paradetes. Però com que avui dia som els negres qui ens hi dediquem, hi ha persecució. Si fóssim blancs, s’haurien trobat solucions. També vaig estar amb els fills dels pescadors de la Barceloneta, que venien peix al carrer, feien venda ambulant, però no hi havia persecució. Ara ens persegueixen, ens discriminen i ens humilien. Al Senegal, el meu pare es dedica a la venda ambulant, ven sabates als mercats setmanals, inclús jo l’ajudava quan no era a classe.

“El capitalisme només vol que utilitzem i llancem, vol omplir de deixalles aquest món, i també considera que hi ha gent que ho som”

D.D.: La venda ambulant al Senegal és natural. El capitalisme, però, sempre acaba posant barreres perquè la resta no ens guanyem a vida. El primer que et pregunten aquí és si pagues impostos, però per pagar-los has de tenir drets! Per a nosaltres, fer qualsevol tràmit es complica precisament perquè estem en situació irregular. Parlen de l’amenaça de la immigració i en canvi no parlen de corrupció, però qui roba? Qui té els comptes a Panamà i Suïssa? Nosaltres no. Som treballadors, fem les feines que la gent no vol fer. Treballem moltes hores als restaurants, freguem els terres, recollim les escombraries i collim la fruita per quatre duros. Allà, al Senegal, no som il·legals i, per tant, pots vendre al carrer: una dona ven cacauets al carrer, un vell arregla sabates al costat i en lloc de comprar-te un calçat nou, li portes. Però el capitalisme només vol que utilitzem i llancem, vol omplir de deixalles aquest món, i també considera que hi ha gent que ho som. És important insistir que nosaltres no fabriquem res, no tenim cap empresa on fabriquem samarretes o sabates. Tota la mercaderia entra de forma legal.

 

Quines propostes us ha fet l’Ajuntament que no heu acceptat i quines heu fet vosaltres?

D.D.: A vegades t’obliguen a decidir si ho prens o ho deixes i, per dignitat, prefereixes no prendre res. A través de Diamcoop, una cooperativa per a gent que es dedica a la venda ambulant, l’Ajuntament va dir que cada any regularitzaria algú. Actualment, però, hi ha uns 200 manters a la ciutat; per tant, caldrien almenys 200 anys per a solucionar-ho. Quan vam crear el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, vam dir que era necessària una solució global, per a tots els nois que estan al carrer. Vam demanar un lloc on vendre i ens responien que no podíem vendre, que eren productes falsificats, il·legals. Si són il·legals, per què deixen entrar les mercaderies pel Port de Barcelona i permeten que les venguin en una nau de Badalona. Nosaltres som una màfia? Jo sempre dic que des del president d’Espanya, passant per la Generalitat i fins a l’alcaldia són màfia perquè ho permeten. Tot i acceptar la possibilitat de canviar la mercaderia, ens deien que no podíem ocupar la via pública. Vam ser nosaltres qui vam crear una marca de roba pròpia i la botiga. Però el problema, insisteixo, és no tenir papers. No puc comprendre que una persona que porta vivint més de deu anys aquí no hagi pogut regularitzar la seva situació. L’Ajuntament diu que no és competència seva, però facilitar l’empadronament sí; la Generalitat diu que tampoc, però et posen barreres per a l’arrelament social, i tot això és necessari per aconseguir-los.

L.B.: L’Ajuntament culpabilitza l’Estat perquè la venda ambulant està tipificada com a delicte al Codi penal, però qui denuncia els manters és la policia local. I qui l’envia? L’Ajuntament. Les denúncies comporten antecedents penals i, per tant, la impossibilitat d’aconseguir els papers. L’Estat ha fet una llei, està allà, però qui ens persegueix és la Guàrdia Urbana. Cancel·lar els antecedents penals és complicadíssim. Jo he estat tres anys fent gestions per cancel·lar-los, finalment ho he aconseguit, però ho he passat fatal.


Quina etapa ha estat més dura pel que fa a la pressió policial?

“Durant el govern anterior va ser dur, però cap manter va entrar a presó, i ara hi tenim dos o tres companys”

L.B.: Des de fa més de deu anys, sabem que quan s’apropa l’estiu, els comerciants pressionen, inclús durant el Nadal. L’Ajuntament mai ha deixat d’actuar sobre els manters. Abans no ens havíem de posar sota el metro de plaça de Catalunya, però amb la nova alcaldessa ho hem hagut de fer. Amb Xavier Trias o Jordi Hereu érem a dalt jugant al gat i al ratolí. Durant el govern anterior va ser dur, però cap manter va entrar a presó, i ara tenim dos o tres companys empresonats. Hem patit més que amb altres governs. Fer néixer el Sindicat ha estat molt important per canviar la mirada sobre el top manta. Tenim dret a estar aquí, que ens mirin diferent… Jo, segurament, algun dia voldré formar una família.


