Estem acostumats a la condicionalitat dels subsidis socials. Patir determinada circumstància com ara quedar-se a l’atur, no arribar a cert nivell de renda, tenir un nombre determinat de fills, patir algun tipus de malaltia mental o física… són algunes de les causes per les quals suposadament es té dret a rebre un subsidi o assignació de l’Estat. En canvi, i excepte per a sectors feixistes i ultraautoritaris, la universalitat en política està molt assumida.
El sufragi universal d’homes i dones majors d’edat està àmpliament acceptat. Que una persona –independentment de si és rica o pobra, de si té una religió o no en té cap, de si és alcohòlica o abstèmia, de si és un cúmul de vicis o de virtuts…– té el dret d’emetre el seu vot, no es discuteix, amb les excepcions esmentades. Però no sempre ha estat així, com és sabut. Que poguessin votar els homes pobres va ser considerat durant molts anys una bajanada. No cal dir que ampliar el dret al sufragi a les dones era vist com un deliri per a la major part d’homes i per a moltes de les mateixes dones.
Però amb els subsidis socials, la cosa no va així. Mentre la universalitat sembla una excentricitat radical, la condicionalitat, en canvi, s’assumeix com una moderació necessària. Hi ha diferències tècniques sobradament conegudes entre els subsidis condicionats i la renda bàsica, és a dir, una assignació universal, incondicional, pública i individual. El que no s’aborda tan sovint és la cabdal qüestió de les diferències normatives entre els subsidis condicionats i la renda bàsica. I aquestes diferències normatives són molt, molt grans.
Una vida lliure no pot ser suplicada. Qui suplica demana alguna cosa amb docilitat. La súplica, doncs, suposa submissió. És molt gran la munió de persones que supliquen: una feina, una dignitat al lloc de treball, una assistència –si s’ha caigut a l’abisme de la pobresa i de l’exclusió–, i que les prestacions arribin sense calvaris afegits. La vida de moltes persones en societat està travessada de súpliques per tot arreu i, per això mateix, de manca de llibertat.
La diferència fonamental entre la renda bàsica i els subsidis condicionats s’expressa en termes de llibertat. La lògica dels subsidis condicionats no és altra que l’ajuda ex post als que han fracassat, als que han caigut i ho poden demostrar davant la burocràcia estatal. Efectivament, els que han fracassat –sigui perquè s’han quedat a l’atur; sigui perquè, malgrat treballar de manera remunerada, no superen el llindar de la pobresa (el 15 % de les treballadores que hi ha al Regne d’Espanya, per exemple); sigui perquè presenten algun tipus de diversitat funcional que els fa, precisament, “disfuncionals” per als actuals mercats de treball– constitueixen totes aquestes persones legítimes “mereixedores” de tutela ex post. Un món amb tutela ex post, per miserable que sigui, és més desitjable que un món sense cap mecanisme de protecció. Dos euros són més que un i cinc més que quatre, això és indiscutible. Un programa condicionat per a pobres més generós és millor que un programa condicionat més avar. Aquesta evidència és indiscutible. I per aquestes contrades tenim experiència d’aquesta qüestió: L’anomenat “Ingrés Mínim Vital” és un dels exemples més evidents d’una política fracassada de subsidi condicionat destinat a persones que han caigut a l’infern social de la pobresa i l’exclusió.
Des de la tradició republicana i socialista, no n’hi ha prou que siguem iguals davant la llei per dir que ja som lliures, perquè algú pobre no ho podrà ser mai
Però vegem la diferència. Amb la renda bàsica s’abraça la lògica incondicional de les mesures que entren en vigor ex ante, com a drets de ciutadania. I garantir l’existència material d’entrada, és la condició per a la llibertat. Almenys per als que som partidaris de la llibertat republicana-socialista. Per a la més que mil·lenària tradició republicana, igual que per a la més recent tradició socialista, no n’hi ha prou que siguem iguals davant la llei, o que no ens posin una pistola al cap per prendre decisions com acceptar condicions de treball remunerat de totes totes indignes, per dir que amb això ja som lliures. La llibertat té condicions materials. Un pobre no és ni pot ser lliure. El propòsit de la renda bàsica “no és simplement una manera de fer que la vida a la terra els resulti tolerable als indigents sinó un ingredient clau d’una societat transformada i d’un món que puguem desitjar”, en paraules d’uns coneguts defensors belgues de la renda bàsica. La condicionalitat, una vegada més, és súplica i submissió. La incondicionalitat és un dret. En aquest punt no hi poden haver confusions.
A més, el fet de garantir l’existència material ex ante suposa un increment del poder de negociació de la majoria no estrictament rica de la població mitjançant l’augment de la llibertat efectiva. Mentre la renda bàsica és el llenguatge dels drets humans, els subsidis condicionats són el llenguatge de l’“ajuda” i de la compensació al “fracassat”.
És una idea radical, la renda bàsica? Potser, però no gaire, no exagerem. Però algunes persones moderades la critiquen, perquè entenen que és “radical”. I es tracta d’anar “millorant” el que tenim, de forma moderada i sensata, no de fer experiments tan “radicals” (sic) com la renda bàsica. Fa anys vaig escriure, amb un amic, a propòsit dels moderats i citant a Marco D’Eramo que “és curiós que, en política, el terme moderat hagi adquirit una connotació positiva, mentre que resulti negatiu en altres àmbits de la vida, sobretot en forma adverbial: si una persona és moderadament intel·ligent, no volem dir que és un geni”. I afegíem: “Així i tot, molts prefereixen autoqualificar-se de moderats. Els ha de fer una certa sensació d’equilibri: ni massa a una banda, ni massa a l’altra. Estar ostensiblement inclinat cap a un extrem pot ser motiu de caure en la qualificació de radical, extremista, rar, excèntric,freak. I ja se sap: una persona radical, per a molts benpensants, és una cosa no especialment aconsellable. En canvi, ser una persona moderada és sinònim de ser una persona equilibrada, equànime, centrada”.
Ni que sigui per aquesta raó, per la condició d’indesitjables que tenen els radicals per a les persones benpensants, val la pena defensar la renda bàsica.
