Als Estats Units d’Amèrica (EUA) els economistes ortodoxos tornen a predicar que el deute creixent del govern, causat bàsicament pels elevats i ascendents pagaments que cal fer pels interessos del deute pendent, acabaran convertint-se en un problema important per a l’economia. Més en un any electoral en què les propostes econòmiques dels dos candidats, diuen, farien créixer encara més el deute. El mateix raonament s’està produint en els països de la Unió Europea. La conclusió que en treuen, uns i altres, és que l’única solució a llarg termini és l’austeritat.
O sigui, retallades pressupostàries i privatitzacions de serveis bàsics, que (l’experiència ens diu) afecten principalment sanitat, educació, serveis socials, cures, pensions, habitatge, etc.; pujada d’impostos que (l’experiència també ens diu), almenys fins ara, amb una fiscalitat bàsicament regressiva i amb la manca de voluntat política per fer pagar sobretot a l’1% (o el 5%) dels més rics, acaba afectant les classes populars; i debilita els drets i les relacions laborals i els sindicats. En resum, l’austeritat augmenta l’explotació de les classes treballadores, així com les desigualtats entre els més rics, que cada vegada ho són més, i la majoria de la població, que cada vegada és més pobre, en termes absoluts i relatius.
És ben curiós que quan es tracta d’enviar diners a Ucraïna per lluitar contra Rússia, o a Israel per finançar el genocidi del poble palestí, ningú es demana d’on surten els diners
Segur que us heu fixat en el fet que si un sindicat o una associació demana més despesa sanitària, en educació o en habitatge, per exemple, ràpidament surten els economistes i polítics tecnòcrates preguntant com es farà per finançar-ho. En canvi, és ben curiós que quan es tracta d’enviar diners a Ucraïna per lluitar contra Rússia, o a Israel per finançar el genocidi del poble palestí, ningú (o massa poca gent) es demani el mateix. I altre tant es pot dir si augmenta dramàticament el pressupost en defensa, o el de la Casa del Rei, o els sous dels parlamentaris o els càrrecs de govern de les diferents administracions, per posar alguns exemples.
En aquests casos quasi ningú es pregunta on són els diners per finançar-ho, però els diners s’acaben pressupostant i gastant. Deu ser un miracle! I quan es produeix una pandèmia com la de la COVID, o una catàstrofe natural important (inundacions, incendis, huracans …), evidentment, en molts casos, les despeses que això suposa no estaven previstes o pressupostades, però –com és totalment lògic– els recursos econòmics per a fer-hi front (que a vegades són molt importants) acaben apareixent. Potser de sota les pedres?
El nostre límit de pagaments és el nostre saldo bancari més el nostre límit de crèdit, en el cas dels estats el seu límit de despesa el fixa el Parlament de cada país quan aprova el Pressupost
Pensem per un moment en com ho fem, qualsevol de nosaltres si hem de pagar una cosa. En general, el nostre banc ens fa molts dels pagaments que tenim domiciliats, o que fem amb targeta, i si volem pagar al comptat, primer haurem de treure diners del nostre compte corrent. El nostre límit de pagaments és el nostre saldo bancari més el nostre límit de crèdit (si en tenim). Doncs, en el cas dels països, el seu banc central (la Reserva Federal als EUA, el banc central de cada país quan tenen moneda pròpia, o el Banc Central Europeu en el cas dels països que tenen l’euro com a moneda), que és el banc del govern o del Tresor, fa el mateix paper que el nostre banc en el cas dels particulars, però el seu límit de despesa el fixa el Parlament de cada país quan aprova el Pressupost.
Límit, aquest darrer, que, no ho oblidem, pot tenir modificacions, que segons les seves característiques podrà fer el mateix govern o requerirà l’aprovació de nou del Parlament. A partir de la crisi financera mundial, els bancs centrals han pogut comprar el deute (tot si cal) que emet el Govern/Tresor, que li pagaria els interessos corresponents, i que després el banc central acabaria tornant al Govern/Tresor (que és el seu propietari), el que serviria per compensar l’anterior pagament d’interessos (això és el que s’ha anomenat el “Quantitative Easing”).
L’austeritat no vol dir gastar menys sinó gastar de la forma “correcta” des de la lògica estructural del capital: a favor de les elits i en detriment de la majoria de la població
No oblidem que el deute públic no és necessàriament un problema. És també un actiu financer segur amb un paper important en els mercats financers i en les carteres dels estalviadors i de molts jubilats. I que el dèficit públic, per exemple als EUA, ha estat la situació habitual, amb alguna petita excepció (època Clinton), des de l’any 1960, i que tenint en compte que les importacions dels EUA superen les exportacions, el dèficit públic ha estat imprescindible perquè el sector privat (empreses, famílies) tingués un superàvit que permetessin el consum i la inversió, i que juntament amb el dèficit públic esmentat, asseguressin el creixement econòmic i una certa estabilitat. D’altra banda, no oblidem que la ràtio d’interessos acumulats del deute públic, que és un estoc, respecte al Producte Interior Brut (PIB) o la despesa total anual, que és un flux, no és tampoc un bon indicador. Importa més la capacitat de pagar el deute (estoc) amb el flux dels ingressos (PIB), que no pas la quantitat de la ràtio.
El problema no és el dèficit o el deute públics, sinó en què gasta el govern, o encara més per a qui gasta. Quan els estats augmenten la despesa militar o rescaten els bancs, mentre simultàniament retallen i privatitzen les despeses socials, està transferint recursos de la majoria de la població a l’1% de les elits més riques. O sigui, l’austeritat no vol dir gastar menys sinó gastar de la forma “correcta” des de la lògica estructural del capital: a favor de les elits i en detriment de la majoria de la població. I el mateix es pot dir dels impostos: la qüestió no és que l’estat els augmenti, sinó a qui els augmenta. Les “reformes” de la fiscalitat són des de fa anys regressives, és a dir, afavoreixen a les elits i perjudiquen la majoria de la població.
Com explica Clara E. Mattei al llibre L’ordre del capital, l’austeritat és molt anterior a la política neoliberal recent: la va fer servir Mussolini a la Itàlia feixista i els liberals anglesos a principis del segle XX
El capitalisme de l’austeritat no vol dir menys Estat, sinó un Estat que juga un paper actiu en el manteniment i la reproducció del sistema econòmic del capital, que implica garantir la subordinació dels treballadors i una taxa d’explotació adequada per a les elits. En definitiva, com ha assenyalat Clara E. Mattei, es tracta de protegir l’ordre del capital.
Com explica aquesta autora en el seu llibre L’ordre del capital, la història revela que l’austeritat és molt anterior a la política neoliberal recent: la va fer servir tant Mussolini a la Itàlia feixista com els liberals anglesos a principis del segle XX. És un instrument estructural del sistema econòmic del capital per a assegurar una taxa d’explotació adequada i limita de forma molt important la democràcia.
