La històrica Casa de la Dona de la ciutat de València ha anunciat que atura la seua activitat a causa de l’escassa dinàmica política arrossegada des de la pandèmia, l’arribada d’un nou context social i altres motius que representen un escull per mantindre l’espai amb un model totalment autogestionat. En un comunicat publicat aquest diumenge, 17 de desembre, l’associació Casa de la Dona anuncia el tancament definitiu “d’un projecte apassionant i compromès amb un feminisme radicalment autònom”. Després de 38 anys d’intensa efervescència política, esdevenir bressol de l’actual moviment feminista de València i passar per tres localitzacions diferents des de la seua obertura, abaixa per a sempre la persiana del carrer de Buenos Aires, número 13 al barri de Russafa.
Els objectius principals de l’entitat al llarg d’aquestes quatre dècades han estat denunciar les discriminacions masclistes, reivindicar els drets de les dones, recuperar la memòria feminista de les que han sigut ignorades i contribuir a la difusió d’un saber no patriarcal. “Per damunt de tot, el nostre feminisme era i és antisistema, sempre al marge d’institucions, partits i homes”, assenyala Teresa Meana, integrant del col·lectiu des de fa trenta anys. Les actuals militants asseguren que senten cansades i consideren que no hi ha relleu per assumir el sosteniment de la Casa: “totes les que ho estem fent som ja majors”. Àngels Mata que milita en el col·lectiu des dels anys noranta, reconeix que ja no els queda la il·lusió que fa temps sí que tenien: “les dones sempre hem anhelat espais propis on sentir-nos totalment lliures”. Però pensa que ara les joves potser ja no tenen aquesta necessitat i es reuneixen a llocs mixtos sense problema.
Un dels motius darrere la decisió és la queixa de 23 col·lectius contra una guia impulsada per la Casa la Dona pel fet de reconeixer la prostitució com a treball sexual
Una de les raons que també s’amaguen darrere d’aquest desenllaç és la queixa interposada a mitjans de l’any 2022 per part de la Coordinadora Feminista de València i 23 col·lectius integrants de la mateixa a l’Ajuntament de la ciutat “que va acabar per desanimar a les que quedàvem”, asseguren militants de la Casa. Arran de l’elaboració de la Guia Feminista de Recursos Socials elaborada des de la Casa de la Dona, els col·lectius signants de la reclamació, que mantenen una postura clarament abolicionista respecte a la prostitució, van manifestar “no estar d’acord a aparéixer en un document que la normalitza la prostitució, denominant-la ‘treball sexual’, i que a més a més inclou a l’autodenominat ‘sindicat’ Otras [una organització que defensa els drets laborals de les qui exerceixen la prostitució]”. A banda, el document protestava també per la utilització del terme “diversitat funcional” per a referir-se a les dones amb discapacitat i d’una informació parcial pel que fa a la salut sexual i reproductiva que, segons s’argumentava, no s’ajustava a la llei vigent. Després d’aquesta instància, i tot i que ja s’havia concedit una ajuda municipal i estaven impreses les guies, el consistori va demanar alguns canvis en el document i, davant la manca d’acord, “vam retornar els diners”, detallen des de la Casa.
Peça cabdal del moviment feminista
La Casa de la Dona ha jugat un paper fonamental en el moviment feminista de València, “tot fet des d’un espai no mixt autònom i des d’una militància feminista, una aposta de pràctica política que xocava frontalment contra la professionalització i institucionalització del feminisme”, afirma Meana. Una de les integrants de Dones per la Salut, Fina Muñoz, subratlla que la Casa de La Dona sempre ha estat la veu de la denúncia i un eix vertebrador del feminisme no institucional. Per la seua part, Mati Senís, que va arribar al projecte al cap de poc d’iniciar-se, assenyala que “des del principi era l’única organització de dones feminista a la ciutat amb molta capacitat d’acció”.
Des de la Casa de la Dona s’han liderat multitud de processos feministes i s’han impulsat espais unitaris en el marc de les mobilitzacions del 8 de març o del 25 de novembre. Així mateix, en 1997, van ser les responsables de l’organització de les jorndes “Vint anys de moviment feminista al País Valencià”, a més de les trobades autogestionades de pallasses que es van celebrar entre 2012 i 2017 en les quals es reivindicava l’humor de les dones, així com la primera Fira Feminista Anticapitalista de la ciutat, en 2018. Totes aquestes activitats van significar el germen de la vaga feminista de 2018 al País Valencià i de l’actual Assemblea Feminista de València, al si de la qual es va fer possible una unió intergeneracional de les feministes autònomes i revolucionàries de la ciutat. Des d’aquesta Assemblea s’ha vist la Casa “com la llar del feminisme subversiu de la nostra ciutat”. A més, el projecte ha generat el major arxiu documental del feminisme autònom, amb més de cent arxivadors plens d’articles, fulletons, documents i cartells que recullen tot el que ha viscut com a moviment.
