L’últim cas de violència masclista mediatitzat, l’exercida per Íñigo Errejón, qui fou portaveu de Sumar al Congrés espanyol fins a fer-se públiques les denúncies de diverses dones, m’ha motivat a reflexionar sobre les eines que tenim per abordar les violències masclistes i com les estem gestionant dins les organitzacions i col·lectius.
Un dels mecanismes principals que s’han desenvolupat per afrontar aquestes violències són els protocols. Aquests van ser dissenyats inicialment pels feminismes autònoms, amb l’objectiu de gestionar les violències des d’una experiència comunitària, al marge del marc penal, promovent processos de reparació orientats a evitar la repetició dels fets, adequant-se a la gravetat de la violència viscuda. No obstant això, els protocols no constitueixen receptes rígides sobre com abordar les agressions; es conceben com a guies que han de ser adaptades a cada context específic, tot considerant les necessitats particulars, les estructures de poder i les dinàmiques internes de cada espai.
Per tal que els protocols siguin efectius, es requereix una transformació profunda de la cultura organitzativa dels espais, i no estem acabant de modificar els fonaments que sostenen i reforcen les violències
L’abordatge de les violències, en la pràctica, és sempre més complex del que es pot anticipar en un document. Per tal que els protocols siguin efectius, es requereix una transformació profunda de la cultura organitzativa dels espais. Aquesta cultura sovint és el factor que facilita i perpetua actituds i comportaments que sustenten les violències dins de les estructures. En aquest sentit, es pot concloure que no estem acabant de modificar els fonaments que sostenen i reforcen aquestes violències.
Així mateix, les relacions de poder, interseccionades amb desigualtats estructurals, constitueixen un repte addicional en la gestió de les violències dins les organitzacions amb les eines de les quals s’hagi dotat l’organització. Per il·lustrar un exemple concret —que no ha de ser necessàriament universal— sobre la qüestió que comporten les desigualtats de poder en l’abordatge de les violències: quan la persona agressora ocupa una posició de poder i no assumeix la responsabilitat, mentre que la persona agredida es troba en una situació de desavantatge dins de l’organització, els protocols tendeixen a fallar.
En aquests casos, l’agressió sol minimitzar-se, desacreditar-se o qüestionar-se, ja que seguir el procés que la situació requereix suposa un cost elevat per a l’organització. D’aquesta manera, es prefereix evitar o minimitzar la gestió de l’agressió, creant-se una nova problemàtica quan la persona agredida no assumeix la responsabilitat de “mantenir la pau”. Això comporta una escalada del conflicte dins de l’organització. La persona agredida experimenta frustració perquè l’organització li havia promès, a través del protocol, un espai segur per gestionar les agressions i acaba abandonant l’espai. Tanmateix, el grup de suport o la comissió d’abordatge es desgasta, es qüestiona i acaba desacreditada.
Quan la persona agressora ocupa una posició de poder i no assumeix la responsabilitat, mentre que la persona agredida es troba en una situació de desavantatge dins de l’organització, els protocols tendeixen a fallar
Per contra, quan la persona agredida ocupa una posició de poder i la persona agressora no, el protocol tendeix a resultar més efectiu i, en alguns casos, la persona causant del dany pot acabar abandonant l’espai, fins i tot quan la violència no ha estat d’alta intensitat. Així doncs, el problema principal radica en les asimetries de poder dins de l’organització, especialment quan es tracta de persones amb gran visibilitat o influència.
No es pot limitar el debat a si es proporcionen respostes punitives o antipunitives; el veritable repte rau en reflexionar sobre com les estructures organitzatives continuen perpetuant una cultura patriarcal. No podem focalitzar-nos únicament en la fase final de gestió de les violències, ja que el problema estructural s’origina en els rols de poder, la pèrdua de privilegis i la impunitat de les persones que ostenten posicions de poder dins de les organitzacions.
