Fa setmanes vaig participar en una tertúlia sobre un tema del qual sembla que m’hagi especialitzat a vegades a propòsit i a vegades per desídia. El tema és la solteria, el fadrinatge, aquell estat de què tothom defuig perquè se li pressuposa que és transitori i, sobretot, no desitjat. Un estat envoltat de clixés, de prejudicis i de tòpics més grapejats que la tovallola del lavabo de la feina. Però no és aquest tema el que m’ha rondat pel cap des de fa setmanes, sinó un altre que també va emergir en la conversa prèvia que vàrem tenir amb les tres dones amb qui compartíem taula. En un moment donat vàrem comentar com està totalment normalitzat que una ruptura amorosa sigui un drama i se li reconegui un dol, mentre que quan passa amb les amistats, no trobam els relats i els imaginaris que necessitam per dilucidar què ens està passant. I precisament, l’altre dia, llegint un article de Marina Benítez, vaig topar amb la pregunta que em va fer pensar-hi més: per què assumim la ruptura romàntica però ens creiem immortals en l’amistat?
D’amistats n’hi ha de diferents tipus i intensitats. No explicam el mateix a unes amistats que a unes altres, segurament perquè nosaltres també som diferents en funció de l’amistat que tenguem davant. Hi ha amistats que si fóssim un veler serien les veles, però n’hi ha que serien part del timó, d’altres que formarien l’orsa, moltes altres que compondrien la proa o la popa i d’altres que ens farien d’àncora. Totes diferents però necessàries perquè el nostre veler particular estigui en condicions per navegar la pròpia vida. Supòs que la condició de fadrina m’ha permès donar-li moltes voltes a altres vincles afectius que no passassin per la sexoafectivitat, en concret a l’amistat, i en algunes ocasions crec que he errat quan li he atribuït certa idealització, com diu Marina Garcés a la interessantíssima conversa convertida en podcast amb Pol Guasch.
La desidealització de l’amistat no vol dir defenestrar-la, sinó precisament imaginar maneres per treure-la dels clixés i les fantasies d’aquest món en constant sobreproducció
Fugir de la idealització i anar a allò concret, com diu la filòsofa, és allò que fa que comenci el territori interessant de l’amistat i que fa de la nostra vida qualque cosa més que la construcció d’un ideal i veure que aquesta proximitat necessària cap a qualcú potser sigui sempre un territori d’incertesa i, fins i tot, de conflicte. Precisament, tenir això en compte, ens pot ajudar a imaginar o inventar “maneres possibles d’estar junts”.
Els dols són terribles, però tenim més exemples d’uns que d’altres. Fins fa pocs anys no en xerràvem, dels dols d’amistats, de fet no en xerràvem perquè no li donàvem importància, baldament en notàssim els efectes directes. I ara en xerram, a la fi, i reconeixem els trencaments profunds que ens suposen i que podem arrossegar durant molt de temps, perquè si com escrivia abans, anam a allò concret i no només a la idealització del tipus “una amiga és a qui li puc explicar qualsevol cosa”, els trencaments en l’amistat es poden manifestar de múltiples formes, des de veure una persona que t’hi recordi fins a saber que aquell llibre que tens a les mans li faria volar el cap. Introduïu aquí una emoticona d’un cor romput.
Hem d’assumir que l’amistat pot ser dol i pèrdua, però també que podem fer que sigui l’oportunitat de no donar per fets i inventar aquests nous mons que portam als nostres cors
Fugir una mica de la idealització també és veure que es produeixen trencaments perquè a l’amistat, lluny de la immortalitat, també hi operen tota una sèrie de factors com l’egoisme, la gelosia, la incomprensió o la manca d’empatia. L’altre dia, una amiga que és la millor llibretera del món, em deia que moltes vegades reconeixem les alertes –ara anomenades red flags– en les relacions de parella però no en les d’amistat i acabam normalitzant actituds i situacions que si fossin al revés titllaríem de conflictives i problemàtiques. I aquí és on les paraules de Garcés em ressonen més, perquè la desidealització de l’amistat no vol dir defenestrar-la o començar a fer-ne relluir les vergonyes per renegar-hi i perdre’ns entre teories conspiratòries, sinó precisament imaginar maneres per treure-la dels clixés i les fantasies d’aquest món en constant sobreproducció. De desclavar-li les urpes d’uns imaginaris hermètics, naïfs i poc realistes per teixir altres pauses, trànsits i finals que puguin fer justícia a la seva importància.
En Juanpe Sánchez López, en un moment del seu Superemocional (Continta me tienes, 2023), diu que li hem de seguir donant a les persones que estimam la possibilitat de fer-nos mal per seguir endavant. Per ventura hi ha trencaments amb amistats per als quals no trobarem la solució per recompondre’ls, però n’hi ha d’altres que sí i que suposaran nous principis o reactivacions, aquesta vegada amb la consciència dels límits que duen intrínsecs. Per ventura l’amistat no ha d’aspirar a la immortalitat, sinó al que defineix Garcés com a Males Companyies (Galaxia Gutenberg, 2022) i que Guasch atribueix també a les amistats: un desafiament contra el col·lapse de la imaginació. I per ventura hem d’assumir que l’amistat pot ser dol i pèrdua, però també que podem fer que sigui l’oportunitat de no donar per fets i inventar aquests nous mons que –diem que– portam als nostres cors i ser conscients, alhora, de la seva fragilitat i la seva potència.