Des de l’espai s’ha fet possible molta activitat per combatre les violències masclistes, o en camps com el lesbianisme, l’antimilitarisme, les lluites internacionalistes i antiracistes, en defensa del dret a l’avortament, i de divulgació de l’economia feminista, entre altres àmbits. La Casa de la Dona també s’ha caracteritzat pel seu treball en xarxa amb altres col·lectius. “Buscar espais de coordinació amb assemblees feministes i no feministes” ha estat un dels puntals estratègics del col·lectiu “perquè amb la nostra acció política volem contribuir a les transformacions socials que ens alliberen de les estructures patriarcals, capitalistes i colonials”, assevera Reyes Beltran, integrant de la Casa de la Dona durant els últims vint anys. S’han dut a terme accions tant dins com fora de l’espai per arribar a tota mena de gent i durant una llarga temporada també va formar part de la Coordinadora Feminista de València i d’altres col·lectius com el 15-M, plataformes de No a la guerra, les Marxes per la dignitat o en la Caravana Obrint Fronteres.
Protagonista de la memòria feminista
A finals dels anys seixanta, dones compromeses amb la lluita antifeixista des de diferents corrents polítics –recorda Muñoz– comparteixen de manera clandestina la necessitat de trobar-se per parlar de la manca de llibertats i de drets de les dones. A poc a poc es van creant col·lectius socials i culturals i sectorials en partits i sindicats, que estableixen contactes i xarxes per desenvolupar projectes conjuntament. En aquest context, es va decidir que calia organitzar unes jornades per donar a conèixer el teixit del feminisme al País València i recuperar el cos teòric de l’activisme de les antecessores universals del moviment. Així, en novembre de 1977 se celebren a València les primeres Jornades Feministes del País Valencià amb una gran assistència i visibilitat. En 1978 s’inaugura la Llibreria Dona, un espai on es presentaven llibres i s’hi feien xerrades i tallers, “que va ser un clar precedent i que ens oferia l’oportunitat d’ajuntar-nos per coordinar accions i campanyes”, assegura Muñoz. En eixe mateix any es crea també l’anomenada Coordinadora d’Organitzacions Feministes de l’estat espanyol de la qual la Casa ha format part fins a l’actualitat.
Als anys vuitanta, la majoria de grups feministes actius aleshores no tenien local i sí moltes dificultats per a reunir-se. Geno Ros, una altra de les fundadores de la Casa, fa palés que es va veure la necessitat de crear un espai de dones com a punt de referència des del qual dur a terme activitats, debats i organitzar l’agitació al carrer. És així que a la tardor de 1986 s’obre la primera Casa de la Dona, ubicada al carrer Músic Peydró. Al cap de pocs anys, es constitueix la Comissió 8 de març que va portar el timó de la Casa durant molt de temps. Igualment, a mitjans de la dècada dels noranta, es va impulsar una obertura del projecte a la participació d’altres dones i grups en el funcionament logístic i de la part política. En aquest context, es va incorporar al col·lectiu un grup de dones autònomes “que van donar un sentit més ample al projecte”, reconeix Senís. Passada una dècada, la Casa ja era considerada un espai vertebrador del moviment feminista.
Als anys vuitanta, la majoria de grups feministes no tenien local i sí moltes dificultats per a reunir-se. Així, a la tardor de 1986 s’obre la primera Casa de la Dona, al carrer Músic Peydró
Multitud de col·lectius han format part de la Casa de la Dona durant tots aquests anys. Per exemple, Dona per la Salut i la Pau (que després van acabar deominant-se Dones de Negre), Dones Antimilitaristes, la Comissió per l’avortament, Dones immigrants, Dones grans, la Lesbianbanda, el col·lectiu queer Dildo, la Marxa Mundial, els Col·lectius d’autodefensa feminista o Desviades feministes. Mariàngels Marqueño, militant del col·lectiu Dones Joves Desobediència, fa memòria i explica que entraren a la Casa coincidint amb l’anomenada “sentència de la minifalda” per la qual, en 1989, l’Audiència provincial de Lleida va condemnar un empresari per “abusos deshonestos” a una de les seves empleades, una pena molt atenuada perquè “ella podia provocar amb la seua vestimenta”. “Va ser una decisió fàcil perquè en eixe moment era la residència feminista de totes i en tant que moviment jove vam ser rebudes amb els braços oberts. Les majors ens en feien sentir part mentre ens donaven total autonomia com a col·lectiu”. Dones Joves Desobediència va mantindre una activitat frenètica de 1989 a 1999. Van engegar campaments de dones, tertúlies mensuals, tallers d’autodefensa, autoestima i sexualitat, manifestacions, sessions de teatre, murals, emissions de programes de ràdio i van muntar el primer Pren la Nit de València en 1990, marxa nocturna que s’ha mantingut fins avui la vetlla de cada 25 de novembre. És cert que un dels hàndicaps reconeguts de l’espai ha estat el mateix nom, “Casa de la Dona”. En molts llocs és així com es denominen els espais institucionals destinats a les dones i des del col·lectiu s’explica que en força ocasions la confusió ha provocat que algunes persones hi acudiren buscant recursos institucionals i no una proposta feminista autogestionada on militar.