Així doncs, en lloc de qüestionar les respostes davant les violències, resulta crucial centrar-se en com prevenir-les. En les formacions orientades a abordar les violències, no només cal definir què són i analitzar la seva naturalesa estructural, sinó també reconèixer la proximitat amb què totes les persones poden exercir violència quan disposen de poder, visibilitat o influència. És fonamental superar la por d’identificar-nos com a persones potencialment agressores, ja que aquesta capacitat forma part de les dinàmiques socials en les quals ens hem socialitzat.
És essencial construir un imaginari on qualsevol persona pugui ocupar aquest lloc i desenvolupar eines que permetin reparar el dany causat, evitant una posició de resistència
Un procés de transformació autèntic implica reconèixer quan es fa un mal ús del poder, assumir la responsabilitat, acceptar-ho i permetre una reparació efectiva. A més, cal ser conscients que resulta necessari desmuntar la figura de “monstre” que s’atribueix a la persona que ha agredit. És essencial construir un imaginari on qualsevol persona pugui ocupar aquest lloc i desenvolupar eines que permetin reparar el dany causat, evitant una posició de resistència. Paral·lelament, esdevé una tasca col·lectiva trencar amb la concepció de monstruositat que s’atribueix a les persones agressores, oferint espai al reconeixement, al canvi i a la transformació.
Finalment, en qüestionar les respostes que s’estan implementant davant d’agressions concretes, cal considerar dos factors fonamentals: d’una banda, la frustració derivada de la manca real de transformació dels espais; i, de l’altra, la insuficient gestió de les violències masclistes. En aquest sentit, el debat hauria de centrar-se en les estructures, no només per qüestionar la resposta davant la violència viscuda, sinó també per entendre què passa amb la manca de responsabilitat en la gestió de les violències tant individualment com en col·lectiu.
Una altra qüestió que em preocupa és l’ús de les xarxes socials per difondre situacions de violència. Entenc la funció i valoro la tasca de figures com Cristina Fallarás, així com la frustració derivada de la manca de gestió de les violències i de l’absència de compromís amb la transformació real de les dinàmiques patriarcals dels nostres espais.
La denúncia a través de les xarxes socials és un recurs, en molts casos, instrumentalitzat, que pot reforçar idees antifeministes, com la creença que només amb la paraula d’una dona es pot destruir la carrera d’un home
Aquesta situació fa que la denúncia pública a internet es converteixi en l’única via per trencar la impunitat de les violències masclistes, especialment aquelles exercides des del poder. No obstant això, considero arriscat potenciar aquesta eina, ja que, fora dels nostres espais, es tracta d’un recurs mainstream, mediatitzat i, en molts casos, instrumentalitzat, que pot reforçar idees antifeministes. Això inclou la creença que només amb la paraula d’una dona es pot destruir la carrera d’un home, que el concepte de violència s’està ampliant a situacions de simple malestar, o que les dones necessiten un tipus de sexualitat essencialitzada i “sensible”.
Aquest enfocament és perillós perquè les situacions es llegeixen fora de context i des de perspectives molt diverses, reforçant els rols de víctima-agressor i permetent que el feminisme sigui utilitzat per altres interessos.
Amb això no vull dir que s’hagi d’anul·lar la denúncia anònima, sinó que hauríem de lluitar perquè sigui una resposta col·lectiva i articulada, sorgida de la col·lectivitat dels feminismes autònoms i de base. És fonamental continuar centrant-nos en la prevenció i reparació de les violències dins dels nostres espais i entendre les estratègies que emergeixen de la frustració.
Cal evitar la construcció de la monstruositat de les persones agressores sense cap capacitat de canvi, potenciar eines que evitin banalitzar les violències masclistes o essencialitzar el tipus de sexualitat que volen les dones, i deixar de posar el focus en la idea que l’única causa de la manca de transformació de les estructures es deu a les respostes a les violències viscudes derivades de la frustració.
