Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Trauma, comunitats i resistència

Grups activistes, equips legals i mèdics, entitats socials i xarxes de familiars s’organitzen per acompanyar i donar suport sanitari, emocional, econòmic o jurídic a víctimes de violència institucional

/ Raul Vélez

Al llarg del món i de la història, les violències polítiques se succeeixen. També ho fan les resistències i els moviments dissidents. Un dels seus focus ha estat desenvolupar i compartir recursos per fer front als impactes del trauma i de la repressió que es desprenen de situacions de conflicte, de l’enfrontament amb l’estat o de la reclusió en presons i espais psiquiàtrics.

Amb un caràcter preventiu, en algunes mobilitzacions s’organitzen formacions presencials per compartir estratègies d’autodefensa i desenvolupament d’accions. També consells sobre salut física i mental de cara als impactes que pugui ocasionar l’enfrontament: com cuidar-se; com cuidar les altres; com donar-se ànims, suport i caliu; com reafirmar-se; com acompanyar i no deixar sola a ningú.

Una part d’aquesta dissidència, centrada en les cures, també pren posició durant les mobilitzacions d’una forma gairebé imperceptible: s’organitza a la rereguarda o als marges del front, sovint allunyada dels flaixos mediàtics i de l’espectacularitat del combat. Paramèdics, terapeutes, psicòlogues, advocades o simplement persones amb traça i experiència per acompanyar processos i vivències traumàtiques efectuen tasques d’atenció primària i vetllen per la salut mental i la seguretat emocional de les manifestants. Ho fan des d’hospitals de campanya improvisats a manifestacions, contracimeres i fòrums mundials. Des de llocs de repòs, descans i teràpia en furgonetes i tendes de campanya habilitades en ocupacions de territori, en revoltes populars, en alçaments permanents.

També hi ha qui es dedica a cuidar i acompanyar els efectes posteriors a aquests xocs directes; a curar les ferides i petjades, de vegades irreversibles, que la repressió pot deixar en la vida de les persones que l’han patit. Ho fan a través de grups de suport per acompanyar-se en el procés per superar el trauma o la pèrdua; mitjançant xarxes de familiars autoorganitzades, d’advocades solidàries o de caixes de resistència econòmica i antirepressiva.


Impactes psicoemocionals

Afirmación y resistencia. La comunidad como apoyo (Virus Editorial, 1993), de Carlos Beristain i Martín Riera, suposava un dels primers llibres a abordar els impactes de la repressió militar sobre les poblacions de territoris de Centreamèrica. El manual, tanmateix, presentava propostes antirrepressives i terapèutiques impulsades per aquestes comunitats. L’objectiu de la guia era “enfortir l’acció comunitària, la solidaritat, la denúncia i la no-col·laboració amb l’obediència que la repressió vol imposar a tota la societat”, explicaven els autors al pròleg. En el context europeu, el documental Black Block (2011), dirigit per Carlo A. Bachschmidt, explorava –a través de testimonis i imatges reals– els fets de la cimera del G8 a Gènova l’any 2001 i els impactes traumàtics i desmobilitzadors que la brutal repressió policial a l’escola Díaz va ocasionar per a tota una generació d’activistes.

Acció de l’entitat Nais contra a impunidade |Arxiu

“La intervenció psicosocial no és tant una intervenció clínica, d’abordar un trastorn, sinó que pretén que la persona desenvolupi les seves pròpies eines per entendre el que ha viscut i donar-li un sentit”. Ho explica Elisenda Pradell, responsable de l’àrea psicosocial d’Irídia, entitat que treballa amb víctimes de violència institucional i policial. “El primer pas és contenir emocionalment la persona, però després s’ha de reconvertir el que s’ha viscut. Que el seu procés tingui un sentit, que sigui enfortidor, que no sigui el procés d’una víctima i se la revictimitzi, sinó que sigui el procés d’una defensora de drets”.

