Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Mari Luz Esteban, antropòloga i activista feminista

"Se separa jeràrquicament les dones que fan la teoria i les que la duen a la pràctica"

/ Miguel Lopez Mallach

Volia escriure abans d’estudiar medicina i antropologia, però, finalment, ho va haver de fer després. Ara ja ha publicat quatre llibres. Mari Luz Esteban va començar tractant la salut i els cossos, i ha continuat treballant altres temes com l’amor o la mort. Abans, però, va treballar dotze anys com a metge de planificació familiar al seu poble, Basauri. La seva darrera obra, El feminisme i les transformacions en la política (Pol·len, 2019), enfoca el feminisme com un mudar la pell des d’un sentir “múltiple, divers i contradictori”, sota la poderosa idea d’estar juntes. Conversem amb ella sobre els canvis, els conflictes i els límits culturals i polítics del feminisme recent.


Quins han estat els motius que t’han portat a publicar un assaig sobre les transformacions del feminisme?

Una invitació. Aquest llibre surt primer en èuscar el 2017, dins d’una col·lecció que es diu Lisipe, sobre opressió de gènere i feminisme, que publica l’editorial Susa i dirigeix la politòloga feminista Jule Goikoetxea. A la col·lecció apareixen assajos curts amb un mateix format estètic. La Jule em va convidar a escriure un llibre sobre el que jo volgués i em vaig plantejar diverses possibilitats. Una d’elles era agafar textos que ja havia escrit per algunes conferències sobre diversos temes. Els vaig transformar en un llibre.


Com has viscut el procés editorial del llibre, que es va publicar en èuscar, després en castellà i, finalment, en català? Has afegit alguna cosa nova?

No és la primera vegada que em passa. Per exemple, el meu primer llibre de poemes, Amaren heriotzak libreago egin ninduen, va ser traduït posteriorment al català (La mort de la meva mare em va fer més lliure) i al castellà. En aquesta ocasió, sí que he actualitzat algunes coses. He afegit un apartat que es diu “I després de les vagues del 8-M, què?”, perquè no havíem fet la primera gran vaga feminista quan va sortir el llibre en èuscar. Existien les bronques, però eren un altre tipus de bronques. Jo parlo sempre de les meves vivències i des de les meves vivències al País Basc. Per tant, he hagut de fer una relectura perquè es puguin entendre des de fora algunes referències i idees que desenvolupo. I perquè el conjunt pugui fer servei a persones diverses des de la seva pròpia experiència.


Pertanys al moviment feminista des de fa dècades i tots els teus llibres estan escrits des d’aquesta perspectiva.

El feminisme ha travessat la meva vida. Entro al moviment l’any 1977, quan es van celebrar les primeres Jornades Feministes del País Basc al campus universitari de Leioa. Aquest va ser el primer gran esdeveniment en què vaig participar. Després vaig conèixer el grup de dones del meu poble, Basauri, i vaig començar a formar-ne part, i també de l’assemblea de dones de Biscaia. A més, la meva experiència laboral s’ha entrellaçat amb l’activisme. Vaig estudiar medicina, i el fet d’estar al grup de dones de Basauri va facilitar que acabés treballant al centre de planificació familiar que havíem creat des del grup. Després d’això vaig fer antropologia i vaig acabar al món acadèmic. Avui dia continuo formant part del grup de dones de Basauri i de la casa de dones Marienea. Al llibre parlo de tota aquesta experiència simultània des de diferents espais i abordo com això ha anat transformat la meva manera de ser i de sentir el feminisme.


Planteges que anomenar el feminisme en singular té un valor polític i et preguntes per què és un tema tabú. Què t’ha mogut a formular aquesta reflexió?

“Per què parlem sempre de feminismes en plural si no parlem mai d’ecologismes?”

Sé que això és una mica provocador avui dia, però vull convidar a la reflexió. Soc conscient que hi ha diferents plantejaments i contextos feministes i que moltes vegades no es tenen en compte. El plural serveix per expressar això. No és que vulgui carregar-me el plural, però sí que em crida una mica l’atenció que anomenar-nos en singular s’hagi convertit en un tabú. Hi ha gent que té la idea de marcar el plural molt elaborada, i jo entenc i accepto els seus arguments. Però per què parlem sempre de feminismes si no parlem mai d’ecologismes?


No creus que és una raó una mica simplista? Segur que hi ha alguna cosa de la teva experiència que t’ha mogut a plantejar-t’ho.

Des de la meva experiència, sento que el moviment feminista basc és un, que hem estat sempre unides per molt que ens hàgim enfadat. A escala mundial també ho sento així. El conflicte intern sempre ha existit dins del moviment. Per mi això és un senyal de salut col·lectiva, perquè vol dir que hi ha diferents plantejaments; si no és així, significa que estàs fent fora la dissidència. M’agrada molt com ho expressa Justa Montero quan parla d’un “nosaltres inclusiu i obert que no pot usurpar la paraula de cap persona”. A les V Jornades Feministes de Durango es parlava d’un “feminisme que s’ennuegui”.