Especialment a l’estiu, esteu en el focus mediàtic. Quina responsabilitat creieu que tenen els mitjans en la mirada que té la societat sobre vosaltres?

D.D.: Quan alguns mitjans volen crear conflicte busquen les víctimes més vulnerables, la presa més feble per atacar la resta. A vegades m’he negat a fer entrevistes perquè m’he sentit manipulat. Quan arriba l’estiu, s’incrementa el racisme cap a nosaltres i les imatges que es transmeten a través de les pantalles són perilloses.


Precisament, vau denunciar en roda de premsa que les imatges que els mitjans havien difós de l’agressió d’uns manters a un turista a la plaça de Catalunya eren incompletes…

D.D.: L’home havia pegat un dels nois del top manta amb una ampolla al cap i la resta el van defensar. Però les imatges que van sortir als mitjans de comunicació només mostren la darrera part. Els mitjans han d’anar amb compte, tenen molta responsabilitat, però sempre hi ha parts de les històries que no s’expliquen. Sempre explico que nosaltres també vam lluitar contra el nazisme. Europa va anar a buscar africans per lluitar contra els nazis, amb els francesos. Nosaltres també coneixem la història, no l’oficial sinó la real. La feina dels periodistes és molt important perquè poden fer passar les víctimes per culpables. Cal recordar també que els esclaus van crear la riquesa d’Europa i segueix havent-hi la rambla de Prim, el general que deia que si un negre s’aixecava per reivindicar els seus drets, se li havia de tallar el coll i la mà. Cal sensibilitzar la gent sobre tot això.

 

Patiu el racisme diàriament?

L.B.: Des que vaig arribar, cada dia. A vegades dic als meus amics que des que hem creat el Sindicat ens fem respectar més i hi ha més interès per saber i parlar amb nosaltres. Però, de totes maneres, el racisme al carrer el vivim sempre. Al metro hi ha gent que t’evita, que no vol seure al teu costat o agafa fort la seva bossa. Són coses que et posen nerviós. Patim discriminació al metro i al carrer, i els feixistes ens utilitzen com si fóssim el problema d’aquesta ciutat. Crec que hi ha temes molts més importants. Tot el que tenim ens ho hem guanyat nosaltres mateixos. Jo, almenys, mai he rebut cap ajuda des que vaig arribar a Barcelona. Però, tot i així, ens utilitzen. Fa un mes, quan vam ser al Parlament, vaig insistir que havíem de parlar de coses més importants. Nosaltres volem aportar solucions, perquè som els primers que volem deixar la venda ambulant. La solució no és policial i, per ara, és la que pateixen els manters.


Com és el dia a dia de la venda ambulant?

L.B.: La policia no ha canviat, però nosaltres sí. Abans sempre teníem por de defensar el nostre company quan venia la policia i tothom corria per salvar-se. Ara, sota el paraigua del Sindicat, partim de la base que si ens toquen a un ens toquen a tots. Estem evitant que la policia s’endugui companys. Junts ens estem defensant i això és un canvi molt important per evitar antecedents penals. Ara bé, el dia a dia és molt complicat perquè no podem sortir a dalt el carrer i no ens agrada ni és còmode per a nosaltres molestar la gent que circula sota el metro de plaça de Catalunya.


Us sentiu acompanyats pels moviments socials?

D.D.: Si no fos pels moviments, el Sindicat no existiria. Jo estava implicat en l’Espacio Inmigrante quan va morir Mor [un venedor ambulant que va caure des d’un balcó arran d’una operació dels Mossos contra el top manta l’agost de 2015 a Salou]. Vam fer una gran manifestació des de Canaletes i una xerrada al Raval. Si els activistes no ens haguessin donat suport, hauria estat difícil. La comunicació és molt important, i ara tenim més veu, perquè qui té privilegis, d’alguna manera, ens protegeix.


Es viu amb por?

“Sense papers sempre tens por, no saps el que et pot passar. Després d’aquesta entrevista em poden parar uns policies i dur-me al CIE”

D.D.: Fa cinc anys, era impossible veure un manter parlant dels seus problemes a la televisió. Hem fet un pas molt gran organitzant-nos. Quan va morir el manter de Lavapiés, la primera imatge que va circular van ser africans cremant contenidors, però vam aconseguir explicar que havia mort després d’una persecució i molta gent va adonar-se de la gravetat de la situació. El 2009, quan estava a Huelva treballant al camp, vaig acabar a comissaria apallissat per dir a uns policies que no lliguessin amb una corda un noi senegalès, que l’esclavisme ja havia passat. Em van ordenar que marxés, que estaven fent la seva feina, però com que vaig insistir, em van detenir perquè no tenia papers.

L.B.: Sense papers sempre tens por, no saps el que et pot passar. Després d’aquesta entrevista em poden parar uns policies i dur-me al CIE. Sent il·legal sempre tens por, tant si portes la manta com si no.

Article publicat al número 460 publicación número 460 de la Directa