“Organitzades per a fer front al sistema patriarcal i capitalista que ens explota com a dones treballadores”. Així van presentar-se el 15 de febrer en una roda de premsa a Barcelona la Xarxa de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans. La xarxa es gesta des de l’any 2020 com un espai de trobada i de suport mutu de col·lectius feministes d’arreu del territori, i la conformen vora trenta espais d’activisme de base de distints punts de Catalunya i el País Valencià. El seu objectiu: la cerca d’estratègies comunes per a conferir força i visibilitat al feminisme anticapitalista.
Mitjançant trobades tant virtuals com presencials, formacions i accions coordinades, la xarxa no ha deixat de créixer i enriquir-se com a espai d’unió, formació i suport dels feminismes. Segons Anna Sala, del col·lectiu Hora Bruixa de Sant Cugat (el Vallès Occidental), la xarxa “ens permet compartir coneixements i distints punts de vista, així com abordar debats històrics dins del moviment, o plantejar quina anàlisi fem del context actual des del vessant anticapitalista”. Sala també destaca la “maduresa política” que ha aportat al seu propi col·lectiu formar-ne part, “perquè ens ha obert la mirada més enllà del nostre entorn immediat”. Hi està d’acord Elisabeth Sánchez Legaz, membre de Cau de Llunes, espai fundat en 2007 a Tarragona: “Com a col·lectiu feminista tendim a particularitzar molt la lluita, cosa que està bé, però tenir una visió més àmplia també et fa veure quines eines col·lectives poden funcionar a gran escala”. Helena, militant de Subversives de Castelló (la Plana Alta) que ha preferit que utilitzem un pseudònim per motius antirepressius, afegeix que “posar en comú visions, discursos i també mecanismes interns quant a militància ens nodreix i fa possible que continuem endavant i, sobretot, que ho fem sense sentir-nos soles”.
“Les jornades ens aporten qüestions pràctiques com traduir un discurs en campanya de comunicació”, explica Mireia Biosca Ordaz
Un cop l’any, tant el 2021 com el 2022, la xarxa ha aconseguit reunir desenes d’activistes feministes en un cap de setmana de ponències, debats i tallers, celebrats a Can Sanpere, centre okupat a Premià de Mar (el Maresme). Aquestes trobades internes de formació i debat han tingut per objectiu no només dotar de contingut el discurs polític del feminisme anticapitalista, sinó també oferir eines útils per a la militància, com ara destreses comunicatives, estratègies per a la facilitació de debats o gestió d’agressions o d’abusos de poder. “Les jornades ens han aportat als col·lectius moltíssimes qüestions pràctiques, com ara traduir un discurs polític a una campanya de comunicació, que moltes vegades són les que més necessitem”, explica Mireia Biosca Ordaz, membre de l’Assemblea Feminista de València.
Des dels col·lectius implicats comparteixen que dur a terme les trobades comporta un gran esforç, en qüestions de logística (a ambdues hi han acudit feministes provinents de diversos punts de Catalunya i del País Valencià), així com de treball polític. Tanmateix, diverses veus en destaquen la importància a l’hora d’assentar la xarxa com a estructura vertebradora del feminisme als Països Catalans. “Des d’Hora Bruixa, feia temps que havíem detectat la necessitat d’anar més enllà de l’àmbit local a l’hora de treballar el feminisme –explica Anna Sala–, i la primera trobada, per a mi, simbolitza un abans i un després en la formalització de la xarxa. És aquí quan veiem clarament que hi ha molta feina per fer i alhora que n’estem fent molta, que hi ha un moviment feminista anticapitalista del qual formem part i que estem construint entre totes arreu del territori”. Les trobades també han reforçat els lligams informals entre les implicades, un factor ben valuós per a la lluita en comú. “La coneixença no només entre col·lectius sinó entre les persones és el que enforteix les aliances, més enllà de l’aspecte purament militant. Ens nodrim d’altres experiències i motivacions i fem real allò que diem que el que és personal és polític. Això és, de fet, un tret diferencial del feminisme”, afirma Elisabeth Sánchez Legaz.
