Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Les desigualtats a l’Amèrica llatina i el focus mediàtic a Nicaragua

Malgrat que el govern de Daniel Ortega dista molt d’aquella Revolució Sandinista que va enamorar mig món,  hem de preguntar-nos per què les darreres protestes al país centreamericà tenen un sobredimensionat ressò mediàtic

 

Robert Morral Segarra, membre d’ÍTACA

Il·lustració de Pep Ménsula

Un any després de l’assassinat de Santiago Maldonado (1 d’agost de 2017), l’Argentina i Xile continuen en peu de guerra contra el poble maputxe, un poble rebel que lluita pels seus drets històrics com a comunitat ancestral d’Abya Ayala –terme que fa referència al conjunt del continent americà. A través de la violència militar-paramilitar són víctimes de nombrosos assassinats selectius alhora que, per culpa de l’espoli de multinacionals saquejadores com Benetton, es veuen obligades al desplaçament forçat. Però les maputxes lluiten, i compten amb desenes d’activistes que, sigui amb aturades o llargues vagues de fam, practiquen una veritable resistència davant la forta repressió que viuen.

“Ens estan matant!”, criden els líders i lideresses socials de Colòmbia. I és que d’ençà que el govern colombià i les FARC-EP van signar els acords de pau de l’Havana, hi ha hagut més de 400 assassinats, tal com ha documentat el programa no governamental Somos Defensores. Només aquest juliol se n’han registrat 30, un per dia, entre destacades membres de les Juntes d’Acció Comunal, oposició política, excombatents de les FARC, defensores de drets humans, educadores, camperoles, indígenes o activistes LGTBI. Tots i totes assassinades per grups paramilitars d’extrema dreta a les ordres de terratinents lligats al narcotràfic o multinacionals afamades de subsòl ric en recursos que aniquilen qualsevol dissidència organitzada que pugui fer nosa a la implementació dels seus megaprojectes.

Al Brasil, ni tan sols a una esquerra socioliberal o socialdemòcrata se li ha permès fer política, i tant Dilma Rousseff com Luiz Inácio Lula da Silva han patit un cop d’estat en tota regla davant la complicitat i el silenci de la comunitat internacional. Al país de les companyes del Moviment dels Sense Terra, el nombre d’assassinats no té aturador i es dispara any rere any. El Brasil ha acumulat en els darrers quinze anys més morts que les guerres de Síria i l’Iraq juntes (més de 800.000), i té el trist honor de ser el país amb més assassinats del planeta.

Però al Brasil, com a la resta de països de la zona, la violència té en comú que respon a les mateixes directrius racistes i classistes, i es troba dirigida contra els barris populars i perifèrics com a eina de control social: allà, si ets negre i jove, tens tres vegades més possibilitats de rebre una bala entre cella i cella.

Mentrestant, al Paraguai, la violència contra el moviment popular i camperol ha crescut exponencialment després del cop d’estat contra Fernando Lugo el 2012, fins a l’extrem que en algunes demarcacions del país els tocs de queda i la violència militar contra les camperoles s’han generalitzat.

Podríem seguir per Haití, on amb el silenci còmplice d’ONG, organismes multilaterals i la comunitat internacional, es viu una situació insostenible. El que fou el primer país d’Amèrica i el món a abolir l’esclavitud a través d’una revolta d’esclaus, ha quedat maleït per sempre, i la metròpoli encara no li perdona tant d’atreviment.

 

Un nou focus mediàtic

També Centreamèrica pateix narcotràfic, rutes de droga i immigració il·legal cap als Estats Units, màfies, corrupció, feminicidis o multinacionals amb exèrcits privats que implementen megaprojectes; mostres d’una violència estructural sense aturador.

Segons els informes d’Iniciativa Mesoamericana de Dones Defensores dels Drets Humans, el pitjor país en violació de drets humans d’aquesta regió és Hondures, víctima d’un cop d’estat el 2009 contra el legítim govern de Manuel Zelaya i on es va produir una tupinada electoral contra l’esquerra política en els comicis del passat novembre. Des de llavors, les protestes s’han estès al conjunt del país
i desenes de membres de l’oposició social i política han estat assassinats en un context creixent de terrorisme d’estat. I és que Hondures és, en percentatge, el país del món on els feminicidis s’enduen més dones i on també més defensores del medi ambient són eliminades. Només cal recordar el cas de Berta Cáceres: dona, d’esquerres, indígena i ecologista, la figura de la qual ens revela el nivell de violència que practiquen les multinacionals, amb la complicitat dels aparells repressius de l’Estat i la comunitat internacional.

