Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

País Valencià: cultura i festivals autogestionats (malgrat tot)

El Feslloc, l’Aplec dels Ports, el Desllunat, el Sona Baixet o el Diània són algunes de les cites culturals de l’estiu que se celebren amb moltes dosis de comunitat i treball voluntari

Un moment de l'edició del Feslloc celebrada l'any 2018 / Pepe Girona

Voro Golfe està nerviós. Xavi Ginés més. Són els codirectors –els pares– del Feslloc que està a punt de començar a Benlloc (Plana Alta), al País Valencià, i que se celebra els dies 11, 12 i 13 de juliol. Un festival de música autogestionat, sense ànim de lucre i adreçat a la joventut que reivindica des de fa més d’una dècada la llengua i la música en valencià a la terreta. És el festival amb causa del País Valencià per excel·lència –amb l’excepció i el permís de l’Aplec dels Ports, que, contra tot pronòstic quan va començar i la Guàrdia Civil els tallava la llum, enguany celebrarà la 41a edició. L’Aplec i el Feslloc són els dos grans esdeveniments politicoculturals del tòrrid estiu valencià. Sobreviuen malgrat dècades de tenir les institucions diametralment en contra i gràcies a la feina ben feta i voluntària de centenars de mans. Amb el canvi de govern a les Corts, ara fa quatre anys –i la recent reedició del pacte del Botànic–, moltes van pensar que la cultura crítica, popular i de base en valencià podria respirar una miqueta. En part ha estat així, però com explicava el músic Miquel Gil en una entrevista en aquest mitjà, no s’ha fet prou ni de bon tros. Si a això li sumem la bombolla dels festivals de música, que ha multiplicat l’oferta però no la qualitat i ha replicat la fórmula de l’oci basat en el consum d’alcohol, els festivals i promotors més menuts i compromesos –sense grans empreses cerveseres darrere– malden per sobreviure. Al País Valencià s’ha passat de la indiferència institucional a la desídia del públic ara que “ja no governa el PP”.

El Feslloc ha sigut el bressol de bandes mítiques valencianes com Obrint Pas o la Gossa Sorda, i més recentment, d’El Diluvi o Auxili. Però, a més, van ser els primers a apostar per incloure xerrades i tallers crítics, el punt violeta, una fira d’entitats amb organitzacions d’arreu dels Països Catalans, i enguany han publicat un manifest en el qual defensen “la cultura com una eina del carrer per expressar malestar i construir alternatives” i en el qual es reivindiquen com un festival per a la transformació social. “Ara que els discursos feixistes i la persecució de la cultura són –una altra vegada– el pa de cada dia, volem dir-ho als quatre vents: que no tornen els temps foscos”, arrenca el text. Els preus de les entrades i de les barres són molt populars i l’acampada és lliure; tot i això, el festival es manté quasi exclusivament de les vendes i tenen una afluència de públic modesta d’unes 5.000 persones la nit. Xavi Ginés està convençut que el Feslloc sobreviurà a la bombolla perquè té una base consolidada de públic, però a quin cost econòmic i humà?

L’Aplec dels Ports comença cada any amb 1.000 euros que un poble passa al següent, i es paga amb el marxandatge, els tiquets d’aparcament i la barra

L’altre que no mor mai és –evidentment– l’Aplec dels Ports, que enguany se celebra al xicotet municipi d’Herbers, amb una cinquantena d’habitants i tocant a l’Aragó, el darrer cap de setmana de juliol. Adrià Serret, membre de la comissió organitzadora, explica que l’Aplec viu apartat de la bombolla, “que encara que no portessis cap grup, que portessis una orquestra i prou, la gent de les comarques vindria –entre altres coses perquè no es fa cap altre esdeveniment així en tota la zona. L’Aplec és un punt de trobada. La gent de vegades ve sola, hi ha gent de la comarca que només la veus una vegada a l’any”, diu, i sembla que somriu a l’altra banda del telèfon. “A vegades s’han cobrat entrades, ara no”, comenta, “se sustenta amb el voluntariat d’un poble i les facilitats de tots els grups de música que venen, que flexibilitzen molt les demandes econòmiques”, precisa. Tot i així, confessa, l’Aplec viu bàsicament del que es consumeix a la barra, però hi ha gent de totes les edats i no tothom busca “el concertasso i la borratxera”. “Tenim un públic molt ampli: venen persones de més de 65 anys, per això també fem activitats com la paella monumental, la botifarra, i hi ha també molt públic familiar i sempre hi ha actuacions per a xiquets, tallers infantils… Des de 2007 hi ha acampada familiar, que té les seues pròpies normes: no es pot beure, no es pot fer soroll a certes hores, està en una zona més tranquil·la, més accessible amb cotxe, tenen seguretat pròpia. L’altra és libre albedrío”, diu i riu.

L’Aplec comença cada any amb 1.000 euros que un poble passa al següent, al que li toca l’any vinent, i es paga amb els tiquets d’aparcaments, la barra, la cuina, el marxandatge i les activitats que es fan durant l’any. Treballen amb preus populars i producte local. L’afluència depèn molt de la capacitat acollidora de la població que l’organitza: enguany preveuen tenir entre 1.000 i 1.500 cotxes. “L’Aplec és polític, però no ha acabat de polititzar-se al 100%. Hi ha polítics, protecció civil, bombers, inclús la Diputació –que fins ara ha estat governada pel PP– ens dona suport. També hi ha pobles que han volgut sortir de l’Aplec i s’han passat anys molt roïns. Ara se li han donat dos o tres premis, però el 2004 no va haver-hi Aplec i ens pensàvem que s’acabava. L’Aplec es va adaptant. Potser un dia serà només un dia o una nit… Però de moment no”, conclou Serret.

