Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Llums i ombres de la COVID-19 a l'Àfrica subsahariana

El continent s’enfronta al virus amb l’experiència adquirida contra l’Ebola i una població molt jove, però també amb mancances sanitàries i democràtiques

Un agent de seguretat pren la temperatura a un assistent a una conferència a Kampala, Uganda. / Arxiu

Lesotho és l’únic país africà que –amb data de 14 d’abril– no ha reportat cap positiu de COVID-19. A tot el continent, el nou coronavirus ja és una realitat, amb més de 13.000 casos confirmats. Sud-àfrica, el país més afectat, ja supera els 2.000 contagis.

Les xifres no semblen gaire rellevants si es comparen amb les d’altres regions; més encara si es té en compte que el primer cas detectat al continent, a Egipte, es va oficialitzar a mitjans de febrer. Però la realitat darrere dels números és més significativa. Els sistemes de salut no estan detectant tots els casos i en molts països ja és una certesa que el contagi comunitari és molt més gran que el que diuen les xifres oficials. Tot i així, per ara, l’expansió a l’Àfrica està sent més lenta que a altres regions perquè es van prendre mesures molt ràpidament i que han funcionat bé a l’hora d’alentir l’esclat de la pandèmia. Entre elles destaca el tancament coordinat de fronteres i els protocols de detecció precoç en aeroports. En aquest sentit, l’epidèmia d’Ebola que es va viure fa només cinc anys a la zona occidental del continent ha ajudat a preparar els països per afrontar la COVID-19.

L’epidèmia d’Ebola que es va viure a la zona occidental del continent ha ajudat a preparar els països per afrontar la COVID-19

La majoria de països africans han decretat el confinament. Sud-àfrica, per exemple, va anunciar-ne un de 21 dies. D’altres, com el Senegal, Kènia o Madagascar, practiquen confinaments en determinats horaris, que obliguen les persones a passar dotze hores diàries a casa seva però els permeten sortir durant el dia per treballar abans d’iniciar el toc de queda. Gairebé tots els països han decretat l’estat d’alarma o emergència. Els efectes, però, s’estan fent notar, i cal diferenciar tres àmbits clars en què la pandèmia pot canviar radicalment la realitat africana.


Una població molt jove

Òbviament, el primer és l’àmbit de la salut. En oposició als discursos catastrofistes, que pronostiquen un impacte de la COVID-19 més gran que als països europeus, hi ha elements que juguen a favor de la superació de la crisi. Un d’ells, que està resultant vital a l’hora d’animar-se a prendre decisions polítiques que permeten avançar-se als impactes de la pandèmia i sensibilitzar la població, és la ja esmentada experiència amb un virus molt més letal: l’Ebola. Un altre factor a favor d’una superació positiva és la demografia, ja que l’Àfrica té una població majoritàriament jove i la COVID-19 té uns efectes molt més letals en persones grans. Per últim, i encara més important, cal fer esment a la importància de la comunitat. Com es va veure durant l’epidèmia d’Ebola de 2015, les xarxes solidàries de les comunitats són claus en el context africà per afrontar problemes de salut com la COVID-19. Aquestes xarxes acostumen a ser el primer punt d’atenció en salut i detecció precoç. També són importants a l’hora de la difusió de la informació, el combat de les notícies falses i l’aportació d’informació on el sistema estatal no és capaç d’arribar.


Sistemes de salut febles

Als factors positius, però, cal confrontar-hi febleses en què els països africans tenen les de perdre. Els sistemes de salut, per exemple, no semblen estar preparats pels efectes de la COVID-19: hi ha pocs llits d’UCI o respiradors a tota la regió, no hi ha una xarxa sanitària extensa a tots els territoris ni un nombre elevat de personal sanitari, el qual no podrà ser reemplaçat si emmalalteix.

La COVID-19, a més, haurà de conviure amb altres epidèmies, com el VIH, la tuberculosi, la malària o, en el cas del nord-est de la República Democràtica del Congo, amb una epidèmia d’Ebola que just estava a punt de donar-se per finalitzada després de dos anys.

Les xarxes solidàries de les comunitats són claus en el context africà per afrontar problemes de salut com el coronavirus

També cal destacar el problema de la capacitat real dels confinaments per aïllar físicament les persones. Hi ha contextos en què les mesures de distanciament físic són literalment impossibles, com són els casos dels slums africans, on centenars de persones conviuen en assentaments sense accés a l’aigua o al sanejament. Els confinaments, a més, impliquen haver de triar entre menjar o quedar-se a casa. La gran majoria de les persones dels països africans viuen al dia, esperant trobar feina informal que els permeti guanyar els diners per a l’endemà, sense capacitat d’estalvi i, per tant, sense adaptabilitat a les ordres de romandre a casa.

La paralització de l’economia està tenint un impacte molt més negatiu. Es preveu que la regió subsahariana enfrontarà la seva primera recessió generalitzada en el darrer quart de segle. La diferència amb altres crisis econòmiques a l’Àfrica és que aquesta coincidirà en el temps amb la d’aquells països amb més pes internacional que podrien alleugerir la càrrega africana, especialment respecte al seu (maleït) deute, per al qual no hi ha mecanismes de condonació i només queden les bones intencions.

La sortida d’aquesta situació sembla que serà la d’aprofundir en la zona de lliure comerç intraafricana, i ja hi ha qui demana finalitzar de cop i urgentment el 90% dels aranzels que l’acord de l’AfCFTA s’havia marcat eliminar progressivament. La dicotomia, com tants altres cops en la història de l’Àfrica, passa per entregar les economies del continent al desenvolupament global –on tantes coses perd– o pel creixement autocentrat que permeti la recuperació econòmica. I ara s’està en la millor posició per prendre aquest últim camí.


Temptacions autoritàries

La combinació entre la crisi de salut i l’econòmica ha fet que s’hi pronostiquin situacions de caos i desestabilització política. La filtració i posterior publicació per Le Monde Diplomatique d’una nota d’anàlisi del servei exterior francès on apuntava que aquesta crisi podia acabar amb un escenari de revoltes generalitzades a l’Àfrica, podria estar més pensada per legitimar políticament i pública els trets autoritaris que determinats governs africans estan demostrant a l’hora de gestionar la crisi que com a pronòstic real i plausible.

Els governs africans estan prenent mesures autoritàries, cancel·lant el dret de vaga o manifestació i imposant decisions

En el poc temps de COVID-19 que portem, Alpha Condé, a Guinea, ha continuat amb la seva reforma constitucional via referèndum –cridant a les urnes en meitat de la crisi sanitària– per tal d’allargar el seu mandat i poder presentar-se de nou a les eleccions de finals d’any. A Uganda, la crisi de la COVID-19 s’està fent servir per perseguir encara més la comunitat homosexual. I tant a Kènia com Sud-àfrica la policia està prenent el control dels carrers de manera autoritària.

Els governs africans estan prenent mesures autoritàries, cancel·lant el dret de vaga o manifestació, imposant decisions per la força o fent servir la crisi per amagar informacions perilloses per al règim polític. El perill, doncs, és que aquestes mesures arribin per quedar-se, que la crisi de la COVID-19 acabi derivant en un estat d’emergència normalitzat, que les mesures excepcionals no arribin a ser revertides un cop tot hagi passat, i que la nova normalitat d’uns sistemes democràtics que ja eren molts febles acabi derivant en un reforçament de l’autoritarisme presidencialista i no en un control democràtic per la via legislativa i popular.

Article publicat al número 498 publicación número 498 de la Directa