Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Christel Keller, investigadora feminista

"Quan un malestar és compartit, deixa de ser un fantasma individual per ser un punt de trobada"

/ Montse Giralt

Què aporta benestar a les persones? És la pregunta bàsica que Keller, investigadora del grup de recerca Societat, Polítiques i Comunitats Inclusives de la Universitat de Vic i de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures, planteja per articular sortides feministes en un escenari de crisi –econòmica, de cures i ecològica– en expansió. I és aquesta, també, la base que troba a faltar en les respostes públiques davant l’emergència social aguditzada arran de la COVID-19. La seva és una de les veus recollides en una investigació sobre l’economia feminista a la ciutat de Barcelona, publicada fa poc per l’associació Cooperacció: una anàlisi sobre l’abast i els límits de pràctiques col·lectives amb maneres de fer i finalitats que resulten “subversives de l’ordre econòmic”.


Fa prop d’un any començava el confinament, una situació excepcional que va evidenciar la premissa bàsica reivindicada per l’economia feminista: les cures són essencials per a la vida. Ha remogut alguna cosa de fons la crisi sanitària?

S’ha fet palesa la crisi de les cures [la dificultat per cuidar i ser cuidada que afecta àmplies capes de la població] i s’ha fet evident que el sistema d’atenció a la dependència que tenim és molt precari, és insuficient, i que mercantilitzar serveis de cura posa en risc la vida de les persones. També s’ha fet més que evident la importància de la salut pública. L’alentiment forçat pel confinament era una mena d’oportunitat, però ja es va veient quines són les cartes polítiques que es jugaran davant la crisi.
I tot apunta que les receptes seran les de sempre. La tendència és que, quan ve una recessió econòmica, això resulta en una sobrecàrrega de cures encara més important per les llars: es privatitzen serveis, es treuen beques de menjador, es redueixen les nits d’estada als hospitals… Les polítiques d’austeritat, les retallades, porten de nou les cures a les llars, on se n’encarreguen principalment les dones. El risc ara és sobretot aquest. Per altra banda, la capacitat d’autoorganització de les persones en moments en què tot havia caigut, quan estàvem tancades a casa, la capacitat de generar espais de suport per resoldre les necessitats… han estat iniciatives molt potents, esperançadores i catàrtiques, perquè veiem la força de la gent. Quan un malestar és compartit, es transforma en una cosa molt potent; deixa de ser un fantasma individual per ser un punt de trobada on es pot treballar col·lectivament. Però són experiències precàries. Mantenir aquestes iniciatives en el temps és complicat i costós, perquè no deixem de viure en un sistema capitalista en el què hem de vendre la nostra força de treball i d’això depèn la nostra subsistència.


Subsistència, però no benestar?

Des d’estaments econòmics i polítics s’ha vinculat molt el benestar al consum, al producte interior brut (PIB), al desenvolupament, al creixement econòmic, i això ens parla molt poc de com de bé estem les persones. Estar bé no implica consumir un cop s’han garantit unes necessitats materials mínimes i hi ha altres qüestions que hi tenen molt més pes, com pot ser la disponibilitat de temps, les relacions de qualitat, la qualitat de l’aire, el contacte amb la natura… Hi ha tota una sèrie d’elements que s’escapen dels indicadors econòmics que fem servir per mesurar el benestar, però que ens donen moltes més pistes sobre com de bé estem.


Per reformular el model econòmic, de manera que sigui regit pel benestar de les persones en lloc de guiar-se per la maximització de beneficis, què és fonamental que canviï?

En el pla polític, cal blindar drets, ampliar la cobertura de serveis públics i modificar els sistemes d’atenció. En el pla social, és necessari continuar avançant mitjançant les relacions comunitàries. Tot i que no només això. També es generen canvis en espais molt més informals, entre amigues, dins de les famílies… Es tracta d’anar transformant els imaginaris que tenim sobre la cura i sobre com vivim en general. Ara bé, l’organització comunitària, igual que la participació en moviments socials, requereix temps. I la disponibilitat no és igual per a tothom. Sovint és per persones que tenen la possibilitat de no treballar quaranta hores a la setmana o que potser no assumeixen les seves responsabilitats de cures dins de les llars.


