Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Poseu-vos les piles, amics

Les que anem incorporant els feminismes a la quotidianitat sabem que són alliberadors. Aquestes ulleres morades o fúcsies suposen un continu procés d’aprenentatges i des-aprenentatges. Noves maneres de fer, de practicar el bon tracte i el bon viure. Als carrers. A les institucions. A la vida. Al moviment popular. A la repressió i també a les relacions sexoafectives. Ens posem en valor les unes a les altres. Ens celebrem i ens reconeguem. Teixim xarxes fermes i poderoses on ens sentim acollides i protegides. No fa tant, érem prou invisibles i molt invisibilitzades. Ara és impensable o almenys, molt improbable, una xerrada sense cap dona a la taula o una cançó on col·laboren diferents grups, i que no hi haja dones.

Tanmateix, els feminismes comporten molts costos personals que són polítics. Totes les relacions trencades. Les distàncies inevitables. El temps dedicat. Som qüestionades. Odiades com a ogres. Etiquetades. Instrumentalitzades. Les competis associades entre temes mainstream: que si som feministes, veganes, trans, indepes… tot alhora, i a vegades res en concret. Els feminismes són com les noves dues ratlles als pantacas de fa un temps. No són ni de lluny un estat còmode. Com a moviment feminista ens trobem amb molts reptes damunt la taula. La descolonització. La prostitució. Les no normativitats en tots els aspectes no treballats. Els washings. El neoliberalisme i els partits que volen apropiar-se de nosaltres i ficar-nos la bandera. Els reptes pendents quant a les violències: qui ha d’assumir la gestió de les agressions? Hi ha diferents tipus de violències? Responem amb quines intensitats, segons quins criteris o situacions? Què fem amb els agressors i qui ha de fer-ho? Qui fa seguiment de les mesures o acords? Cal contextualitzar les agressions? També tenim pendent les lluites de poder que ens trobem entre nosaltres mateixes i la poca pau entre classes que obviem diàriament. Els feminismes a vegades ens han fet la vida molt complicada. Malgrat tot, no en tenim cap dubte: ens compensa.

Els feminismes comporten molts costos personals que són polítics. Totes les relacions trencades. Les distàncies inevitables. El temps dedicat. Som qüestionades. Odiades com a ogres. Etiquetades. Instrumentalitzades

No obstant això, m’emprenye pensant que ens estem equivocant de nou posant el focus en nosaltres. Tot allò que fem malament, allò pendent, allò que ens divideix. I, mentre, ells, sense més, fent no sé molt bé quines coses. Que esteu fent, amics, germans i companys? Nosaltres no parem de desfer-nos, tornar a construir-nos, acompanyar-nos, cuidar-nos… Debatem, ens formem, canviem pràctiques polítiques, inventem noves maneres d’esdevenir, ens currem les emocionabilitats i les relacions, discutim amb molta gent, ens trenquem el cap i invertim els esforços a omplir de feminismes totes les lluites, espais, cossos i caps. Capgirem les nostres vides i les de les nostres amigues. Patint molt, perquè tots aquests processos fan mal. Dolen.

I vosaltres, què feu? Parlar. Alguns parleu bastant. Però, què esteu fent? Alguns dieu ser aliats feministes. De fet, pense que us posa en una posició més privilegiada respecte d’altres homes. Potser fins i tot fa que lligueu més que d’altres dins del gueto. (A banda que ens puga fotre que vosaltres, com a homes feministes, lligueu més que les mateixes feministes). Però, a cas, més enllà de l’etiqueta, alguna vegada heu mirat al passat i heu trobat alguna ocasió en què us heu reconegut com a agressors? Moltes de nosaltres ens reconeguem com agredides ara en situacions ocorregudes fa anys. Em pregunte si a vosaltres us passa també, però en la posició d’agressors. Si és que sí, supose que ha de ser dolorós. Però, llavors, em ve una nova pregunta: heu reparat alguna cosa amb la persona que agredireu? Ho heu parlat amb els vostres amics? De fet, us posicioneu davant de bromes, humiliacions, abusos a dones i persones LGTBQI+? També trenqueu relacions d’amistat com nosaltres? Us plantegeu com cuideu? Penseu col·lectivament què podeu i voleu fer? Us identifiqueu amb les violències simbòliques i psicològiques? I amb els mals tractes? Una cosa que veiem cada volta més clara és que la majoria dels nostres agressors sou vosaltres. Parelles, amics, gent dels entorns, companys del moviment popular, i familiars. No és cap sensació o teoria. Són fets. Els que exerceixen violència cap a nosaltres no són desconeguts amb caputxa que ens esperen a la foscor, com ens fan creure a la tele. Les violències responen a la lògica de les estructures de reproducció de poder patriarcal.

M’emprenye pensant que ens estem equivocant de nou posant el focus en nosaltres. Tot allò que fem malament, allò pendent, allò que ens divideix. I, mentre, ells, sense més, fent no sé molt bé quines coses. Que esteu fent, amics, germans i companys?

És cert que els feminismes suposen respecte i admiració, però també ràbia i violència per part d’alguns sectors i alguns de vosaltres. No és una guerra de xiques contra xics. És una guerra contra el patriarcat. La Butler expressa ben clar que us cal ser solidaris (i feministes) als carrers amb nosaltres (les feministes), però també dins les cases i les relacions. Teoritzar és fàcil. Aprofundir dins dels posicionaments ideològics és clau: habitem una societat de privilegis masculins i poders patriarcals i desigualtats cap a certs grups i dissidències. El repte és passar-ho pel cos: emmirallar els rols i rangs que ocupeu als àmbits de reproducció i producció de la vida i als diferents àmbits que transiteu. Fer-vos càrrec de les gestions de les frustracions, de la resolució de conflictes, dels sentiments d’inferioritat, superioritat. Feu-vos càrrec de les vostres debilitats i vulnerabilitats. En definitiva, menys discurset i més posar-vos les piles. I no va per nosaltres, companyes, que portem anys i anys treballant-nos en comunitat, i així seguirem fent perquè encara tenim molta feina. Nosaltres no vacil·lem al respecte, perquè ens hi va la vida.