Irídia i Fil a l’Agulla han participat en el servei jurídic, social i psicològic per atendre les víctimes de l’1 d’octubre

Pradell parla dels efectes físics i psicològics dels xocs amb la repressió: “Durant els primers tres mesos hi ha efectes normalitzats que s’expressen amb desordres del son
o de l’alimentació, amb imatges recurrents on es repeteixen els fets traumàtics, amb estats nerviosos, d’hiperalerta, depressius…”. I afegeix que “l’estrès posttraumàtic va més enllà de l’estrès agut, i es manifesta a través de símptomes en la personalitat, com la sensació d’irrealitat, de caos…”.

De la simptomatologia del trauma també en parlen els manuals elaborats pels col·lectius Activist Trauma i Roots of Change. Inspirats en llibres com Trauma i recuperació, de Judith Lewis, ambdós col·lectius es dediquen a la difusió de la dimensió psicoemocional, perquè les activistes estiguin preparades en manifestacions, okupacions, accions de desobediència… “Una de les coses més sorprenents dels activistes és que estem disposats a exposar-nos deliberadament davant situacions estressants o de violència policial quan creiem que, amb finalitats polítiques, és necessari”, expliquen. “Al mateix temps, sorprèn el poc que sabem dels efectes d’aquesta violència, ja que el trauma no és una cosa de la qual parlem a les comunitats activistes; bé perquè hem estat relativament aïllats de la violència i la brutalitat o bé al contrari, per una percepció de vergonya en sentir-se traumatitzat per la policia. Hem de preparar-nos i aprendre a donar-nos suport”.


La repressió a l’independentisme aflora deganes i noves xarxes de suport

A través de l’Oficina per la No Discriminació, les entitats Irídia i Fil a l’Agulla van participar en el servei jurídic, social i psicològic que l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa per atendre les persones que van patir agressions en la jornada del referèndum de l’1 d’octubre. Aquestes sessions grupals d’intervenció comunitària seguien la metodologia dels grups de suport mutu, oferint suport psicosocial i/o orientació jurídica i tallers de tècniques de gestió de l’estrès.

El darrer cicle de mobilitzacions ha visibilitzat la feina de col·lectius com Sanitaris per la República, Alerta Solidària o Street Medics

“Treballàvem a nivell de contenció emocional, d’urgència, al voltant de les escoles on hi havia hagut intervencions policials, perquè la gent compartís, expliqués, preguntés. La gent es volia trobar col·lectivament. Hi havia una necessitat d’explicar, més que de rebre assessorament jurídic. Es va tractar molt el tema de com abordar-ho amb els nens, com explicar-ho”, relata Pradell d’aquella experiència. I explica: “La simptomatologia deguda a un fet traumàtic et supera, no la pots processar en els àmbits físic, emocional, humà. I amb la violència institucional té un factor psicològic fort, perquè t’agredeix qui suposadament t’hauria de protegir. Certa innocència del manifestant l’1 d’octubre amplifica aquest impacte, perquè la violència és inesperada i per la seva noció de seguretat, a diferència d’altra gent més organitzada o preparada, que ja preveu relativament el que pot passar”.

El cert és que el darrer cicle de manifestacions i mobilitzacions a Catalunya ha visibilitzat la feina de col·lectius antirepressius, grups de suport i d’advocades com Alerta Solidària, Sanitaris per la República i xarxes de paramèdics com Street Medics.


