Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Terra robada

Les habitants de la regió kurdosiriana d’Afrin denuncien que Turquia i les milícies ocupants estan perpetrant un canvi demogràfic que busca erradicar la cultura kurda

 

Oriol Andrés Gallart, Beirut | @oriolandres

“El més dur és pensar que uns estranys s’han apropiat de l’espai que alberga les nostres memòries, la nostra intimitat”. Amb dolor s’expressa Areen quan recorda la seva casa a Afrin. Una llar conformada des de fa anys només per dones i envoltada d’un jardí de flors i arbres fruiters, que els brindaven un repòs a l’ombra durant els calorosos mesos d’estiu al nord de Síria. Ara, però, una altra família gaudeix de les bondats del jardí, li ha assegurat el veïnat. Areen i la seva família en van haver de marxar quan les tropes turques i els seus aliats de l’Exèrcit Lliure de Síria van començar a bombardejar la ciutat. I quan tot Afrin va caure en mans turques, van emprendre el camí de l’exili, cap a Alep i d’allà a Kobane.

Les milícies sirianes al poder han entregat nombroses cases de persones kurdes absents als seus combatents 

El seu no és un cas aïllat. Fins a 137.000 kurdes van fugir d’Afrin durant l’ofensiva turca, segons les Nacions Unides. Uns quants milers n’haurien retornat. I segons asseguren testimonis presencials, les milícies sirianes actualment al poder han entregat nombroses cases de persones kurdes absents als seus combatents o a famílies desplaçades d’altres racons de Síria.

Apropiació o destrucció de propietats residencials i comercials de kurdes però també saquejos i pillatge. Són alguns dels abusos documentats per Human Rights Watch (HRW) a Afrin. Uns actes que, segons l’organització, podrien constituir un crim de guerra i que, sens dubte, dificulten el retorn. Per al seu director d’emergències, Priyanka Motaparthy, “en lloc de protegir els drets dels civils vulnerables, els combatents estan perpetuant un cicle d’abusos”.

Ja durant l’assalt d’aquesta regió al nord-oest de Síria, que va tenir lloc entre el 20 de gener i el 18 de març, els membres de les milícies sirianes –molts d’ells islamistes– van llançar amenaces contra la població kurda a través de vídeos que penjaven a les xarxes socials en què els acusaven, entre d’altres, d’infidels i entonaven càntics propis d’Al-Qaeda. També es van difondre imatges de crims de guerra, com execucions de civils o saquejos. Unes pràctiques que van portar molts habitants d’Afrin a fugir de la regió, quan van veure que les Unitats de Protecció Populars kurdes, fins llavors encarregades de la seva defensa, decidien retirar-se davant la imparable maquinària de guerra turca.

 

Turquia mou els fils

Des de llavors, Turquia ha posat en funcionament una nova administració, teòricament situada sota el paraigua de l’opositora Coalició Nacional Síria. S’han posat en marxa consells locals, una nova policia civil i un nou jutge –sirià– imparteix justícia. Però la realitat és que els grups milicians segueixen comportant-se com amos i senyors de la regió, tot atemorint la població. Com recollia un informe de les Nacions Unides del mes de juny, aquestes faccions han perpetrat segrestos de civils a canvi de rescats, arrestos i assassinats de persones que se’ls enfrontaven, han perseguit activistes i periodistes, així com han dificultat la mobilitat de les actuals residents. De facto, les milícies es reparteixen el territori i els enfrontaments entre elles també han crescut, cosa que ha provocat la mort de civils. Moltes veïnes denuncien que entre els nous afiliats a aquests grups armats hi ha coneguts criminals, contrabandistes i traficants de drogues. Afrin és un lloc perillós i sense llei, assegura qui hi habita.

El veïnat denuncia que en aquests grups armats hi ha coneguts criminals, contrabandistes i traficants de drogues

Tanmateix, com assegura l’analista especialitzat en assumptes kurds Mutlu Civiroglu, “al cap i a la fi, aquests grups fan allò que decideix Turquia, que segueix sent qui dirigeix el xou”. De fet, segons explica el mateix informe de l’ONU, “dues persones turques han rebut l’encàrrec per part del governador del districte turc de Hatay de dur a terme les funcions de governadors a Afrin informant-lo directament a ell”. I Civiroglu assegura que els membres kurds dels nous consells de govern designats per Turquia són o bé desconeguts per la població d’Afrin o bé –en el pitjor dels casos– d’escassa reputació.