Què us ha obligat a viure en conflicte?

Un dels temes que ens ha emprès ha estat l’existència de diferents lectures del conflicte basc. Hi ha hagut i continua havent-hi posicions diferents. En el passat era un tema on el feminisme no entrava, excepte en moments molt puntuals. Si hi penso en clau històrica, però, crec que això ha tingut un vessant molt positiu, perquè viure en una societat travessada per conflictes ens ha permès aprendre a buscar maneres d’estar juntes. A mi sempre m’ha agradat parlar d’euskal feminismoa, de feminisme basc, tot i que abans s’associava a les dones que es definien com a abertzales i agrupaven les qüestions de classe, de gènere i nacional.


Com l’escriptora Maria Mercè Marçal i el seu “tres voltes rebel”…

“No resoldrem els problemes cadascuna des de la seva paradeta, hem de pensar-nos i estar juntes”

Exacte. Actualment, però, l’euskal feminismoa va més enllà i ens integra a totes. A les darreres jornades que hem celebrat ho hem pogut veure. S’ha fet una gran aposta perquè tothom se senti partícip i convidat, tothom que estigui fent alguna activitat o pensant alguna cosa col·lectivament. Tornant al tema del singular i el plural, també em pregunto on ens està portant parlar de feminismes. Ens plantegem d’on sorgeix aquesta necessitat? Teresa Maldonado té alguns textos en aquesta línia que m’agraden molt. Això no solament ens porta a dir que som molts feminismes, cosa que no trobo que estigui malament, sinó a dir que n’hi ha de bons i de dolents, que el meu és el bo i n’hi ha d’altres que no ho són. És a dir: no et fa pensar en les aliances sinó tot el contrari. Tenim molts problemes i no els resoldrem cadascuna des de la seva paradeta. Hem de pensar-nos i estar juntes. I em sembla que utilitzar el singular de tant en tant ens serveix, si volem pensar-nos des de les aliances i el debat comú.


Creus que ens hem excedit a donar tanta importància a la visibilització de la pluralitat? Existeix una identitat comuna?

Sí. Ho hem vist com un fruit de la darrera dècada, però potser això té a veure amb una manera d’entendre i de viure el feminisme des de la identitat. Reivindiquem identitats diferents que impliquen teoritzacions també diferents, i això ens fa veure’ns de manera diferent: jo soc del feminisme queer, jo soc del feminisme comunitari, jo soc del feminisme abertzale, etc. I hem de pensar fins a quin punt això és beneficiós o no. Jo simplement plantejo la pregunta de per què no es pot utilitzar el singular avui dia. Jone Miren Hernández, una altra companya, parla de pràctiques plurals sota una identitat comuna. Pot haver-hi gent que no hi estigui d’acord, però a les vagues del 8-M jo he sentit que existia aquesta identitat comuna.


I, en relació amb això, com creus que estem generant el coneixement i els sabers feministes?

Una cosa és com es produeix i l’altra si es visibilitza o no en el conjunt dels processos de coneixement. Pel que fa a la manera, crec que s’està generant en xarxa, amb intervencions múltiples, amb persones molt expertes i especialitzades en certs temes, amb persones que treballen el coneixement des de la pràctica i amb combinacions i articulacions entre unes i altres. En definitiva, s’està fent d’una forma molt complexa. I ho dic positivament, encara que al llibre explico que el sistema d’expertes en què vivim també afecta les feministes: el sistema individualista emprenedor i neoliberal, la idea que et fas tu mateixa, ens influeix i provoca que el coneixement s’hagi jerarquitzat. Hi ha dones que s’han especialitzat més en el saber i altres que, com que no es reconeix el seu coneixement, es dediquen a fer, participar i mobilitzar-se. No m’agrada aquesta separació jeràrquica entre les dones que fan la teoria i les que la duen a la pràctica. No reflecteix bé la realitat i crea desigualtats i desequilibris en els reconeixements interns i externs, per exemple en el tema de les cures. A mi això em fa pena, crec que cada cop tenim més desajustada la teoria i la praxi i falten debats profunds i reposats sobre alguns temes. Hem de refer els circuits col·lectius del coneixement, el saber col·lectiu de la multitud, sense caure en aquest sistema d’expertes. I això no impedeix que reconeguem l’aportació de les persones concretes que escriuen o pensen bé.


Durant una conferència que vas impartir al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, vas parlar d’un “feminisme de consum”. Què significa?

