Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Lildami, cantant de rap

"No faig rap ni per als 'pijos' ni per a la gent de barri, faig la meva música per a qui la vulgui consumir"

El jove cantant Lildami / Roser Gamonal

El raper Damià Rodríguez (25), conegut com a Lildami, va començar a dedicar-se professionalment a la música el 2014. Des d’aleshores, el terrassenc ha presentat diversos treballs, una trajectòria que ha consolidat aquest 2019 amb la publicació del seu primer àlbum discogràfic, Flors mentre visqui (Halley Records), que conté alguns dels seus temes més populars, com “Pau Gasol” o el sampleig del conegut tema “Al Mar” de la formació catalana Manel. Acompanyat del productor Sr. Chen i la vocalista Emotional Goku, Lildami ha participat en festivals com el Cruïlla i el seu tema “Anorac” va ser escollit la cançó d’estiu de TV3.


Com t’autodenomines?

Sempre tinc aquest problema. Raper, traper, m’han arribat a anomenar solista i cantautor. Jo m’he considerat tota la vida un raper perquè el que faig és rapejar. Veure-ho escrit, però, se’m fa estrany, potser pel tractament que els mitjans de comunicació han donat al rap al llarg dels últims anys; tinc la impressió que s’ha menystingut molt.


Al nou disc Flors mentre visqui (Halley Records, 2019) hi ha sons que van molt més enllà del rap o el trap…

Per a mi el rap i el trap són línies que arriben al mateix lloc. Crec que al disc i en les últimes cançons hi ha sons que s’allunyen del rap. Hi ha R&B i temes que sonen a dancehall. Ha quedat tot molt englobat dins la música urbana, que és aquest sac on tot s’hi val. Però sí, suposo que el que faig és rap.


Quin és l’estat de la música urbana a Catalunya, ara mateix?

“Existeix un circuit de música en català més festiu amb grups típics com Txarango, els Catarres o Buhos, però hi ha una mancança de música urbana”

Crec que s’està començant a expandir. Fa uns anys hi va haver una primera eclosió amb el sorgiment de la P.A.W.N. Gang, però era una música que es quedava a Internet. Ara ens trobem en l’estat de transició en què aquesta comença a sonar a la ràdio i als festivals. És possible que estigui entrant al mainstream, o almenys és la sort que hem tingut nosaltres. Existeix un circuit de música en català més festiu amb grups típics com Txarango, els Catarres o Buhos, però hi ha una mancança de música urbana. Aquest any hem tingut la sort de ser els primers a ocupar aquests llocs en certs festivals i festes majors. Crec que hem fet de punta de llança perquè l’any vinent ja no siguem l’anomalia


Què ha provocat aquesta transició?

Ja no parlo dels Estats Units perquè van entre cinc i deu anys avançats, però seria estrany que a Espanya tinguis a Don Patricio o a C. Tangana sonant a la ràdio i aquí a Catalunya seguim amb el de sempre, que no dic que estigui malament ni molt menys, però penso que hi ha espai per a tots.


Al llarg dels últims anys, els mitjans de comunicació han destacat l’aparició d’una música urbana en català. A més de l’idioma, què més ofereix aquesta?

Ofereix uns codis de la terra que la gent pot entendre molt bé i fer seus. A Espanya no és tan així perquè és una extensió més gran i hi ha realitats més diferents; a Catalunya tot és més proper. En molts temes poso referències d’aquí, abans del disc vaig treure la mixtape 10 vos guard. No t’asseguro al cent per cent que tothom els entendrà, però és més casolà.

Un moment de l’entrevista amb el raper de Terrassa |Roser Gamonal

 

I musicalment té alguna particularitat?

Encara no hi ha un so amb què puguis dir “això és trap de Barcelona”, ni tan sols de Catalunya. Te’n vas a Itàlia i no només tens a Sfera Ebbasta, sinó també a Capo Plaza; te’n vas a França i, a més de PNL, hi ha molts més grups amb una gran repercussió. Aquí quants grups hi ha amb cert reconeixement ara mateix? Jo puc dir-te que tinc el meu so, o que la P.A.W.N. Gang o 31 FAM tenen el seu so; els grups que surten tenen coses molt pròpies, que també està bé.