Radicalment autònomes
Que un espai no mixt haja durat quasi quaranta anys, finançant-se al cent per cent des de l’autogestió, assegurant l’autonomia i al marge de les institucions, ha estat un dels pilars principals del projecte. La base per assolir-ho han estat les aportacions de les quotes de les sòcies, que han arribat a més de 200 en els millors moments, i “en èpoques en que estàvem malament de recursos, vam haver de fer loteria de Nadal, malgrat totes les contradiccions. Però era una altra manera de treure molts diners”, assenyala Àngels Mata. Per l’autogestió econòmica també es va apostar per la impartició de tallers, sopars literaris o festes al final de la jornada del 8 de març.
En els últims anys, sense renunciar a l’autonomia del col·lectiu, també s’ha optat per participar en convocatòries de subvencions per contribuir en el sosteniment d’una xicoteta part de l’activitat de la Casa. Però, tal com matisa Teresa Meana, han estat dos les experiències dificultoses amb les subvencions que van obligar-les a retornar les ajudes econòmiques senceres: una, amb la primera Fira Feminista –on finalment l’activitat es va acabar autogestionant amb la barra i venda de materials– i la segona, amb la “Guia de Recursos”, “que no es va poder difondre una volta ja impresa”.
En el si de la Casa també s’han pogut entomar alguns debats importants per al feminisme, malgrat que una de les majors dificultats associades ha estat “la gent que ha marxat del projecte arran de desacords”, reconeix Meana. Aquests diàlegs interns han suposat la possibilitat de transitar per diferents posicionaments. Ara, tal com s’apunta des del col·lectiu, el cicle es tanca sense grans discrepàncies ideològiques. Mati Senís rememora que un dels debats més intensos va ser entorn de la sexualitat de les dones, on s’oscil·lava entre els posicionaments en contra de la pornografia molt instaurats als inicis de la Casa i els posteriors plantejaments en contra les tesis antipornografia que han anat guanyant pes.
Un altre eix de controvèrsies ha estat el de la prostitució. Senis explica que la Comissió 8 de març va programar una xerrada sobre treball sexual “defensant la tesi de respectar el dret a tenir drets”, que va derivar en una ponència a les Jornades Feministes estatals de 1989. Però és l’any 2010 quan es produeix un dels debats amb més significació, “un dels moments d’inflexió a la Casa”, declara Reyes Beltran. Arran de l’entrada d’una dona trans al col·lectiu Dildo, es va aixecar una confrontació política a propòsit la definició del que havia de ser un “espai no mixt”. L’episodi va servir per a fer una redefinició de la no mixticitat, treballar sobre la transfòbia interioritzada, reformular la categoria “dona” i, en definitiva resignificar les fronteres del subjecte polític del feminisme. Com a conclusió, afegeix Beltran, “la Casa es va reescriure com un espai no mixt de dones obert a qualsevol persona que es definisca com a tal”.
El futur sense la Casa
Mireia Biosca, militant de l’Assemblea Feminista de València, apunta que amb la desaparició de la Casa de la Dona la ciutat es queda sense un lloc on trobar-se, “sense un lloc per fer autogestió i des d’on construir comunitat feminista”. Alhora, fa un reconeixement a totes les que han fet possible la Casa. “Són considerades referents on emmirallar-se”.
Les integrants de la Casa de la Dona actuals i històriques senten que l’espai ja ha complit la seua funció política a la ciutat “perquè hi ha relleu i el moviment es mou d’una altra manera”
La Casa es tancarà definitivament amb una emotiva festa no mixta per a les seues sòcies que va tenir lloc divendres passat al seu local actual. “Hui València es queda un poc més òrfena, però sabem que la Casa ha sigut una llavor que ha permès que altres fruits continuen el seu treball, com ara l’Assemblea Feminista de València”, apunta Biosca. La Casa ha anunciat a les seues xarxes que el seu arxiu es donarà a la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis i estarà a disposició de poder ser consultat per a expertes i per a qualsevol persona del moviment feminista.
Les integrants de la Casa de la Dona, militants actuals i històriques del moviment feminista, senten que l’espai ja ha complit la seua funció política a la ciutat “perquè hi ha relleu i el moviment es mou d’una altra manera”, subratlla Àngels Mata. Mariàngels Marqueño també considera que el moviment feminista tindrà continuïtat sense la Casa, però “aquest tancament és un dol important per tot el que representa per a tantes generacions, pel seu paper aglutinador, generós i fonamental en el moviment a València”. Davant d’aquest final d’una etapa molt important per al feminisme, Teresa Meana creu que tot està encarrilat sense la Casa. “Ara tenim l’Assemblea Feminista de València que és l’espai referencial, una estructura sòlida i consolidada”.