Vull dir que estem creant noves maneres de militància i de concebre què vol dir ser feminista. Cada vegada hi ha més dones disposades a fer alguna cosa, però moltes no participen d’associacions o col·lectius que requereixen una regularitat. Molta gent va a xerrades, seminaris, jornades i participa de diferents iniciatives. Tenim el públic, a diferència d’altres moviments socials, però és complicat saber què fan les dones amb això que escolten. No és que hàgim perdut el debat, perquè es debat a les universitats i en alguns col·lectius: em refereixo al desequilibri entre les activistes i el públic que fa que el feminisme que anomeno d’opinió vagi guanyant força i hegemonia. S’està perdent l’anonimat d’allò col·lectiu en benefici de la creació d’una certa elit de l’opinió. La societat ha canviat i el feminisme també està mudant la pell. Hi ha molta producció, però hauríem de reflexionar sobre aquest fenomen. Si no hi ha debat, qui decideix sobre allò que hem de fer? Qui està fent els criteris?


Expliques que al País Basc esteu renovant els pactes històrics del feminisme i poseu totes les violències sobre la taula, incloent-hi qüestions com la defensa de la llengua o la situació política basca en el postconflicte. A Catalunya, estem vivint les respostes a la sentència del procés i la repressió. Com podem fer que el feminisme no quedi fora en un moment de revolta?

Al País Basc partim del fet que estem en una altra fase després de la dissolució d’ETA i estem construint lentament un univers nou a partir d’aquí. Han sorgit agendes feministes, iniciatives o investigacions en un espai de construcció de la pau, on abans hi havia moltes dones que hi treballaven però ho feien sense una reflexió de gènere. Feministes que fa molt temps que treballen en conflictes internacionals ens ho havien alertat: en conflictes com el nostre, les relacions de gènere es veuen afectades. He d’esmentar també Ahotsak, un col·lectiu de parlamentàries (també una membre del PP, tot i que després el partit li va dir que no hi podia continuar) que l’any 2006 va acordar un manifest amb dos punts: el diàleg és possible i la violència ja no serveix. Unes dones són les primeres representants polítiques que arriben públicament a un acord d’aquest tipus. Ara, el feminisme està visibilitzant totes les violències: les patides per les dones migrades o refugiades, per les preses, per les que pateixen maltractaments de diverses tipologies o són violades. De vegades sembla que tot era i és violència, però l’avantatge d’aquest tema és que ens inclou a totes perquè hi ha moltes violències que ens travessen. No volem deixar fora cap violència. El pacte s’ha renovat i ara implica parlar de tots els temes. Ara, la gran majoria d’actes i assemblees es fan en èuscar, amb servei de traducció general o amb les xuxurlariak, que s’encarreguen de fer la traducció pels individus o petits grups que no entenen l’èuscar. Tothom (o la majoria) entén que ha de ser així. Això ha canviat la sonoritat de les sales, perquè se sent un soroll de fons. Hem tingut moltes dones preses que ara estan explicant el que van patir dins de les seves organitzacions, fent una crítica i autocrítica. Si no ho posem tot en relació, no entenem què està passant ni agafem totes les claus que podem recollir per entendre els processos. Estar-hi totes és positiu. Si no veiem el feminisme en context de revolta, ens hem de preguntar el motiu i també si podem fer alguna cosa perquè hi sigui. Sento curiositat pel que està passant o passarà en relació amb això a Catalunya.


Creus que el feminisme està guanyant hegemonia cultural?

Sí. També crec que el moviment està molt viu i això es nota. A més, som molt autocrítiques i revisem el que fem, la qual cosa no passa en tots els àmbits. També té a veure amb el fet que, a diferència d’alguns moviments, el feminisme compromet tota la vida: el treball; les relacions sexuals, afectives i amoroses; la participació política; la vida al carrer; etc. Això també forma part de l’èxit. En aquest sentit, crec que l’activisme pel dret a l’autodeterminació o la independència necessita el feminisme i la teoria de la interseccionalitat. Algunes reivindicacions que abans potser es plantejaven des d’un àmbit identitari, ara es poden veure en clau de sobiranies. En aquest aspecte, el feminisme pot aportar-hi molt.


Quins reptes creus que tenim després de l’últim 8-M?

“Tenim el repte de la pluralitat en aspectes sense resoldre com la raça, la colonialitat o l’edat”

Tenim diversos reptes. Un d’ells és consolidar una organització més enllà de les mobilitzacions concretes: com seguim organitzades i com estructurem aquesta organització per convertir-la en pressió social. I com concretem les reivindicacions perquè no es quedin en l’àmbit discursiu, perquè resolguin problemes de les dones. Tenim el repte de la diversitat i de la pluralitat en aspectes sense resoldre com la raça, la colonialitat o l’edat. I hem de buscar maneres d’aconseguir un moviment transversal divers, d’harmonitzar la institucionalització i la professionalització feminista amb les pràctiques des de l’activisme, etcètera.

Article publicat al número 488 publicación número 488 de la Directa