Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Memòria i justícia, ara o mai

Cal incloure al codi penal l’apologia del franquisme?

/ Alfredo Borés

L’apologia de règims com el Nazisme ja es troba previst al codi penal actual, el problema és que la mateixa redacció del delicte en dificulta la seva aplicació amb el franquisme. Em refereixo a l’article 510.1.c) del Codi Penal.

El precepte prohibeix realitzar “públicament” algun dels següents tres comportaments: “negar”, “trivialitzar greument” i “enaltir”, els delictes de genocidi, de lesa humanitat o contra béns protegits en cas de conflicte armat. Així doncs, les anteriors definicions contemplen sense cap mena de dubte l’enaltiment del franquisme?

En un país sense un procés de memòria, veritat i justícia, on el mateix Tribunal Suprem defineix al General Franco com a Cap d’Estat des del 1936, la resposta és no. La llei d’amnistia i el persistent impediment de jutjar els crims del franquisme per part dels successius governs i magistratura, fan que no existeixin resolucions jurídiques que qualifiquin de genocidi, crims de guerra o crims de lesa humanitat els comesos durant la dictadura de Franco i, per tant, la seva exaltació podria quedar impune. D’aquesta manera, el propietari de la llibreria Europa és empresonat per vendre el Mein Kampf, però la Fundació Francisco Franco promou el llegat del dictador amb tota impunitat.

La introducció de l’article 510.1.c) el 2015, responia a la transposició de la Decisió Marc del Consell de la UE 2008/913/JAI, que estableix l’obligació dels Estats de prohibir penalment “l’apologia pública, negació o trivialització flagrant dels crims de genocidi, crims contra la humanitat i crims de guerra (…) quan les conductes puguin incitar a la violència o a l’odi contra tal grup o un membre del mateix”, però la reforma del Codi Penal del Partit Popular no en deia res del franquisme, fins avui.

En un sentit punitiu, es pronuncien nombroses institucions i tractats internacionals com el Pacte dels Drets Civils i Polítics, la Comissió Europea Contra el Racisme i la Intolerància i diverses Sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans (STEDH Dieudonné M’Bala M’Bala contra França, 2015, entre d’altres). Els casos greus i públics d’enaltiment d’un genocidi no estan emparats per la llibertat d’expressió, tot valorant-ne cas per cas, per tractar-se d’un dret fonamental vertebrador del sistema democràtic i per tant digne d’especial protecció. Així doncs, si la negació de l’holocaust és delicte, també ho hauria de ser la repressió franquista, o en sentit contrari estarem fomentant novament la seva banalització.

Això anterior, a més, és perfectament compatible amb la proposta de Llei Orgànica de Llibertat d’Expressió, presentada recentment per Unidas Podemos, en què s’eliminen els delictes d’enaltiment del terrorisme, ofensa als sentiments religiosos i ultratge a Espanya, però es manté el mencionat delicte d’apologia del genocidi, tot rebaixant-ne substancialment les penes, amb bon criteri, per tal d’introduir una major proporcionalitat en la seva aplicació.

En definitiva, la incorporació de l’enaltiment públic i greu del franquisme no resulta una transformació substancial del codi penal, ans al contrari; una evolució lògica del mateix que aporta justícia a les víctimes i limita el terreny d’una extrema dreta en auge que reivindica impunement l’etapa més funesta de l’Estat espanyol. La mesura per si sola manca de sentit, però pot resultar útil per acompanyar el desplegament d’un urgentment necessari procés de memòria i dignificació de les víctimes del franquisme i censura dels seus perpetradors. Ara o mai.

Article publicat al número 496 publicación número 496 de la Directa

Articles relacionats