Teixir la xarxa
La trajectòria recent del feminisme anticapitalista ve marcada per les vagues feministes dels anys anteriors, que culminaven un procés de col·laboració entre territoris engegat anys abans. La Vaga de Totes del 19 de maig de 2015 va suposar un primer assaig no només de la redefinició del concepte de vaga pels feminismes (on, a l’aturada del treball productiu, s’hi afegeix la del reproductiu), sinó de la possibilitat de vertebrar accions i discursos conjunts més enllà de l’àmbit local o provincial. El camí cap a les vagues de 2018 i de 2019 reforçaria aquests vincles entre territoris, que dotarien les mobilitzacions d’un èxit de seguiment inesperat a tot l’Estat espanyol. Als Països Catalans, arribat el 2020, els vincles establerts donarien lloc a una reunió celebrada a principis d’any a Reus (el Baix Camp), on van acudir diferents col·lectius de Catalunya, el País Valencià i Catalunya Nord i es van acordar uns mínims estratègics de cara al 8 de març d’aquell 2020. Malgrat la pandèmia de la covid-19 que esclataria poc després, la voluntat de reforçar aquesta aliança territorial va sobreposar-se a les dificultats imposades per la crisi sociosanitària.
En l’últim trimestre de 2020 es van reprendre les reunions, irremeiablement en format virtual, per orquestrar una acció conjunta per al 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. Col·lectius diversos que participen en la xarxa van escenificar una performance protagonitzada per sabates roges, concebuda per l’artista mexicana Elina Chauvet, a les respectives ciutats i pobles, per a fer memòria de les assassinades pel patriarcat. Mireia Biosca Ordaz recalca l’impacte visual i simbòlic que va tenir aquella primera acció coordinada i del vídeo que va difondre’s després, que recollia com s’havia plasmat la performance a cada indret. “Hi vam poder veure la vertebració de la xarxa que havíem construït i que per fi aterràvem”.
Tot plegat, la xarxa ha suposat un element revigoritzant tant per als col·lectius més consolidats com per a projectes més nous dins del feminisme autònom anticapitalista. Aquest treball comú és de gran ajuda per a espais més menuts, que necessiten esforçar-se el doble per a fer-se sentir als seus entorns. Rut Rebollo Morales, membre de Magranes, un col·lectiu arrelat a Xàtiva (la Costera), ho exemplifica així: “Som poques a la nostra zona i fa temps que estem concentrant gairebé tots els esforços a tractar de teixir xarxa feminista ací, a les comarques centrals, i això no ens deixa espai per a molt més. El fet que la xarxa ens aporte recursos gràfics o formacions de cara al 25N o al 8M, per exemple, ens resulta de gran ajuda, perquè són la nostra base per a aprofundir-hi més i treballar com ho duem al nostre àmbit. Això ens ha ajudat a créixer molt”.
8M 2023, nova vaga, nou context
En la presentació del 15 de febrer al carrer de l’Om de Barcelona es va fer pública la convocatòria de vaga general feminista per al 8 de març de 2023. En l’anunci es denunciava “la precarització de la situació de dones i persones amb identitats dissidents, la pujada de preus i l’auge de la violència masclista i LGTBIQA-fòbica i de l’extrema dreta”. La situació actual, però, és ben distinta de la de les vagues de 2018 i de 2019, amb la contraposició al feminisme anticapitalista d’un feminisme identitari de perfil conservador.
Per Elisabeth Sánchez Legaz, “la coneixença entre persones, més enllà de l’aspecte militant, també enforteix aliances”
D’una banda, també es va incidir en la necessitat de traslladar el seu discurs del pla teòric al real, tal com assenyala Anna Sala: “Cal aterrar tots els debats que tenim de forma abstracta per a no estancar-nos i quedar-nos en un entorn residual. El feminisme és una proposta política que pot transformar-ho tot i ens ha de servir per a anar més enllà de nosaltres mateixes i arribar a la societat general”. Per la seua banda, Elisabeth Sánchez Legaz puntualitza els entrebancs més immediats que impedeixen assolir la “utopia” feminista: el feixisme i, per descomptat, els feminicidis. “Aquesta violència patriarcal més dura és la que moltes vegades ens marca l’agenda. I no voldríem que fos així, però és una realitat, i hem de continuar posant mitjans per a canviar-la”, remarca.
Com a reptes de la xarxa, gairebé totes les veus coincideixen a assenyalar la necessitat d’incorporar-hi més col·lectius, sobretot de punts del territori com el sud del País Valencià, Catalunya Nord o les Illes. “Ja és una fita, existir com a xarxa” –assenyala Míriam Valldepérez Cid, de Cau de Llunes–, però ens convé ser un cos fort i continuar elaborant tant coneixement teòric com pràctic, per a construir alternatives al sistema actual, que és opressiu i violent i no encaixa amb les nostres necessitats vitals”.
