Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Mireia Vidal, camperola i activista

"Les organitzacions agràries són reductes del masclisme"

/ Lucas Guerra

Mireia Vidal va néixer a la pedania de la Punta (València), una aldea de l’Horta que des de fa més d’una dècada lluita per la defensa del territori. Quan era una xiqueta –juntament amb la seua família– fou víctima d’un procés d’expropiació. Ja mai ha deixat de lluitar. Sense tradició ni coneixements en l’àmbit de l’agricultura, a banda del que havia aprés del seu veïnat, començà a treballar la terra amb un company per trencar amb un ritme de vida que no la feia feliç. Ara, a més d’haver-se incorporat en les executives autonòmica i estatal de Joventuts Agràries, és la primera dona al capdavant de la secretaria general de la Coordinadora Camperola – COAG del País Valencià.


Et presentes sovint com a productora agroecològica i elaboradora de conserves i melmelades a la manera tradicional. Com és el dia a dia d’una activista camperola com tu?

Doncs es dorm molt poquet. De vegades estic venent al mercat i parlant per telèfon amb tècnics o altres organitzacions. A més d’estar en l’executiva autonòmica, porte ja dos anys i un poc més a l’executiva estatal de Joventuts Agràries, que va ser la primera responsabilitat que vaig agafar. I després hi ha moltes reunions. A vegades la meua feina no tira endavant perquè he d’anar a defensar altres qüestions que després suposaran que la meua feina i la de tot el camperolat funcione millor o pitjor. I a vegades això no està valorat per altres companys i companyes del sindicat, que no s’adonen de la feina que estem fent els activistes al món agrari, i és una qüestió radical. És un ritme prou frenètic i de vegades et genera molt d’estrés. Però bé, estem ací perquè ens ho creiem.


L’agricultora treballa la terra, i la camperola treballa el camp. Més enllà de les definicions estrictes, què volen dir aquestes terminologies per a tu?

“‘Camperol’ és un terme més ampli que engloba la defensa del territori i dona cabuda a feines invisibles”

Per a mi realment són el mateix, encara que hi ha matisos. Diguem que algú que només desenvolupa l’activitat agrària i ho fa amb un punt de vista més empresarial o capitalista no seria camperol. Però un camperol sí que pot ser agricultor. Camperol és un terme més ampli que engloba la defensa del territori i també dona cabuda a feines invisibilitzades, en una explotació agrària o en un projecte productiu, que sobretot solen fer les dones. Per tant, és una manera de donar visibilitat a tota eixa feina i també a tota una estructura invisibilitzada com els iaios. Moltes agricultores no podríem ser mares i pares sinó fora per l’estructura familiar.


Eres la primera dona que accedeix al càrrec de secretària general de la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG, per les sigles en castellà) al País Valencià, ara anomenada Coordinadora Camperola del País Valencià. Ho sents com un reconeixement al teu treball o la teua trajectòria?

“Moltes agricultores no podríem ser mares i pares sinó fora per l’estructura familiar, sobretot per l’ajuda dels iaios”

No, no crec que siga un reconeixement, no ho he agafat amb eixa intenció. Jo he vingut a la coordinadora amb objectius, no com “l’últim escaló en la meua trajectòria de lluita social”. Jo m’ho prenc com una feina i com una responsabilitat, i m’agradaria veure’n els fruits. Per a mi el reconeixement és que les coses passen. No estic aquí perquè ningú em reconega res, m’importa una merda, literalment [riu]. M’ho prenc com el que és, un espai de batalla, un espai de trinxera, en el qual crec que es poden aconseguir certes coses. I hi estic també per un temps determinat, per tres anys. I d’aquí a tres anys no sé què passarà. Perquè sí, nosaltres lluitem per la sobirania alimentària i per l’agroecologia, però no hi haurà ni agroecologia ni sobirania alimentària si no hi ha llauradors, independentment del seu model, encara que no siga la nostra utopia.