Quines iniciatives o pràctiques entren dins del paraigua de l’economia feminista?

“L’economia feminista no és un sector de l’economia, com pot ser l’economia social, és una mirada, una perspectiva”

L’economia feminista no és un sector de l’economia, com pot ser l’economia social. És una mirada, és una perspectiva i un horitzó de transformació global. L’economia feminista va des de qüestionar projectes de megamineria fins a plantejar alternatives per la sobirania alimentària. És a dir, té en compte qüestions que van més enllà de les cures a persones i que mostren l’amplitud del conflicte capital vs. vida. L’economia feminista posa en dubte el que s’entén per economia, que la redueix a les relacions mercantils. Els orígens de l’economia feminista són fer emergir la part submergida de l’iceberg del sistema econòmic, que són els treballs reproductius i de cures que es desenvolupen en espais no considerats econòmics: les llars. Treballs invisibilitzats, sovint no remunerats o molt precaritzats. L’economia feminista posa de manifest que el sistema econòmic capitalista no és autònom i que estableix relacions d’explotació també cap a les persones que els duen a terme a les llars. El que proposa l’economia feminista com a projecte polític és no només que es valorin aquests treballs, sinó que tots els treballs que sostenen la vida es posin al centre de l’organització socioeconòmica. El que sí que trobem són pràctiques i iniciatives que ens ajuden a avançar cap aquest horitzó i cap al plantejament d’universalitzar unes condicions de vida per a tota la població; que es garanteixi l’accés a l’habitatge, els subministraments bàsics, l’alimentació, etcètera. Perquè quan els béns es mercantilitzen es perd l’accés universal.


Què aconsegueixen transformar experiències comunitàries, com ara els grups de criança compartida i de suport mutu en salut mental?

El més interessant és que s’hi normalitza la necessitat de cura i es deixa de veure com un problema privat i individual. El portes al col·lectiu i es resol, ni que sigui en part, col·lectivament. Això no vol dir que les famílies no continuen jugant el seu paper en la cura, però es col·lectivitza la necessitat de cura i es desplega una solidaritat automàtica. S’entén que no és un problema teu el que estàs necessitant, sinó que és un problema compartit i, per tant, s’engeguen relacions de reciprocitat.


Quin rol ha de tenir l’administració pública en el repte d’amplificar el que aquests espais estan transformant a petita escala?

“Si allò comunitari es genera des de l’administració pública, no aporta el rol empoderador que té l’autoorganització”

Hi ha qui pensa que és més aviat des de l’administració pública des d’on s’ha de promoure el que és comunitari; és a dir, la generació d’aquests espais. Per mi, si ho genera l’administració pública, no acaba de complir amb el rol empoderador que té l’autoorganització. Ara bé, tot i que soc una ferma defensora de l’autogestió i dels moviments de base, el cert és que no deixen de ser experiències minoritàries, en part perquè no tothom té les mateixes opcions de participar-hi. I aquí hi ha un biaix de classe molt fort, hi ha un biaix territorial molt important també. Per tant, quan estem parlant de garantir drets, l’administració pública és qui s’ha d’encarregar de garantir que totes les persones hi puguin tenir accés. Una cosa no és substituïble per l’altra.


La cura és un dret garantit?

El dret a la cura no està universalitzat i s’ha de plantejar en quins termes s’està garantint, perquè una cosa és que les persones hagin pogut accedir a serveis que abans no existien, com el servei d’atenció domiciliària (SAD) o les residències per a gent gran, però una altra és que socialment, o des d’una perspectiva feminista, puguem avalar que aquesta cura s’està donant en les condicions que consideraríem òptimes o acceptables. El dret a la cura inclou el dret de les persones a ser cuidades, sobretot quan ho requereixen. És a dir, en situacions especialment vulnerables.
I també inclou els drets i les condicions de vida dignes de qui cuida, tant si és en un marc laboral com si és dins de l’espai familiar. En aquest sentit, per exemple, el marc regulador del treball de la llar no garanteix a les treballadores els mateixos drets que a la resta de sectors. I cuidar de manera no remunerada encara implica desprotecció econòmica i social.


Les dones, de manera no remunerada o econòmicament precaritzada, assumeixen el pes principal de les cures. Quines peces hauria d’incorporar un model d’organització de les cures més just?

No sé si té gaire sentit pensar en un model ideal sense pensar en el context en què ens trobem. Clar que l’ideal, sens dubte, seria un model en què la cura fos assumida socialment, de forma col·lectiva, no de forma privada dins les llars, i no com un problema individual que depèn dels recursos que cada una té, en el pla econòmic i en el relacional. Aquesta forma d’assumir-la socialment pot prendre diverses formes: pot tenir un pes molt important el que és públic, que és la forma garantista d’assumir la cura. Però, d’altra banda, penso que el paper de la comunitat és molt important, no tan sols com a proveïdora de cures, sinó pel poder que té de transformar les relacions entre les persones i de generar uns imaginaris diferents sobre les mateixes relacions i sobre les mateixes necessitats de cura.


Per què no és així, si el pes de la responsabilitat el tenen les administracions públiques?

“Quan ets usuària de serveis socials, no deixes de ser vista i autopercebuda com una mena de paràsit social”

Perquè quan la cura es resol en el sistema públic, no deixa de ser una relació jeràrquica, on les persones són usuàries i, al final, no ens veiem implicades amb una relació bilateral de cura. I al mateix temps, tampoc qüestiona el fet que les necessitats de cura no impliquen una mancança per part de les persones que les tenen. Quan ets usuària de serveis socials, del sistema de salut, del sistema de salut mental, no deixes de ser vista i d’autopercebre’t com una mena de paràsit social. És una idea molt forta. Al final ets un cost per la societat sense normalitzar que les necessitats de cura són universals i que totes les persones les tenim. Per mi, la comunitat té el paper de situar les persones entre iguals i de trencar la jerarquia pacient-usuària vs. experta-professional, per passar a establir una relació en què, com és real, totes tenim necessitats de cures i totes assumim cuidar, perquè és propi dels éssers humans. D’altra banda, si l’administració pública en els serveis que ofereix introdueix pràctiques més comunitàries, contribueix a canviar el model d’atenció. És potent que dins dels serveis públics es vagin replantejant també el paper de les persones amb necessitats de cures.


Quin lloc ocupen les cures, des de la perspectiva hegemònica, al nostre entorn?

Ara mateix, les cures es resolen en els marges, que és la crítica de l’economia feminista a la centralitat dels mercats. No només els mercats són l’únic lloc de valoració econòmica –és a dir, on hi ha els treballs remunerats i que permeten reconeixement de drets–, sinó que el mercat ordena la vida. No només l’economia. Ordena la vida i la gestió dels temps quotidians: pensem coses com que “jo faig la meva vida i a part cuido” o “ara m’ha passat això, tinc una necessitat de cura i he d’aturar la meva vida, la normalitat, perquè ara soc vulnerable”. Hem de trencar amb aquesta idea i posar la cura en el dia a dia. Penso que les relacions comunitàries aporten una mica això. Alhora, resulta una mica trampós buscar un canvi descontextualitzat. Totes necessitem treballar per cobrar un sou i pagar el lloguer. L’economia feminista és un horitzó molt ambiciós de transformació global i assumir les limitacions és un exercici molt humà. També, per molt posicionades que estiguem per una transformació social, les nostres subjectivitats no deixen d’estar tintades pel sistema de valors que ens envolta i això inclou la competitivitat i la cerca de reconeixement. És important posar-hi consciència.

Article publicat al número 519 publicación número 519 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU