Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Martín Villa, aquell governador "radicalment falangista" de Barcelona

Associacions de víctimes i de memòria històrica, entitats de defensa dels drets humans, sindicats i altres col·lectius socials i polítics presenten a Barcelona la campanya Judici a Martín Villa. L'acte es fa de forma simultània a diverses ciutats com ara Pamplona, Sevilla, València, Saragossa i Madrid per exigir responsabilitats civils, polítiques i penals a un dels principals exponents del franquisme durant l'anomenada Transició. Durant la campanya també s'organitzaran activitats de sensibilització ciutadana, denúncia pública i pressió institucional arreu de l'Estat espanyol. Amb motiu d'aquest esdeveniment, recuperem aquest article de Pau Casanellas, historiador i autor del llibre Gobernadores. Barcelona en la España franquista (1939-1977), on es presenta la trajectòria d'aquest il·lustre falangista

El 1984, després d’haver abandonat qualsevol responsabilitat política, Rodolfo Martín Villa deixava escrit a les seves memòries que, poc abans de morir, el mateix Franco no percebia com a necessària la continuïtat de les institucions del règim franquista, conscient dels “grans canvis que es produirien a Espanya” un cop ell ja no hi fos. L’atribució de la frase al dictador –absolutament grotesca–, així com l’esbiaixat relat de les seves memòries, servien a Martín Villa per legitimar la mateixa trajectòria política durant el franquisme com una preparació de la transició i, alhora, donar-li un sentit de continuïtat amb els càrrecs que va ocupar en els primers anys de democràcia parlamentària.

A més de ser paradigmàtic d’una operació de maquillatge molt comuna entre els qui van tenir alguna quota de poder –i alguna responsabilitat en l’exercici de la repressió– durant els últims anys del règim, el cas de Martín Villa resulta especialment proper, ja que, durant l’últim any i mig de vida de Franco, Barcelona el va patir com a governador civil (càrrec que, com a màxima autoritat governamental a la província, tenia sota la seva responsabilitat l’aplicació de la política d’ordre públic). Si bé la imatge que s’ha acabat imposant del pas de Martín Villa per Catalunya ens dibuixa un polític dialogant i atent a les diverses sensibilitats existents en el si de la societat barcelonina, una mirada mínimament aprofundida ens obliga a introduir matisos importants en aquesta visió.

El 1971 declarava en una entrevista: “em considero radicalment falangista, amb l’orgull de qui atribueix a la Falange el que és més positiu i avançat del Règim nascut el 18 de juliol”

Quan, el maig de 1974, Rodolfo Martin Villa va arribar a Barcelona com a governador civil i cap provincial del Movimiento (responsabilitats que eren exercides per la mateixa persona), ja feia anys que havia deixat a l’armari la camisa blava, però no pas les idees falangistes. La seva entrada a les estructures del partit únic del règim s’havia produït –com era trajectòria natural de les generacions de dirigents franquistes que ja no havien fet la guerra– a través del Frente de Juventudes, on es va integrar de ben jove per fer oblidar la militància esquerranosa del pare. Amb tot, aquesta elecció primerenca, en què en alguna mesura havia pogut influir la necessitat, aviat es va convertir en un compromís convençut. Així ho demostra la seva carrera política posterior, tan dins del Sindicato Español Universitario (el SEU, sindicat únic estudiantil), del qual va ser cap de Madrid i, després, cap nacional (1962-1964), com de l’Organización Sindical Española (l’OSE, el sindicat vertical del règim).

Sobre l’etapa al SEU, a la qual pertanyen les conegudes imatges de Martín Villa amb la camisa blava falangista, ell mateix deia, el 1971 en una entrevista: “la meva formació al SEU i les seves institucions fa que em consideri, sigui quina sigui la consideració legal que s’atorgui a la Falange, com un home radicalment falangista, amb l’orgull de qui atribueix a la Falange el que és més positiu i avançat del Règim nascut el 18 de juliol”. Tenint presents aquestes paraules, s’entén perfectament que en aquells mateixos anys no tingués cap inconvenient a ser fotografiat –com es pot comprovar en més d’una entrevista– al costat del retrat de José Antonio Primo de Rivera que tenia penjat tant al despatx com al domicili familiar.

Després del pas pel SEU, José Solís el va apadrinar dins del sindicat vertical, en el marc del qual va exercir diversos càrrecs. Entre ells, el de delegat provincial de Sindicats de Barcelona (1965-1966) –el seu primer aterratge a la província– i, més endavant, el de secretari general de l’OSE (1969-1973). No era poca, doncs, l’experiència política que Martín Villa havia acumulat amb 39 anys, quan va ser destinat per segon cop a Barcelona.


“Apertura” limitada

La mort en atemptat d’ETA de Luis Carrero Blanco el 20 de desembre de 1973 va propiciar que Carlos Arias Navarro assumís la presidència del govern. El nou cap del consell de ministres –càrrec que Franco havia ostentat fins al juny de 1973, moment del nomenament de Carrero– ben aviat va fer públic un programa etiquetat d’“aperturista”, però que en realitat tenia molt de continuisme i poc de voluntat de reforma (i gens, per descomptat, de pretensions de canvi de règim).

Martín Villa, l’últim dels diversos governadors civils que va designar el nou govern en els primers mesos de mandat, havia de ser, doncs, l’home de l’”apertura” a Barcelona. I així ha estat sovint caracteritzat el seu mandat: com una etapa de relaxació dels rígids criteris imperants en matèria informativa i cultural. Certament, en consonància amb la línia imposada des de Madrid, el governador va promoure un major accés a la informació, però de manera limitada i només en alguns àmbits. En matèries considerades sensibles, com les notícies sobre la malaltia de Franco o sobre l’aleshores príncep Joan Carles, Martín Villa va ordenar una constant vigilància i rigor. Així mateix, les publicacions clandestines van patir sempre un estricte control.

Una víctima especialment representativa d’aquest clima va ser el periodista Josep Maria Huertas Claveria, sentenciat l’agost de 1975 a dos anys de presó –dels quals finalment va complir vuit mesos– per injúries a l’exèrcit, en un consell de guerra en què el Govern Civil no va estalviar informacions per complementar la instrucció. En l’àmbit cultural, tot i l’autorització d’alguns recitals de cantautors identificats amb l’antifranquisme –com el de Raimon al Palau d’Esports de Barcelona el 30 d’octubre de 1975–, les autoritats provincials van mantenir actualitzada una llista d’artistes vetats, entre els quals es trobaven, entre altres, Paco Ibáñez, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Jaume Sisa. Hi va haver una certa “apertura”, però molt limitada.


Implacable contra l’antifranquisme

Respecte a l’oposició, la política de Martín Villa amb prou feines es va diferenciar de la tendència general d’enduriment de la repressió, en un context de deslegitimació creixent del règim i proliferació de lluites en tots els àmbits. Fruit d’aquesta situació, en reunions internes del governador civil amb alts càrrecs policials fins i tot es va preveure, en cas de greus alteracions de l’ordre públic, la militarització de determinats serveis públics (com el metro), de sectors estratègics (aigua, gas, electricitat) o de la producció d’aliments bàsics (com el pa), fet que evidencia la inquietud de les autoritats davant de l’eventualitat d’haver d’afrontar situacions de gran ingovernabilitat.

Just abans de les eleccions del juny de 1977, ja com a ministre de la Governació, va fer condecorar el superagent Conesa i el torturador Billy el Niño

Un episodi concret pot servir per exemplificar el tarannà de Martín Villa en aquest terreny. La nit del 30 d’abril de 1975, dues persones van ser tirotejades per la policia a Santa Coloma de Gramenet mentre repartien propaganda convocant a mobilitzar-se durant el Primer de Maig. En protesta, quatre associacions de veïns de la ciutat van enviar un escrit al governador, el qual, en resposta, els va fer arribar una carta en què esgrimia el “dret d’autodefensa que assisteix un membre de les Forces d’Ordre Públic”. Curiosa autodefensa, convindria afegir, la que s’exerceix a trets davant del repartiment de fulls volants.

Però si una cosa cal denunciar especialment del mandat de Martín Villa com a governador civil de Barcelona, és l’auge que es va produir de les agressions i atemptats ultrafranquistes, especialment a partir de la primavera de 1975. L’aleshores subcap provincial del Movimiento, Antonio Casas Ferrer, ha estat acusat d’haver exercit no únicament d’interlocutor, sinó també de protector i animador d’aquests escamots. Del que no hi ha dubte és que, més que no pas “incontrolats”, eren simples titelles de les autoritats: com revelava un document policial de novembre de 1977 referit precisament a la zona de Barcelona, les activitats d’aquests grups eren controlades per la Jefatura Superior de Policia, que els tenia identificats a gairebé tots i que en controlava les activitats –especificava l’informe– en un 80%.


Un llegat enverinat

Abans de vestir-se –com van fer tants altres– la camisa de demòcrata, Martín Villa encara ocuparia importants responsabilitats polítiques. Primer, dins del govern format immediatament després de la mort de Franco –en què Arias Navarro es va mantenir a la presidència–, com a ministre de Relacions Sindicals. Després, en l’executiu format el juliol de 1976 per Adolfo Suárez, com a ministre de la Governació. La victòria de la UCD en les eleccions del juny de 1977 va permetre que es mantingués pràcticament dos anys més en el càrrec, sota la denominació de ministre de l’Interior. La continuïtat en la violència policial i, sobretot, pel que fa a la “guerra bruta”, fa pensar que, com a mínim, des del ministeri no hi va haver cap voluntat de posar fi a aquest tipus de pràctiques.

De fet, poc abans dels comicis que segellarien definitivament la fi de la dictadura, en les seves últimes decisions com a integrant d’un govern que no havia estat referendat per les urnes, Martín Villa va situar dos homes especialment identificats amb la repressió a llocs clau de l’organigrama policial: José Sainz com a subdirector general de Seguretat i Roberto Conesa com a comissari general d’Investigació. Igualment, perquè no quedessin dubtes del seu suport a determinades figures, va fer condecorar dos dels màxims exponents de les brutalitats del franquisme: d’una banda, el mateix superagent Conesa, i, de l’altra, el policia Antonio González Pacheco, Billy el Niño (medalla d’or i de plata, respectivament, al mèrit policial). Es tractava de l’últim gest de supèrbia d’un franquista –i falangista– convençut, reciclat en demòcrata només per la força dels esdeveniments.