Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Tornar a Vinader

Aquest divendres, 9 d’abril, es compleixen sis anys de la mort del sabadellenc Xavier Vinader Sánchez, el primer periodista exiliat i empresonat del règim postfranquista. Tota una vida de lluita des del periodisme per posar llum a les clavegueres més fosques de l’Estat espanyol. Amb l’objectiu d’homenatjar-lo, aquest divendres a Sabadell, el Casal Can Capablanca organitza un acte què comptarà amb la participació d’Òmnium Sabadell i la ‘Directa’

/ Felipe de San Pedro

‘Escriure sempre és triar’, explica David Fernández en el pròleg de Confidencial, una antologia d’articles de Xavier Vinader, publicada recentment per Edicions 3i4. De fet, triar és, segurament, la part més determinant d’escriure. I si Vinader va ser mestre del fet d’escriure, ho va ser encara més del fet de triar. Ell escriuria sobre l’extrema dreta, sobre les clavegueres de l’estat o sobre conflictes internacionals, però sobretot triaria formar part d’aquell grup de periodistes que van decidir ser els pioners d’una professió que feia quaranta anys que vivia silenciada. Van triar no resignar-se i ficar sobre la taula que el periodisme tenia la funció de vigilar, constantment, les estructures de poder. Marcats pel cas Watergate, on als anys setanta, un grup de periodistes va fer caure Nixon de la presidència dels Estats Units, van triar creure que el periodisme podia canviar la societat. Que podien aixecar totes les catifes d’un règim i baixar a les seves clavegueres. Eren moments on res estava consolidat i tot semblava possible.


Del missal al marxisme

Xavier Vinader naix l’any 1947 a Sabadell. Una ciutat que amb la banda sonora dels telers de les fàbriques tèxtils, veia com es multiplicava la seva població per mitjà de les migracions provinents del sud de l’Estat espanyol. La seva mare encarnava la realitat d’aquells anys de la ciutat vallesana. Murciana –principal regió d’origen de molts dels nouvinguts a Sabadell–, treballava en l’àmbit del tèxtil, la indústria sabadellenca per excel·lència.

La seva etapa escolar estaria marcada pel que seria el futur bisbe Pere Casaldàliga, amb el que s’aproparia als ideals de la teologia de l’alliberament

La seva etapa escolar estaria marcada pel que seria el futur bisbe Pere Casaldàliga, amb el que s’aproparia als ideals de la teologia de l’alliberament. Vinader anomenava “la generació del missalet al marxisme” als estudiants que, com ell, van viure aquells anys. “Jo soc de l’època sobre la qual no gravitava el trauma de la Segona Guerra Mundial, ni de la Guerra Civil. Ja quedava tot una mica més lluny. Ens atrevíem a qüestionar més coses. Havíem perdut la por”, deia.

Amb aquesta idea d’haver perdut la por, a la dècada dels setanta, neix el periodisme d’investigació a l’Estat espanyol. “Ens l’inventem quatre comptats”, explicava el periodista sabadellenc en el documental Xavier Vinader, periodista. Contra la guerra bruta, d’Àngel Leiro i Xavier Montanyà. La major part d’aquests periodistes havien militat, també, en la clandestinitat. Aquest fet, en molts casos, els feia conèixer de primera mà els aparells repressius de l’estat.

Això, però, no semblava ser suficient. Una matinada del juliol de 1975, quan tot just feia mitja hora que Vinader havia arribat a casa de la seva família, al carrer Sardà de Sabadell, un explosiu esclatava i feia miques la façana de l’edifici. Era un avís. Des de principis de la dècada dels setanta, l’extrema dreta havia estat atacant advocats laboralistes, capellans progressistes o llibreries que venien llibres en català. I Vinader, amb els seus reportatges, començava a ser una molèstia.

Des de principis de la dècada dels setanta, l’extrema dreta havia estat atacant advocats laboralistes, capellans progressistes o llibreries que venien llibres en català. I Vinader, amb els seus reportatges, començava a ser una molèstia

“El periodisme d’investigació ha de sortir de l’interior de la redacció, mai fruit d’algun element extern”. Amb aquesta idea i, en un moment on existia un afany de periodisme polític i compromès, Vinader va entrar a formar part de la redacció d’Interviu. Era l’any 1978, la revista havia nascut tot just feia dos anys, i va aparèixer com un projecte editorial valent, on els lectors trobaven històries que fins ara s’havien amagat i perseguit. Vinader va treballar-hi gairebé quinze anys, on va publicar 140 articles. Manuel Vázquez Montalbán, que hi va col·laborar des del primer número i que compartiria front de treball amb Vinader, va dir que Interviu “era un ariet de ruptura en el marc dels setmanaris d’informació general […] Destape, sí, però no només dels cossos sinó de les deixalles que el règim havia escombrat sota les catifes imperials”. En aquells anys, Interviu arribaria a vendre una mitjana de 700.000 revistes setmanals.