Què és el més dur o difícil de ser la secretària general d’una organització camperola?

Hi ha molt de masclisme. Les organitzacions agràries són reductes del masclisme, sobretot amb els homes més majors. Amb els més joves es donen molt sovint micromasclismes que es resolen si els dius: “Ei, saps què estàs dient?”. Per als homes que han deixat l’executiva i tenen una altra edat, jo soc una niñata. Després d’haver sigut designada en abril, a mi m’han impugnat i m’han presentat el 25% de signatures per a dir-me que no m’avalaven, i he hagut d’enfrontar-me a una reacció malgrat que ningú volia agafar aquesta feina. Els inicis han sigut durs i hem estat més parats del que és habitual perquè hem hagut d’enfrontar-nos a tota aquesta maquinària masclista. També hi ha hagut gent, inclús de l’altra executiva, que ens ha fet costat; però això no vol dir que no hi haguera rebot per la pèrdua de poder. Enfront de la impugnació, nosaltres vam convocar el Consell Sindical i vàrem convocar les tres anteriors executives per decidir què faríem i només hi havia dues dones. Va ser una discussió entre homes que arribaven a dir: “Deixem-li fer a la xiquilla”. Després sí que hi ha hagut reconeixement, però la negociació ha estat molt fora de la meua mà, he hagut de traslladar la discussió a persones que estaven al mateix nivell que els altres perquè “entre ells s’apanyen millor”. He hagut de prendre eixa estratègia, i és molt trist.

 

En què es diferencia la Coordinadora Camperola d’altres organitzacions agràries?

La meua organització està lluitant per un model d’agricultura diferent, quasi el 50% d’afiliació és jove, tenim dones en les nostres estructures i una dona al capdavant de l’organització. A les altres organitzacions del País Valencià són tots hòmens, i si entra alguna dona és per a portar l’àrea de dones, i perquè és obligatori que la porte una dona, perquè si no, no ho farien. I a les estructures més joves són homes joves. Cap dona. Els lomos plateados s’entenen entre ells, i amb nosaltres no s’asseuen ni a negociar. Concerten reunions amb l’administració i no ens conviden a participar-hi. Hui en dia la Conselleria d’Agricultura també està fent eixe parapet, i ara espere que amb la nova consellera, una dona jove, lluitadora, feminista, la cosa canvie, però la veritat és que l’administració tampoc ens deixa fer la nostra feina ni aportar el nostre pensament. L’altre dia va haver-hi una reunió sobre Mercosur amb Ximo Puig, la consellera, la Unió, AVA i Cooperatives. La resta d’organitzacions agràries no varen ser convidades i estan prenent les decisions ells, i és una qüestió de responsabilitat. Qui està decidint què passa al camp valencià són ells, i qui ha muntat el merder que tenim hui en dia també són ells, i les que tenim idees noves i volem fer les coses de manera diferent mai tenim la possibilitat d’accedir-hi i hem de buscar altres estratègies. Jo tinc un gran equip darrere, però com qui dona la cara soc jo, no em deixen treballar ni accedir-hi, perquè soc una dona i soc jove. Ja està bé. El sostre de vidre és impossible trencar-lo, ho tenen tot lligat entre ells. I la Conselleria d’Agricultura és còmplice d’aquesta situació.


En altres entrevistes t’he sentit dir que la incorporació de les dones al camp és un dels reptes que té el món de l’agricultura. Com penses que es podria augmentar eixe 27% de dones que s’hi dediquen?

