Cada vegada que entro a la presó, em sorprèn i preocupa la quantitat de joves migrants que estan tancats. Tot i que som conscients de com opera el racisme institucional i de l’aplicació selectiva del sistema penal, no em deixa d’impactar l’onada expansiva de la violència carcerària. Violència que afecta no només els joves empresonats, sinó les seves famílies, amistats i comunitats racialitzades.
Mentre constato que la majoria de les que esperem per fer les visites som dones, penso en els efectes del racisme estructural que mata, tanca, desterra, criminalitza i persegueix tants homes racialitzats. Penso en ells i en l’impacte que té a la vida de les dones de les seves comunitats. A la concentració realitzada la setmana passada al CIE de Barcelona, on es troba tancat Mohamed Said, unx amigx em comentava que el sorprenia la indiferència dels col·lectius feministes davant d’aquesta injustícia. A hores d’ara, em va sorprendre el comentari perquè ja estem habituades a la indignació selectiva dels espais feministes catalans. Dels esclats de ràbia profunda per injustícies que ocorren a milers de quilòmetres i el silenci cap a les que passen al nostre costat. Quan en realitat totes dues són el resultat de la mateixa trama colonial, capitalista i patriarcal.
Ja estem habituades a la indignació selectiva dels espais feministes catalans. Dels esclats de ràbia profunda per injustícies que ocorren a milers de quilòmetres i el silenci cap a les que passen al nostre costat
Les dificultats per veure aquestes connexions poden respondre a la manera com històricament, tant els estudis crítics com els moviments socials, han analitzat les violències estructurals que volien enfrontar. En la seva visita a Barcelona, Yuderskys Espinosa explicava com és de problemàtic que les ciències socials hagin recorregut al pensament científic modern que insisteix a fragmentar la realitat per explicar-la. Això justifica la insistència del moviment feminista hegemònic en el gènere com l’única categoria d’anàlisi i sobre la qual articula la seva agenda política. Tot i que històricament s’ha assenyalat aquesta limitació des dels feminismes antiracistes i anticolonials, cada cert temps aquesta qüestió ressorgeix per explotar-nos a la cara.
Al regne d’Espanya, això s’adverteix no només davant de la indiferència del feminisme hegemònic davant les violències que enfronten dones migrants i racialitzades, sinó també davant de l’actual envestida contra els drets de les persones trans* i les treballadores sexuals. Això ens porta a situacions realment delirants com les que vam assistir la setmana passada quan van aparèixer cartells contraris a Judith Butler, a l’estil bolsonaro, però pel que sembla, elaborats per dones que s’identifiquen com a feministes a Madrid.
El racisme estructural, la islamofòbia, la criminalització de la joventut migrant, l’atac a les persones trans* i les treballadores sexuals responen a una mateixa matriu de poder, colonial, capitalista i patriarcal
En aquest sentit, és urgent fer connexions entre les diferents formes de violència que hi ha i posar en evidència com s’articulen segons el context en què vivim. El racisme estructural, la islamofòbia d’Estat, la criminalització de la joventut migrant, l’atac a les persones trans* i les treballadores sexuals són fets separats que responen a una mateixa matriu de poder, colonial, capitalista i patriarcal. Davant la tendència a fragmentar la realitat i individualitzar-la, cal tornar la mirada cap a les estructures per reconèixer la capacitat del sistema modern colonial de (re)produir i distribuir violències.
Com a horitzó, les reflexions zapatistes ens ajuden a recordar que en el camí col·lectiu podem trobar moltes coses que ens divideixen, que ens separen i que ens confronten. Perquè cada grup, col·lectiu, organització té un dolor que el marca, una ràbia que el mou. Però ens diuen que hi ha una amenaça més gran, que és la que pot fer que ens posem d’acord a dirigir aquesta ràbia i aquest dolor més amunt. No fan una crida a una falsa unitat, ni a fer desaparèixer les nostres diferències, ni abandonar les conviccions i les lluites que ens mouen. Ens conviden a radicalitzar-les, fer-les més profundes i connectar-les amb les altres. Perquè com predeien l’any passat “mentre no destruïm el monstre al seu cor, aquests caps continuaran brotant i canviant de forma però amb més crueltat.”