Per a aquest analista, també seria una decisió presa des d’Ankara el fet que moltes famílies desplaçades de Ghouta Oriental hagin acabat ocupant cases de famílies kurdes a Afrin. S’estima que desenes de milers de nouvingudes han arribat en autocars des que el passat mes d’abril el règim de Bashar al-Assad conquerís aquest històric bastió rebel a les portes de Damasc.

Unes de les damnificades per aquesta política són Jwan, Fayza i les seves dues filles, que actualment malviuen com a clandestines en un suburbi de Beirut, la capital del Líban. Van marxar d’Afrin fa tot just dos mesos i unes setmanes després de la seva partida les portes de casa seva s’obrien de nou. Ho explica Jwan, que exercia d’advocat i comptable abans de fugir: “Les veïnes es van sentir molt felices quan van veure la porta de casa nostra oberta. Pensaven que eren la meva mare o la meva dona, així que van venir a donar-nos la benvinguda. Es van sorprendre molt quan van veure uns estranys. Els van dir que eren de Ghouta i que viurien a la casa”.

Davant les crítiques del veïnat i organismes internacionals, la nova administració local va posar en marxa mecanismes per denunciar i exigir compensacions en casos de saquejos o ocupacions. Però segons les mateixes veïnes i organitzacions com HRW, fins ara no s’ha fet res.

Moltes de les civils desplaçades de Ghouta no defensen l’ocupació de cases de locals però asseguren que no tenen cap alternativa. Com Umaima al-Cheikh explicava
a l’agència France Presse: “Ens agradaria estar a casa nostra, a la nostra regió, però la situació ens força a viure en llars que no són nostres. També a les cases de les quals vam marxar ara viuen altres persones. És la mateixa situació per a tota la població siriana, no només nosaltres”.

I l’Observatori Sirià dels Drets Humans assegurava que la milícia gihadista Ahrar al-Sham havia fet fora de casa de manera violenta set famílies desplaçades de Ghouta Oriental perquè volien pagar un lloguer als propietaris kurds de les seves cases.

 

Canviar la demografia

Una cosa és clara: totes les nouvingudes són àrabs. I per a Jwan, l’objectiu d’aquestes polítiques d’ocupació són clares: erradicar la presència i la cultura kurda d’Afrin a través –entre d’altres– d’un canvi demogràfic.

El president turc Recep Tayyip Erdogan ho nega, tot i que el passat mes de gener, durant l’ofensiva militar, va clamar: “Retornarem Afrin als seus propietaris legítims”. El fet que nombrosos testimonis assegurin que avui les milícies estan impedint el retorn d’aquelles persones kurdes no ancianes tampoc contribueix a mitigar-ne la idea. “Ens sentim com palestins”, assegura Areen.

L’erradicació de la cultura kurda pretén materialitzar-se també per la via d’imposar codis de conducta conservadors

A la vegada, moltes senten que aquesta erradicació pretén materialitzar-se també per la via d’imposar codis de conducta clarament conservadors. “Tracten les dones kurdes com si no fóssim musulmanes”, assegura Fayza des de Beirut. Fa unes setmanes, a la ciutat d’Afrin van aparèixer diversos cartells que exigien a les dones posar-se el vel i cobrir-se la cara. Darrere hi havia la mà de milícies islamistes i la nova administració local se’n va desmarcar, però per Fayza és només una mostra més de la intransigència de les ocupants. “Si no sortíem tapades al carrer, teníem problemes; així que preferíem quedar-nos a casa”.

La major part de la població original d’Afrin és de religió musulmana, però les seves pràctiques són seculars. Durant els darrers anys, l’administració del Partit de la Unió Democràtica kurd havia impulsat un projecte polític i social que promovia l’equitat i en el marc del qual les dones van anar guanyant protagonisme en la vida pública, augmentant també la seva participació política.

També la convivència amb les confessions minoritàries, com cristianes o iazidites, havia estat pacífica durant els darrers cinc anys. Un escenari que, amb els seus nombrosos defectes i vicis, trencava amb una dinàmica d’odis i divisions creixents enmig d’una violència cada cop més cruenta i fonamentalista. Però, al final, Afrin tampoc se n’ha escapat.