Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Principi de precaució

En moltes de les xerrades, seminaris en línia i cursos que hem anat atenent aquests darrers mesos –i abans també– s’ha abordat, des de l’ecologisme social, la necessitat d’apel·lar al principi de precaució a l’hora d’endegar determinades actuacions i projectes de les quals no som capaços de valorar, de manera acurada i rigorosa, els impactes i les conseqüències que poden arribar a tenir per al conjunt de l’ecosistema terrestre del qual nosaltres també en som part –i en el qual malauradament jugam un paper desequilibrador. Com a espècie, ens dedicam majoritàriament i principalment a generar desequilibris globals en benefici propi. Almenys en benefici propi immediat, que és talment com fer-se trampes al solitari, perquè no atenem les conseqüències que impliquen aquests desequilibris en les regles del joc que –més enllà de nosaltres com a espècie– sosté la vida (la nostra també) en aquest planeta.

La lògica imposada des de la industrialització, i impulsada de manera salvatge en les darreres dècades per la globalització i les pràctiques neoliberals, ha estat prioritzar l’activitat econòmica sempre i donar seguretat jurídica a inversors, promotors i mercats. Des de l’ecologisme, hem lluitat històricament contra els projectes i processos derivats d’aquesta manera d’entendre el desenvolupament i el progrés. El principi de precaució ha estat reiteradament reivindicat per l’ecologisme com a principi de responsabilitat a atendre, de manera prioritària, des de les polítiques públiques de desenvolupament. En molts casos, ho hem fet al·legant els possibles impactes negatius sobre la salut pública de determinats projectes (contaminació del medi marí, emissió de partícules contaminants a l’atmosfera, disruptors endocrins, plàstics en sang i orina, etc.), però no només.

També hem apel·lat al principi de precaució motivant els greus desequilibris ecosistèmics que es podien derivar de determinades actuacions per tal de qüestionar la pertinença i viabilitat ecològica i ambiental dels projectes. I malgrat que actualment qualsevol pla, projecte o programa passa per un tràmit d’avaluació ambiental, almenys en el cas de l’Estat espanyol això no és cap garantia des del punt de vista de l’aplicació estricta del que nosaltres entenem per principi de precaució. Les avaluacions ambientals, majoritàriament, no qüestionen la pertinença o l’ètica ecològica dels projectes, plans i programes i, sobretot, no ho fan atenent els reptes futurs que impliquen els greus desequilibris globals que hem generat, sinó que són senzillament enfocats a la minimització i/o compensació dels impactes que s’assumeixen com inevitables. Compensacions que molt sovint es fan en termes d’inversions en conceptes que en absolut compensen l’impacte ecològic real sobre la biosfera. És el cas, per posar-ne un exemple, d’una pedrera que compensa explotar una àrea natural protegida construint un centre d’interpretació al municipi afectat.

Aplicar el principi de precaució implicaria tenir cura de la vida. Ara, i amb el propòsit de garantir-la per a les generacions futures, assumint la responsabilitat de gestionar èticament i d’acord amb els cicles de la vida el llegat de la biosfera

Vivim una època en la qual l’ecologisme no només denuncia impactes i contaminació sinó que reclama una visió més global i a futur de les amenaces ambientals que hem desencadenat i que cal revertir. Els ecosistemes es degraden a escala planetària i els recursos s’esgoten a la mateixa escala. La crisi climàtica és global i les evidències científiques d’aquestes realitats globals són cada cop menys discutibles. Per tant, ens cal un replantejament conceptual, metodològic i ètic per abordar aquesta dècada clau en la qual estam immersos.

En una societat, la del nord global, on les cures i la reproducció de la vida no han estat un valor primordial, exigir el principi de precaució és gairebé inimaginable. Demanar que per precaució es posin frens o pals a la roda als mercats o s’assumeixin els límits reals o la necessitat de dignificar la vida de totes les persones, és encara avui impensable en els àmbits polítics, legals i econòmics. Però, ara més que mai, ens cal exigir que les actuacions que es desprenguin de la nova realitat que afrontam atenguin el principi de precaució atenent els reptes futurs. Ens calen noves eines analítiques, nous conceptes que puguin ser transformats en instruments polítiques, legals i de planejament més efectius i d’acord amb els reptes globals derivats del col·lapse ecosocial al qual ens hem abocat.

Davant l’evidència i l’amenaça que implica el futur global, cal que actuem no des de la intenció de corregir, sinó des de la intenció d’enfocar cap a un nou paradigma global de disputa de les hegemonies econòmica, política i social que ens ha duit fins aquí. Aplicar el principi de precaució implicaria tenir cura de la vida. Ara, i amb el propòsit de garantir-la per a les generacions futures, assumint la responsabilitat de gestionar èticament i d’acord amb els cicles de la vida el llegat de la biosfera.