En quinze anys, sis de cada deu explotacions agràries tancaran perquè els seus titulars es jubilaran

En termes generals, la primera mesura seria cobrar un preu just pel nostre producte, i no seria una qüestió de dones o homes, s’hi incorporaria gent en general. I després és que moltes altres coses passen per la conciliació. També el suport per a la mecanització, perquè algunes ferramentes i maquinària sí que et faciliten la feina, i això també seria per a tots i totes. Però el principal problema és que cal un canvi social. La resposta al fet que no s’incorporen tantes dones és el patriarcat. Vivim en una societat patriarcal i, si a un home ja li diuen que en el camp no hi ha futur, amb una dona no cal ni tindre eixa conversa perquè es dona per fet que no serà així. Tenim una qüestió pendent amb les dones, però, tornant a la base radical, el problema és que de moment no s’incorporen suficients joves i, d’aquí a quinze anys, sis de cada deu explotacions agràries tancaran perquè els titulars de hui en dia estaran en edat de jubilació.


En aquesta línia, a l’agricultura hi ha una mancança de recanvi generacional. Amb un reconeixement merescut del treball camperol es podria revertir la situació?

Una part molt important és l’estigma social. No se sap que els joves que hui en dia anem al camp estem molt formats. I tornem a la mateixa qüestió, estem fent el teu menjar. Jo a molta gent li preguntaria: “Has plantat en la teua vida una tomata? Saps com es cria una lletuga?”. Sembla que aquest coneixement que nosaltres tenim no és vàlid o que és un coneixement que ens converteix en paletos directament. Això seria molt important, i també ho seria que la societat valorara el producte que es menja. Inclús entre la gent d’esquerres, que no volem un tipus de producte i estem lluitant perquè no hi haja tant de plàstic ni tanta contaminació, després vas a comprar al supermercat i t’importa una merda d’on ha vingut eixe producte, si ha fet 5.000 quilòmetres, ha anat en vaixell o en avió i ha contaminat un mogolló. Però prefereixes comprar-lo perquè val vint cèntims menys que el que ven el llaurador de la teua comarca, amb tot el que això comporta.


L’aposta de la Coordinadora Camperola del País Valencià per la sobirania alimentària és clara. Creus que s’està avançant en la seua consecució?

Altres països han assolit la sobirania alimentària; per tant, no estem buscant una cosa que siga impossible

Bé, els avanços són xicotets i van molt a poc a poc, però pensem que sí. El fet que afloren cada vegada més mercats de venda directa; el fet de tindre una normativa que possibilite que transformem la nostra producció i la venguem dins del nostre territori, això són passos positius. Cada vegada hi ha més gent que es planteja que vol comprar producte d’ací, i això són avanços positius. A més, el debat està damunt de la taula, i és molt important. Altres països o zones han assolit la sobirania alimentària al seu territori; per tant, no estem buscant i demanant una cosa que siga impossible. Hi ha els exemples de Cuba, Bolívia o Sicília, que no està tan lluny i han assolit eixe repte, però és veritat que per això fan falta canvis radicals.


Creus que la societat és conscient que en els últims cent anys ha desaparegut el 85% de la biodiversitat agrària?

No, i ara. La societat és conscient de si s’ha extingit el rinoceront blanc, i alguna gent ni això, i diu que és normal que hi haja canvis. La gent no en té ni idea. Les varietats tradicionals no s’usen; hi ha moltes varietats que s’han perdut pel monocultiu. Si tots tenim vinya, per què hem de guardar la llavor de la tomata que tenia el meu iaio, de secà, si ja ho tenim solucionat? I és clar, si aquesta varietat em dona més rendibilitat perquè fa més quilos, arrancaré l’altra varietat antiga. Parle ara de llavors hortícoles, però en arbres és una barbaritat el que s’ha perdut.
I han desaparegut perquè no tenien un aspecte bonic, perquè hui fem el menjar perquè siga bonic; primer ha d’entrar pels ulls. Si perquè les pomes que arriben al supermercat siguen boniques jo n’he hagut de tirar 400 quilos a terra, què hi fa? Se suposa que tenim un problema de fam al món, però llencem la verdura perquè no és bonica.


València està adherida al pacte de política alimentària urbana de Milà des de l’octubre de 2015. Ha canviat alguna cosa en aquests quatre anys?

