Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Terrassa, epicentre de la batalla de l'aigua

L'ajuntament de la cocapital del Vallès Occidental obre un cicle de debats ciutadans sobre el model de gestió de l'aigua dos mesos abans de la fi de la concessió del servei a l'empresa Mina - Aigües de Terrassa

La lluita per avançar cap a la gestió no mercantil de l’aigua té actualment un vaixell insígnia: Terrassa. La quarta ciutat més poblada de Catalunya, 215.000 habitants, està en el punt de mira dels processos de remunicipalització: el 31 de desembre finalitza el contracte de concessió del servei a l’empresa privada Mina, Aigües de Terrassa, després de 75 anys de vigència (tot i que hi haurà una pròrroga forçosa de sis mesos per donar continuïtat al servei). El juliol de 2016, 20 dels 27 regidors -PSC, Terrassa en Comú, ERC-MES i la CUP- van aprovar una resolució en què apostaven per recuperar la gestió pública de l’aigua.

Però, quin serà el nou model i quins aspectes ha de contemplar per oferir un servei més eficaç, transparent i democràtic a la ciutadania? L’Ajuntament de Terrassa, amb la col·laboració de plataformes i entitats com la Taula de l’Aigua de Terrassa, Aigua és Vida, Ecologistes en Acció i Enginyeria sense Fronteres, ha posat en marxa un cicle de debats ciutadans per tal de plantejar diversos sistemes de governança de l’abastament, distribució o sanejament de l’aigua. El tret de sortida va ser el passat divendres 21 d’octubre, amb la jornada internacional “S’escriu aigua, es llegeix democràcia”. En aquest acte representants de París, Nàpols, Còrdova i Olesa de Montserrat van exposar els seus sistemes de gestió pública de l’aigua i van destacar els mecanismes de transparència i participació ciutadana que incorporen.


Models diferents, vocació de servei públic

Un dels processos de remunicipalització i organització de la gestió pública de l’aigua que genera més atenció és el de París, amb 2,24 milions d’habitants. Graciela Schneier, presidenta de l’Observatori Parisenc de l’Aigua, va explicar el cas de la capital francesa, que des del 2010 va remunicipalitzar el servei, fins aleshores en mans de dues multinacionals, Veolia i Suez, i va aconseguir reduir les tarifes un 8% el primer any. “La clau a París ha estat crear una empresa pública que controla el cicle de l’aigua de manera integral, des de la producció fins al sanejament. Això ens permet controlar els costos i, alhora, preservar millor el recurs”, assenyala Schneier. L’Observatori que ella presideix és un espai de participació i debat sobre temes lligats a la gestió de l’aigua, però només té caràcter consultiu.

Renato di Nicola, activista italià promotor del Moviment per l’Aigua Pública a Itàlia i de la plataforma European Water Mouvement, va explicar el cas de Nàpols (960.000 habitants). L’any 2011, el govern napolità va reinternalitzar el servei d’aigües seguint el resultat d’un referèndum realitzat pocs mesos abans, en què més de 27 milions d’italians i italianes, el 95% dels vots, van dir “no” a la privatització de l’aigua. “El repte no és canviar la propietat de privada a pública, sinó la manera d’enfocar la gestió i la participació ciutadana en aquesta”, afirma di Nicola. L’activista italià aposta per transmetre a la ciutadania el valor social de l’aigua, a través de missatges senzills. “Una de les campanyes del referèndum del 2011 que va funcionar molt bé va ser fer un cartell on apareixia una olla amb espaguetis plena d’aigua i recordar que sense aigua pública i de qualitat no podem cuinar. A vegades, el missatge es pot fer senzill i proper a la realitat de les persones, i això fomenta la participació”, argumenta di Nicola.

Còrdova és l’única ciutat de l’Estat espanyol en què es pot contractar el servei de l’aigua només amb el padró municipal

En el cas de Còrdova, amb 325.000 habitants, el servei és gestionat per l’empresa pública Emacsa des de 1930. Rafael Del Castillo, regidor de serveis socials a l’ajuntament -governat per una coalició PSOE – Izquierda Unida-, recorda que des de la seva arribada al govern municipal s’han aturat els talls de subministrament a les famílies que no poden pagar per manca de recursos i que van establir una moratòria temporal sobre les famílies que “punxen” l’aigua per necessitat. “El dret humà a l’aigua ha d’estar per damunt de qualsevol normativa municipal”, ha destacat Del Castillo. Còrdova és l’única ciutat de l’Estat espanyol, segons recorda el regidor, en què es pot contractar el servei de l’aigua només amb el padró municipal.

Joan Arévalo, president de la Comunitat Minera Olesana d’Olesa de Montserrat, amb 23.000 habitants, va defensar el model de gestió cooperativa de l’aigua, que funciona al municipi del Baix Llobregat des de 1868. “El sistema cooperatiu garanteix la participació de la ciutadania, que vota directament les persones que dirigeixen la cooperativa i tots els socis i sòcies tenen accés a tota la informació”, afirma Arévalo. La cooperativa olesana fomenta actualment una branca pedagògica al municipi amb programes de formació a escoles i instituts sobre el cicle i la gestió de l’aigua.


Amenaces i tensions

Aquests debats ciutadans comencen en un moment en què la batalla de l’aigua a Terrassa passa per moments convulsos. L’empresa Mina-Aigües de Terrassa, que compta amb la multinacional Agbar com a accionista principal, el 35,5% del capital actual, i que controla la gestió de l’aigua a Terrassa des de 1941, manté una guerra oberta contra l’Ajuntament terrassenc i l’actual alcalde, Jordi Ballart (PSC). Els socialistes han de decidir si voten finalment al ple a favor de la gestió pública del servei i el seu vot pot decantar la balança cap a la remunicipalització.

La multinacional Agbar és la principal accionista de Mina-Aigües de Terrassa  |Victor Serri

 

De moment, la postura que tant el partit del municipi com l’alcalde han defensat és la de tornar l’aigua a mans públiques; i això li ha valgut a Ballart –segons ha denunciat– amenaces, extorsions i xantatges. Mina ha proposat renovar la concessió o la creació d’una societat mixta publico-privada. A més, amenaça amb demanar una indemnització de 60 milions d’euros, per “béns no reversibles”, en cas de finalitzar de contracte. L’Ajuntament rebaixa el cost d’una possible remunicipalització a entre 0 i 2 milions d’euros. La Taula de l’Aigua de Terrassa, a més, ha recordat en una carta pública adreçada a Marià Galí, president de Mina, que l’empresa ha reconegut pèrdues d’aigua d’un 24%, una xifra molt superior a les que tenen empreses públiques com Aigües de Mataró (8%).

El cas de Terrassa no és l’únic: en els propers quatre anys, 30 municipis a Catalunya veuran finalitzar la concessió del servei de l’aigua i tindran l’oportunitat de remunicipalitzar-ne la gestió. La tendència apunta a una creixent voluntat política de molts ajuntaments per recuperar la gestió pública d’aquest bé comú. Si Terrassa recupera el servei, es convertiria en la major ciutat catalana que recupera la gestió d’aigua potable a mans públiques.