Al marge d’Hondures, Mèxic és el país amb més denúncies per violació dels drets humans. I és que el 2017 va ser el més violent de la seva història, amb més de 25.000 persones assassinades, i en l’actualitat les desaparegudes ja s’eleven a 34.000. Una violència que també afecta els i les periodistes que denuncien les complicitats del poder amb la corrupció imperant i les fortes violacions registrades arreu del país. En l’actualitat és país el més perillós d’Amèrica Llatina on exercir la professió.

Després de Mèxic vindria Guatemala, que segons l’esmentat informe i Amnistia Internacional és el tercer país de la zona en índexs de violència i vulneracions de drets.

Segons Amnistia Internacional, Nicaragua estaria per sota de Mèxic, Hondures i Guatemala en índexs de violència i vulneració de drets

En canvi, Nicaragua, en comparació amb aquests països, queda relegada a unes mínimes taxes de violència, malgrat que alguns informes adverteixen de la repressió específica sobre camperols, comunitats indígenes i entitats ecologistes que lluiten contra la implementació del canal interoceànic de capital xinès.

També Nicaragua és denunciada per violència masclista i LGTBI-fòbia, si bé el nombre de casos són inferiors a la resta de països anteriorment citats. Això no evita que, tot i els passos assolits en la defensa dels drets de la població transsexual –com prohibir penalment i laboralment la discriminació i establir una procuradora especial dins de la Procuradoria de Drets Humans–, la situació encara sigui insuficient.

 

Sandino al retrovisor

En una anàlisi comparativa, observem que la violència masclista, el patriarcat i la LGTBI-fòbia que afecta la regió, a Nicaragua, malgrat que denunciable i amb casos greus, presenta uns balanços menors. I també pel que fa als paràmetres de democràcia i pobresa, diferents informes ens recorden que, al país de Sandino, les eleccions de novembre de 2016 van ser reconegudes com a legítimes per la mateixa Organització d’Estats Americans (gens sospitosa de combregar amb els països de l’ALBA), així com per diferents observadors internacionals, com ara Álvaro Colom, expresident de Costa Rica. Sense oblidar els informes publicats pel Banc Mundial, segons els quals la desigualtat i la pobresa a Nicaragua s’ha reduït 13 punts –passant del 42,6% al 29,5%– durant el període comprès entre 2009 i 2014.

Per tant, si ens fixem en les darreres protestes a Nicaragua, hem de preguntar-nos: per què tenen aquest increïble ressò mediàtic, si es tracta d’un dels països de la zona amb menys violència estructural i on en menor grau es conculquen els drets humans? O, per què se’n parla tant si, els darrers anys, ha experimentat un creixement econòmic sostingut i una eliminació substancial de la pobresa endèmica?

I aquí és on la Líbia de Moammar al-Gaddafi colpeja dia rere dia en els estralls d’una memòria que ens recorda com, tot i tenir un govern i un governant amb formes dictatorials, els índexs de PIB i desenvolupament humà afirmaven que era el país socialment més just del nord d’Àfrica. I com, de sobte, potser per tenir les reserves més grans de petroli d’Àfrica i un gran valor geoestratègic, va patir una suposada revolta espontània que va rebre el suport de les potències occidentals i una posterior intervenció militar de l’OTAN, que va provocar la caiguda del govern molest d’al-Gaddafi  –sovint contrari a les polítiques exteriors d’Occident– i va deixar Líbia infinitament pitjor de com estava en nom dels drets humans i la democràcia.

És cert que, a Nicaragua, les formes de Daniel Ortega i Rosario Murillo no donen gaire confiança: estem parlant d’un govern socioliberal –en el millor dels casos socialdemòcrata–, amb polítiques patriarcals que cal denunciar amb contundència (com la negació de l’avortament en casos de violació o perill per la mare), dèspota en alguns aspectes i amb polítiques que han afavorit el clientelisme i, de retruc, certa corrupció.

Parlem, doncs, d’un govern que dista molt d’aquell que va enamorar mig món gràcies a les campanyes d’alfabetització popular i una revolució feta per poetes que escrivien amb amor i utopia l’alba d’una nova Amèrica Llatina.

Ara bé, si parlem de construcció de sobiranies –i sobretot si parlem de terrorisme d’estat, feminicidis, violència estructural o assassinats selectius–, per coherència primer hem de referir-nos abans a una llarga llista de països i governs a la terra ancestral d’Abya Ayala. D’altra manera, podem caure en una certa hipocresia i, en nom dels drets humans i la democràcia, fer el joc a interessos partidistes.