Per una banda, legislem per a defensar l’Horta de València i, per una altra, continuem edificant-hi pisos

Bé, no vull ser ni massa optimista ni massa pessimista; s’han canviat moltes coses però hi ha moltes incoherències. Es fa el mercat en la plaça de l’Ajuntament, una vegada a l’any, amb productors i productores; es reactiven les Tires de Comptar [trobades de llauradores a mercats o places per oferir sense intermediaris el seu producte a la clientela]; s’ha creat el Consell Alimentari de la ciutat de València; hi ha una llei de l’horta i s’ha creat un Consell Metropolità de l’Horta. Hi ha certes mesures que no sé si han sigut promogudes pel pacte de Milà però sí que van en eixa línia i són molt positives. Però també n’hi ha moltes d’ineficaces i que es queden molt curtes, i són una netejada de cara, més que una mesura efectiva. I és que falta molt. Per una banda, legislem per a defensar l’Horta i, per una altra, continuem edificant, projectant els PAI [plans d’actuació integrada en l’àmbit urbanístic amb una forta contestació social] i carregant-nos l’horta. I d’ahí les incoherències. Per una banda, fem el Bonica Fest i impulsem els mercats municipals i de proximitat, i, per una altra, donem més llicències a supermercats dins de la ciutat. No hi ha mercat que no tinga un Mercadona o un Consum davant. Moltes incoherències.


El desembre, l’Assemblea General de l’ONU va adoptar la Declaració sobre els Drets dels Camperols. Eres optimista pel que fa a la seua implementació?

És cert que és una qüestió molt rellevant per a l’organització internacional Via Camperola i per a nosaltres com a entitat que en formem part. És una lluita de més de vint anys per a aconseguir que s’aprovaren els drets camperols i pensem que és important, de la mateixa manera que ho va ser la fita de la Declaració Universal dels Drets Humans en el seu moment. Però igualment sabem, i no ens falta experiència en els drets universals, que hi ha països als quals no es van aplicar i no s’apliquen els drets humans. Per tant, és una qüestió important i una eina que tenim damunt de la taula que hem d’utilitzar i fer funcionar, però per desgràcia hi haurà llocs on seran vulnerats.


Com afectarà les consumidores el nou tractat que la Unió Europea ha signat amb Mercosur?

Hi haurà una classe treballadora i una classe mitjana que només podran accedir als aliments que vinguen de fora

Amb tota la lluita contra el TTIP –entre la Unió Europea i els Estats Units– o el CETA –entre la Unió Europea i el Canadà– ja es posaven les mateixes qüestions damunt de la taula. El que està passant és que s’estan generant dues classes socials. Cada vegada hi ha més desigualtat i hi ha una classe baixa i una classe alta. Amb aquesta entrada de productes el que fem és augmentar aquesta escletxa. Hi haurà una classe treballadora i una classe mitjana que només podran accedir als aliments que vinguen de fora, que utilitzaran per a conrear-los productes fitosanitaris que estan prohibits a la Unió Europea. Accediran a un producte de molta menor qualitat alimentària i amb un gust inferior. Per contra, hi haurà gent que es podrà pagar una alimentació sana, de qualitat i local. Ja està entrant producte més barat de tercers països on s’ha cultivat en situació de semiesclavitud, i això anirà agreujant-se. A més, els productors també tenim el risc que entren plagues i malalties als nostres cultius que ací no existeixen.


Creus que l’ecofeminisme és el futur?

Em passa com amb la sobirania alimentària. Pense que la consciència feminista en aquest país, i a escala mundial, ha augmentat moltíssim. El fet que les dones estiguem més apoderades, més formades i en llocs de direcció millorarà molt la situació. Sí que ho crec. Perquè nosaltres sempre hem estat més preocupades per l’alimentació de les nostres famílies, perquè històricament ha recaigut sobre nosaltres, i això comportarà canvis molt positius. Així que el feminisme, l’ecofeminisme i les dones tindrem un paper molt important a l’hora de generar canvis.

Article publicat al número 482 publicación número 482 de la Directa