Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Quan la casa és el mar (i no només un aquari)

El teatre domèstic és l’off de l’off. Les arts escèniques fetes i exhibides a les cases són una alternativa excepcional, original i segura a la cartellera comercial o independent. És un teatre “invisible” i trencador, que té també la seva tradició

 

Ivan Alcázar Serrat | @La_Directa
Fotografia de Felipe Mena

El mot “habitatge” té a veure amb l’“hàbit”: la casa és, en teoria, el lloc de la reclusió, la intimitat i la rutina segura. Abans, l’epicentre de la família mononuclear es reunia en una taula equidistant del foc dels fogons i de les pampallugues de la tele. Ara, els pisos compartits se suporten precàriament en els puntals d’Ikea, Netflix i Deliveroo. En ambdós casos, la casa és entesa i viscuda conscientment com un refugi: el lloc de la propietat privada, el consol per la frustració i l’avorriment, o el temple sagrat de l’alienació, l’individualisme i l’aïllament en xarxa. Però l’ambient domèstic pot ser, i ha estat, moltes altres coses. I ara no parlem ni d’Airbnb, ni de mirar el futbol amb els amics i una pizza, ni de les celebracions nadalenques.

L’àmbit tancat de “la casa” s’ha sabut obrir de manera puntual o regular per rebre i produir idees, trobades i actes socials, culturals i polítics, donant refugi a propostes efímeres o itinerants, clandestines o experimentals

L’àmbit tancat de “la casa” s’ha sabut obrir de manera puntual o regular per rebre i produir idees, trobades i actes socials, culturals i polítics, donant refugi a propostes efímeres o itinerants, clandestines o experimentals. Sense allunyar-nos fins als exemples comunals o constructivistes, pensem en les arts en viu que han anat acollint uns models heterodoxos de “casa”, les cases okupes, al llarg de dècades d’activitat aquí, a Berlín i arreu. Només per dir-ne algunes més o menys recents, es podrien recordar les performances a Les Naus de Gràcia, el circ a La Makabra i Artkatraz, els recitals poètics a Kan Kadena, la música aquí i allà… I, d’altra banda, podem esmentar una companyia internacional d’arts escèniques tan transgressora com consolidada, Rimini Protokoll, que si bé estan avesats a sortir del teatre cap a la ciutat, també han anat de la ciutat cap a l’interior de les llars, portant fins a cases particulars de tot el món unes peces-debat molt polítiques i reflexives, que ja no es limiten a ser “vistes” sinó que són fetes, viscudes i actuades per veïnat i amistats en petit comitè (Hausebesuch-Home Visit). Si en Jaume Sisa deia que “la ciutat és el mar, però el meu racó -casa meva- és l’aquari”, podríem afegir: les arts en viu poden obrir les comportes, i fer entrar el mar a dins de casa.

 

Can Coleman

Aquests dies hi ha a la cartellera del Teatre Romea de Barcelona un espectacle que ha fet la volta al món, però que té un origen d’una humilitat molt original: L’omissió de la família Coleman. Dirigida pel seu autor, l’argentí Claudio Tolcachir, que ara presenta la versió catalana amb un elenc local, la història d’aquesta obra es remunta al 2005, quan un grup d’amics es reunien a un dels apartaments d’una casa chorizo (una propietat horitzontal, en parcel·la llarga i estreta, molt compartimentada) al barri de Boedo de Buenos Aires. I allà, a can Tolcachir, és on ell i els seus amics van començar a pensar, en un procés de treball del tot insòlit, sobre com carai podrien escriure, fer i muntar una obra pròpia. Després de nou mesos de treball d’assajos i reescriptures a la casa, el resultat va ser un text que retrata una família del tot desestructurada, marginal, excèntrica. Una mena de constel·lació familiar plena d’humor negre i de realisme envernissat d’absurd. Una tragicomèdia en un espai crític, que es pot llegir també com una metàfora dels traumes del país (els desapareguts), els estralls de la crisi (la pobresa), i com una caricatura psicoanalítica de la institució familiar entesa com a lloc de conflicte, i de la llar com a gàbia grotesca.