Activitats infantils al Desllunat 2017 a Tavernes de la Valldigna |Arxiu

 

El Feslloc o l’Aplec dels Ports, però, no són els únics que fan cultura crítica malgrat tot i contra tot al País Valencià. Francesc Burgos, el director artístic de La Casa Calba, el projecte cultural que gestiona el mític Teatre del Raval de Gandia, ho té ben clar: “El nostre festival més consolidat a nivell de públic és el Desllunat, que fa 15 anys que fem a Tavernes, però enguany l’Ajuntament només ens ofereix un terç del finançament. Nosaltres no fem gaire barra, i no sé com el farem. És un festival gratuït, de carrer, que treballa només amb gent de la comarca, on no hi ha cues ni aglomeracions, treballem amb el veïnat, i ens feliciten! Per nosaltres és un model a seguir, però a la pràctica el que se segueix és tot el contrari: el consum de drogues i alcohol com a oci necessari a altes hores de la matinada. Els que treballem la vessant més humanista de la cultura, que volem fer coses guapes, basades en teories de la sostenibilitat, estem sols. El sistema va cap al contrari, cap a la massa borreguil, no cap a la revolució. Fins i tot els que dalt de l’escenari parlen de revolució… Amb tanta cassalla la revolució passa, l’endemà no te’n recordes de la revolució. Això sí, t’ho passes bé. Nosaltres no estem en contra de passar-s’ho bé, però sí que això siga l’únic model. Nosaltres busquem una mirada estètica i ètica. També podríem fer festivals de festa, tenim la capacitat organitzativa i els coneixements, però no els fem, i és el valor que mantenim. No estem en contra d’eixe circuit sinó que siga l’única manera de fer cultura popular”. Burgos, des de La Casa Calba, també munta festivals com l’RRRR! Festival d’Art i Reciclatge o el Sona Baixet per a xiquets, entre altres esdeveniments que animen a l’escolta atenta.

Un poc més al sud de Gandia, a Ontinyent, fa sis anys que l’Assemblea de Joves Meruts va decidir muntar un festival de música de dos dies, el Diània

Burgos defensa que els festivals crítics gratuïts han d’estar subvencionats públicament, que no poden viure només de la publicitat i les barres, i que en d’altres s’ha de cobrar entrades. “Ha d’haver-hi cultura de carrer gratuïta, però no tota”, diu. “Si no, com es pot aspirar a ser autònom en la cultura? Com es posa en valor la cultura o la feina de la gent que des de l’organització social tenim vocació de servei públic però no estem a les administracions?”, pregunta. “I no és una qüestió de diners, sinó de les prioritats dels ajuntaments que es poden gastar 10.000 euros en una orquestra o en la mascletà. Les administracions es pensen que són els únics que poden organitzar coses. Que organitzin, però que no impedisquen que altres també programin, i [si pot ser] que ajudin”, acaba.

 

Música, humor i activitats infantils

Un poc més al sud de Gandia, a Ontinyent, fa sis anys que l’Assemblea de Joves Meruts va decidir muntar un festival de música de dos dies, el Diània, perquè no hi havia res similar durant les vacances. Econòmicament no va funcionar, però el resultat va ser molt emocionant, recorda Adrià Llin, un dels músics de la banda Auxili i organitzador del festival. A la tercera edició, un grup de l’assemblea es va cooperativitzar per dedicar-se exclusivament a l’activisme musical, mirant de treure el festival de les pèrdues. No se’n van sortir immediatament, però l’any passat, per fi, “va anar bé!”, s’exclama el músic. “L’any passat vam poder pagar a tothom! Estem molt contents”, diu. Van ajuntar els esforços del Diània amb el Fes la Mona, un festival d’humor organitzat per la monologuista Maria Juan que incloïa matinals infantils, monòlegs, un curs de guionista i monologuista i un final de curs a l’estil club de la comèdia. Van tenir una assistència d’unes 4.000 persones. La comunicació i el treball dels dos festivals es va fer per separat, perquè es dirigia a públics diferents, però unir esforços organitzatius els va sortir bé i van poder ampliar l’oferta cultural a Ontinyent. Tot i així, Llin admet que gran part de l’èxit econòmic el va fer el cartell del Diània amb noms com Xavi Sarrià, Zoo i els mateixos Auxili, que hi presentaven disc. Al final els diners van sortir de la barra, i les reivindicacions polítiques fora de l’escenari no es van jugar d’una manera explícita. A més, malgrat l’èxit de l’any passat, admet Llin, està per veure com s’organitzarà i com es pagarà el de l’any vinent –el Diània és bianual des de la seva quarta edició.

Però de petits èxits encara n’hi ha més al País Valencià. En un racó dels ports de la Plana Baixa, fa tres anys es va començar a celebrar l’Aplec del Penyagolosa, que enguany ha tingut lloc al xicotet poblet de Xodos i ha sigut un èxit rotund. Com conta feliç Mireia Martí, fisioterapeuta i membre de l’organització, són quatre pobles i cada any l’organitza un. Enguany, tot i que feia molta calor, ha vingut més gent que l’any passat i tot el poble s’hi ha bolcat: “La gent s’hi ha implicat moltíssim, ha unit molt, i ha vingut gent gran, famílies amb furgos, públic jove… I l’accent polític hi era: s’han fet xarrades sobre despoblament, sobre els maquis a la zona del Penyagolosa, jocs de taula en valencià, jocs de muntanya, escalada, una actuació infantil, la pintada del mural fet pels xiquets del poble, s’ha treballat un manifest feminista i, divendres, els concerts més forts”. S’ha pagat tot amb la barra i les cuines i no s’han perdut diners. Malgrat tot
i contra tot, el País Valencià viu i canta.

Article publicat al número 481 publicación número 481 de la Directa