Creus que la música urbana en català té possibilitats més enllà del territori català?

Té més projecció perquè a fora s’escolta el mateix, però en un altre idioma. Algú que escolti C. Tangana pot escoltar a Lildami que, igualment, li pot agradar a algú que sigui, per exemple, de Badajoz. Queda molt per un concert de Lildami a Badajoz? Segurament sí, però existeix aquest creixement. Segons les estadístiques d’Spotify m’escolta gent a Madrid, tot i que res a veure amb Barcelona.


Al disc abordes temes més costumistes que en la teva etapa primerenca. Què justifica aquesta ampliació del repertori?

“El gran problema del rap és l’ego, els artistes es mesuren la polla contínuament. Analitzes la lletra i penses que es podrien dir coses millors. Crec que al disc hem aconseguit alliberar-nos d’aquest ego i parlar de coses que connecten amb la gent”

El gran problema del rap és l’ego, els artistes es mesuren la polla contínuament. Analitzes la lletra i penses que es podrien dir coses millors. Crec que al disc hem aconseguit alliberar-nos d’aquest ego i parlar de coses que connecten amb la gent, a pesar que hi ha vacil·lades perquè sóc irònic i de la broma. No interessa saber com n’ets d’increïble; l’amor, el desamor o la mort són els temes que agraden, els tòpics dels quals s’ha parlat a la literatura durant tota la vida. No faig rap ni per als pijos ni per a la gent de barri, faig la meva música per a qui la vulgui consumir. No parlo de drogues, d’armes o de violència perquè seria enganyar-me a mi mateix. He tingut certs privilegis i a casa meva mai ha faltat res. Aleshores, perquè hauria de cantar que he tingut una infància difícil? Em semblaria una falta de respecte per aquells que sí que l’han tingut.


En un gènere musical en què els artistes produeixen singles i àlbums contínuament, temps i qualitat van de la mà?

Sempre s’ha donat per fet que si tardes molt a produir un disc serà bo i això em sembla un error. Entenc que segons el gènere i el grup, les infraestructures que necessites per gravar són diferents, però nosaltres podem fer-ho en un menjador amb quatre altaveus. Abans, quan gravava, m’obsessionava i feia moltes preses; amb el Sr. Chen [el productor] vam fer el disc sense tanta premeditació i de manera més natural. A vegades, t’il·lumines i surt tot. Un dels meus temes antics amb més èxit és Maleducao, que el vaig escriure i gravar un dissabte al matí, vaig fer el vídeo d’una sola presa amb un iPhone la mateixa tarda i diumenge ja l’havia pujat. No saps per què, però funciona.


Arran de les mobilitzacions a Barcelona per la sentència del Procés s’ha exigit als artistes que es pronunciessin. Donem massa responsabilitat a les figures públiques?

No massa, però la gent dóna per fet que ser una figura pública implica que has d’estar allà des del primer moment. Personalment, penso que com a personatge amb certs seguidors has de ser conscient que tens una responsabilitat i que el que dius arriba a un públic, a vegades molt jove. A partir d’aquí, què em costa compartir el que està passant als carrers de Barcelona? Perdré seguidors? Sí, en vaig perdre. Hem vingut a jugar i crec que és necessari. Això ja no va ni de ser independentista ni de partits; va de drets. Saber que hi ha gent que t’escolta i fer el bé amb aquesta eina.

 

Tens problemes per establir una frontera entre quan et posiciones com a Lildami i quan ho fas com a Damià?

És complicat i quan cantes en català la gent dóna per suposades moltes coses. Fas un tema en català i ja ets independentista, quan no vol dir que hi estigui ni a favor ni en contra; simplement canto en català. Sé que si demà faig un tema en castellà, rebré una onada de comentaris dient-me fatxa quan als meus temes sempre he tingut frases en castellà. Crec que vivim en una societat on tot està polititzat.


També la teva música?

No fem política amb la música, però som persones polítiques. Al disc hi ha idees, parlem de feminisme i de l’empoderament de la gent jove que, tot i que no és una idea política en si, és una manera de pensar.