Van començar a fer funcions de manera absolutament autogestionada i artesanal al mateix espai on havien preparat l’obra. I aquestes funcions a “Can Coleman”, en sessions de petit format (d’uns cinquanta espectadors), van córrer de boca a orella per tota la ciutat. Després d’això, l’obra va saltar als teatres “convencionals”, a la cartellera comercial i més tard a festivals internacionals, i des d’aleshores no ha parat de girar i girar en una tournée que ja fa 14 anys que dura. L’èxit d’aquest espectacle petit, delicat i fet a mà entre un grupet d’amics, va permetre l’ampliació i la consolidació de l’espai i la companyia, que duen per nom Timbre 4. Ara, s’han expandit per la mateixa illa de cases, reciclant una antiga fàbrica de vambes, i compten amb un espai de creació, producció i exhibició que funciona com a escola d’interpretació, i amb dues sales de teatre i un petit bar. Per molt extraordinària que pugui semblar la gesta (que ho és), el fenomen Coleman sorgeix d’un context ben assentat, el del teatre independent porteño. De fet, Tolcachir segueix amb Timbre 4 l’exemple d’una de les seves mestres, Alejandra Boero, artífex del Teatro Escuela Andamio 90, entre altres teatres. I a la ciutat hi ha molts altres exemples d’espais teatrals en espais domèstics, artesanals i autogestionats: l’off de l’off.


Tradició i avantguarda al menjador

El teatre domèstic, o fet a les cases, té en l’àmbit català alguns antecedents interessants. Així, per exemple, des del segle XVIII les lleis que marginen i prohibeixen la llengua catalana fan que aquesta trobi el seu lloc en escenaris privats, i de l’èxit d’amagatotis ja pot passar després eventualment a les sales. Quan el nombre de teatres establerts i oficials en l’etapa fins a mitjans de segle XIX era ben minso, les cases i altres espais no convencionals (palaus de nobles, magatzems, patis de fàbriques i associacions…) permetien escapar del rigor de l’església i de la censura. A mitjans de segle XIX el “teatre de sala i alcova” i el teatre als “tallers” eren el lloc per als acudits, les peces brutes, el sarcasme i la paròdia que un jove Serafí Pitarra, entre molts altres artesans del teatre casolans i anònims, fa amb sainets que parodien el mainstream d’aleshores, dels drames romàntics als gèneres de temàtica històrica. Durant el franquisme, a les dècades de 1940, 1950 i 1960, fugint del raquitisme, la negror i la grisor cultural, el teatre domèstic és puntualment el lloc del Shakespeare en català i sense malles de Josep Maria de Sagarra, de la pervivència de l’avantguarda de Joan Brossa, en sessions realment alternatives (a vegades, amb un únic espectador), i dels experiments i happennings del Teatre Viu.

A causa de la crisi econòmica, de l’esperit underground del projecte o de la voluntat de cercar logístiques alternatives, proliferen cicles i festivals des d’instàncies diverses, institucionals o cooperatives i socials

A les dècades de 1990 i 2000 alguns creadors s’inicien a l’espai que tenen més a prop: la mateixa casa i les cases dels amics. És el cas de Roger Bernat als inicis de la seva carrera. També, a causa de la crisi econòmica, de l’esperit underground del projecte o de la voluntat de cercar logístiques alternatives, proliferen cicles i festivals des d’instàncies diverses, institucionals o cooperatives i socials (el Cicle Art del desplaçament del Mercat de les Flors al barri del Poble Sec, el cicle La Estrategia Doméstica, el Living Room Festival o el Festival Teatro Íntimo en diverses ciutats de l’Estat). És aquest un fenomen poc visible per definició, però d’una intermitència continuada en el temps i que depassa el teatre i abasta propostes d’art en viu com la música (amb grups com 4t 1ª) i altres actes i manifestacions transversals (Coincidències/Terrats en cultura).

Més recentment, a Barcelona creadores com Esther Freixa i Toni Cots presenten Medea (a la carta) en espais domèstics des del 2009, els de Teatre Portàtil porten el monòleg Novecento de Baricco per terrats i cases, com també ho fa Estel Solé amb els seus Animals de companyia, a partir del 2012, i fa poques setmanes el grup de teatre Blanco Roto de la gent de L’Arnau “munten” el Carrer Hospital amb Sant Jeroni, de Prat i Coll, en itinerància per carrers i interiors del Raval. Ocasionalment, l’obra pot saltar de les cases als escenaris dels teatres, i d’aquests pot tornar al circuit de les cases, una xarxa social de debò, potencialment infinita i disponible. Donant la volta als “hàbits” de l’habitatge, es transformen d’aquesta manera (i per una estona) els menjadors en platees, les cuines en llotges, els vestíbuls en proscenis. Sense necessitat de “sortir” al Time Out.