A partir de les eleccions de 1982, amb la victòria del PSOE i l’estabilització del nou règim, això va canviar. “Els amos dels mitjans de comunicació ens acompanyaven perquè els fèiem vendre moltes publicacions, però quan no hi va haver perill d’involució del règim, es van dedicar a fer negoci i la investigació es va acabar. Ens vam quedar sols, amb la nostra ingenuïtat”, apuntava Vinader en una entrevista de Clara Barbal publicada a El Temps.


Arribar abans que la policia

El que no va aconseguir el franquisme, ho va fer la presumpta democràcia. Si Vinader no va marxar mai del país durant la dictadura, sí que ho va haver de fer un cop mort Franco. En aquells anys, el periodista sabadellenc publicava reportatges constantment. Era incansable. Tant podia entrevistar al líder del PSUC Gregorio López Raimundo, encara en la clandestinitat, com infiltrar-se en actes i manifestacions falangistes de l’organització Fuerza Nueva. Montalban explicava que en aquella època de voracitat periodística “Vinader estava més ben informat que el Ministeri de l’Interior i arribava als llocs del crim abans que els cotxes patrulla”. Eren anys d’una forta escalada de l’extrema dreta. La guerra parapolicial estava a l’ordre del dia. L’any 1978, un atemptat orquestrat pel Batallón Vasco Español posaria fi a la vida del dirigent d’ETA Jose Miguel Beñarán Ordeñana, Argala.

Aquells anys, Interviu era la revista capdavantera en investigació. Això sembla que ho sabia el jove policia nacional Franciso Ros Frutos, que l’any 1979 entraria a la redacció del carrer Rocafort de Barcelona, i li diria a Vinader “jo me’n vaig de la policia, però abans vull explicar-ho tot”. Després d’algunes reunions i diverses infiltracions a dins l’activitat policial de Bilbao, l’epicentre de la guerra bruta, el novembre i desembre d’aquell mateix any es publicarien tres reportatges que vinculaven l’extrema dreta amb les forces de seguretat. En realitat, un fet conegut pels ciutadans bascos, però sobre el qual, per primer cop, les informacions anaven acompanyades de proves. Vinader estava denunciant el que seria l’embrió dels GAL.

Unes setmanes després, ETA assassinava dos coneguts ultres de Barakaldo. Aquests noms, entre molts altres, sortien als reportatges publicats dies abans a la revista Interviu. Vinader i Ros Frutos foren processats. Se’ls acusava de col·laboració amb banda armada i d’inducció a l’assassinat. Lluny d’investigar les trames parapolicials que s’havien denunciat en els reportatges, la justícia espanyola va optar per començar un camí que faria de Vinader el primer periodista exiliat i pres de la “democràcia”.

Va estar condemnat a set anys de presó per un delicte d’imprudència temerària professional. Era el primer cop que es condemnava a un periodista per aquest delicte. Vinader estava a l’exili i des d’allà convertiria el seu cas en la bandera de la llibertat d’expressió. Finalment, el govern de Felipe González va acceptar negociar. I després d’un mes i mig empresonat a la presó de Carbanchel, el 21 de març de 1984, un reial decret li concedia l’indult.

Segons Vinader, l’Estat no ha vist mai l’extrema dreta com un perill, al contrari, “la ultradreta sempre ha estat un apèndix dels aparells repressius”

Els anys de la guerra bruta es van accentuar amb el govern del PSOE. I amb ells la impunitat. El 80% dels crims d’Estat i de l’extrema dreta que es van dur a terme entre 1975 i 1987 han quedat impunes. Segons Vinader, això és conseqüència de què l’Estat espanyol no ha vist mai l’extrema dreta com un perill, al contrari, “la ultradreta sempre ha estat un apèndix dels aparells repressius”. En aquest sentit, Felipe Gonzalez, l’any 1988 arribaria a afirmar que “els fons reservats serveixen per defensar la democràcia. L’estat de dret es defensa a les tribunes, però també a les clavegueres”. Vinader, segurament, és qui, des de fora del poder, coneixia més profundament aquestes clavegueres.

El periodista sabadellenc moria el 9 d’abril de 2015 a causa d’una pneumònia. I els que el recorden no es cansen de repetir el molt que el troben a faltar. El llegat és fort, sobretot per aquells qui el van conèixer. La doctrina Vinader marca camí. Camí contra l’oblit. Camí per saber on ficar el focus. Camí per entendre, també, que el periodisme o és fiscalitzador del poder o no és periodisme. I tornar a Vinader. Perquè, segurament, en una època de present inacabable i de falta d’horitzons, cal mirar més enrere que mai. Deixar d’observar la història i els seus autors amb condescendència i prendre nota.

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU