Final de la Copa del Món Femenina de Futbol. Entre centenars de càmeres, periodistes i aficionades de tot el món –en directe o per retransmissió– un acte de violència sexual cap a una jugadora, Jenni Hermoso, per part d’un dirigent federatiu, Luis Rubiales, va fer esclatar totes les alarmes. Un cas que, per la seva dimensió mediàtica, va obrir desenes de portades a tot el món i va col·locar al centre del debat públic l’assetjament sexual dins l’entorn laboral. Parlem amb l’advocada laboralista, membre d’Arrels Advocats, Laura Rodríguez, qui ha tractat, en moltes ocasions, casos d’assetjament envers les treballadores.
Segons l’Enquesta sobre les violències masclistes del Departament d’Interior de la Generalitat feta el 2021, el 15,3% de les dones han estat víctimes d’una agressió sexual per homes en l’entorn laboral, sent el cap o superior el més habitual (50%). En el cas de Rubiales l’assetjament sexual va prendre forma de petó. És usual?
Normalment, l’assetjament és ambiental, és a dir, el típic bavós que et fa xantatge: “si no vens a sopar amb mi, no et pago les hores extres”. No acostuma a haver-hi agressió sexual. En cap cas hi ha dades reals del que passa a l’entorn laboral. Per exemple: frustracions masculines per haver ascendit dones en llocs de més responsabilitat, assetjament per part de proveïdors o tercers o per part del superior directe.
En quina situació es troben les víctimes que no tenen aquest focus mediàtic o suport de l’entorn proper?
L’única forma que té la legislació laboral per compensar un maltractament o vulneració de drets és mitjançant indemnitzacions
A la feina, el més important no és l’entorn immediat, sinó la subjecció econòmica. L’única forma que té la legislació laboral per compensar un maltractament o vulneració de drets és mitjançant indemnitzacions. Si bé és cert que tenim el discurs molt après que és ell qui ha de marxar, això no acaba passant perquè la persona que ha patit l’agressió no vol tornar al lloc de feina en la majoria dels casos. El procés judicial és dur i tu, mentrestant, has d’anar a treballar vuit hores amb el teu agressor. No aguantes. Per això, en dret laboral el 90% de les vegades et donen diners perquè tu marxis.
Per tenir-ho clar, quin és el procediment habitual quan hi ha un cas d’assetjament?
En general, les dones venen després d’un llarg període de baixa. Se sol·licita que s’activi el protocol, es fan entrevistes per corroborar els fets i l’empresa emet una resolució que pot suspendre el treballador de sou i feina o sancionar-lo, però normalment no passa, així que la majoria demana que la facin fora perquè hi ha una causa justa i així té dret a indemnització i atur.
Per què no passa? Com acostumen a actuar les empreses?
Quan els protocols contra l’assetjament sexual estan en mans de les empreses no beneficien a cap dona. El que em trobo és que activen un protocol contra l’assetjament i sempre determinen que no n’hi ha hagut. En la meva opinió, els informes els hauria de fer inspecció de treball, ja que normalment qui fa l’assetjament és algú que ja té poder dins l’empresa i saben que no els faran fora.
Hi ha relació entre l’assetjament sexual a la feina i l’assetjament laboral que pot patir qualsevol treballador?
Moltes vegades un assetjament sexual deriva en un mòbing laboral
Moltes vegades un assetjament sexual deriva en un mòbing laboral. Primer et vull retenir per humiliar-te, però ara la treballadora ja em molesta perquè ha interposat denúncia o tinc algú altre, i busco que marxi de la feina per no haver de pagar indemnització: deixar de pagar nòmines, posar-la de cara a la paret les vuit hores, etcètera.
Aleshores, falten mesures de protecció a les víctimes?
És molt complicat, perquè no tothom és un Rubiales. Al final, l’altra persona també és treballadora. Sí, hi ha d’haver més protecció a les víctimes, però també s’han de garantir els drets de tots els treballadors i, si ho deixem en mans de les empreses, pot ser una bomba de rellotgeria i utilitzar el feminisme o les agressions per fer fora treballadors sindicats o que no els interessi. Als homes amb poder no els faran fora, per això calen mecanismes de protecció que estiguin sota control públic.
Si els protocols d’assetjament no funcionen, què passa amb la prevenció?
Moltes empreses fan formació bàsica sobre igualtat: expliquen els conceptes sexe-gènere, igualtat, igualtat retributiva… tothom ho troba molt injust i ja està. De tota manera, el que potser haurien de fer les empreses és una feina de prevenció més global i social. Vetllar pels riscos laborals en un sentit antipatriarcal de la paraula, és a dir, pels riscos psicosocials o el clima laboral, i així podrien detectar abusos o assetjament sexual.
En el cas Rubiales, hem vist com hi havia tota una estructura d’encobriment i silenci. Com influeix en l’assetjament sexual?
No he vist que s’hagin fet vagues a una empresa perquè una treballadora hagi patit assetjament sexual
Sempre hi ha algú que ho sap, però el silenci també depèn de la posició econòmica de les altres treballadores. No anem sobrats de solidaritat obrera, per això, a banda de judicialitzar, hem d’intentar crear eines col·lectives que hi facin front. No he vist que s’hagin fet vagues a una empresa perquè una treballadora hagi patit assetjament sexual.
Aleshores, creus que hem centrat massa el debat en les mesures punitives de l’assetjament i les agressions sexuals?
Tot i no estar a favor de la presó com a concepte, actualment hi ha coses que no podem controlar d’altra forma i un discurs massa antipunitivista pot fer que moltes dones no estiguin protegides. S’ha d’anar amb compte perquè una cosa és la societat que volem construir i l’altra la societat on vivim.
Consideres que ha augmentat la identificació de l’assetjament sexual en l’àmbit laboral gràcies a una major consciència feminista? Hi ha ajudat el cas de Jenni Hermoso?
Sí que hi ha més consciència feminista, però molts cops la gent que ve no identifica què li està passant, és a dir, venen a explicar-te alguna cosa i tu has de tenir la intel·ligència emocional per identificar-ho. Noto un empoderament, però no li posen paraules. Aquest cas haurà ajudat molt a prendre consciència. Al cap i a la fi, per a moltes nenes i dones són referents: han vist que no hi ha una aprovació social general.