Suport jurídic i xarxes de familiars

El col·lectiu Alerta Solidària, format per una cinquantena d’advocades, ofereix suport jurídic a represaliades, les seves familiars i entorn davant de l’embat judicial i/o l’ingrés a presó. “Sabem que els mecanismes repressius tenen un impacte directe cap a les persones represaliades i cap a l’entorn. Treballem per contrarestar-los i tornar-los en forma de bumerang: tot el que intenteu amb el cop aconseguirà l’efecte contrari”, explica a la Directa el seu portaveu, Xavi Pellicer. “Pensem que les famílies de les nou persones detingudes són un exemple en aquest sentit: estan fent pinya, amb situacions familiars complexes, agreujades pels empresonaments, que van a l’una, totes juntes, que estan fent un treball col·lectiu brutal d’autoorganització, d’apoderament”. Pellicer es refereix al grup de suport de les detingudes el 23 de setembre de 2019. Una iniciativa formada per l’entorn i les familiars dels CDR acusats de terrorisme per l’Audiència Nacional espanyola, dos dels quals encara són a la presó Soto del Real.

En àmbits com l’anticarcerari, l’organització de grups de suport i familiars de persones preses fora dels murs ha estat destacada. El col·lectiu gallec de mares Nais contra a impunidade (Mares contra la impunitat), impulsat per Pastora Dominga, mare de l’històric pres Xosé Tarrío, va tenir una forta incidència en la formació de l’associació Famílies contra la Crueltat Carcerària, un espai on “compartir experiències i cures amb altres familiars i amistats de persones preses, donar veu i atendre les necessitats bàsiques com l’accés a la defensa o roba”. En l’àmbit català, la recentment constituïda Associació de Famílies de Presos de Catalunya pretén generar un “espai de confiança i acompanyament per a totes les famílies que viuen la crueltat de les presons des de fora dels murs”. Tot i així, no és el primer cop que mares i pares –especialment mares– s’organitzen a Catalunya. La Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes va agafar especial força i articulació després de les detencions massives arran dels fets de Can Vies (Sants) i va arribar a presentar un document de reivindicacions [amb l’objectiu de fiscalitzar i depurar les actuacions abusives en l’àmbit policial i judicial] al Parlament de Catalunya, que, tot i ser escoltat per part de les formacions polítiques, no ha estat implementat per l’executiu català.

Un altre exemple és Colze a Colze, una campanya sorgida en suport a les detingudes en les operacions policials Pandora i Pinyata

Un altre exemple és Colze a Colze, una campanya sorgida en suport a les detingudes en les operacions policials Pandora i Pinyata, dirigides contra l’entorn anarquista i antiautoritari de la península l’any 2013. Des del seu blog, ara comparteixen campanyes i documentació d’anàlisi de l’escenari repressiu actual i la utilització que s’està fent de l’aparell antiterrorista, com s’està emprant contra diferents sectors de la dissidència política a l’Estat espanyol i europeu, així com el paper dels mitjans de comunicació, cossos policials i l’Audiència Nacional espanyola. “Registres, portes esbotzades, incursions a altes hores en domicilis i centres socials, detencions i empresonaments amb totes les seves conseqüències. Desenes de persones acusades de pertinença a organització criminal amb fins terroristes, mesures cautelars, asfíxia econòmica, entorns polítics colpejats i assenyalats. Tot això decorat amb una alerta mediàtica tenyida d’escàndol, paraules com terrorisme anarquista ressonen com un mantra ridícul però incisiu”, diuen.


Dona i repressió

Caldria un altre reportatge per explorar els impactes específics que la repressió ha tingut sobre dones i persones trans. La tortura sexuada, els abusos, la invisibilització o la no-reparació institucional han estat constants sobre dones guerrilleres al Kurdistan turc o sirià o en els abusos del cas Atenco (Mèxic), per citar alguns exemples. En el marc de l’Estat espanyol, el segon volum del llibre col·lectiu Terra de ningú, perspectives feministes sobre la repressió (Pol·len 2019) visibilitza les experiències de dones represaliades i torturades en lluites socials i nacionals a Catalunya, el País Basc o Galícia.


Fons internacionals d’autodefensa econòmica

Els anomenats funds (‘fons’) són iniciatives digitals, autogestionades i solidàries, basades en el suport econòmic immediat a activistes d’arreu del món que es troben perseguides, detingudes, reprimides o sancionades per les seves idees o activitats polítiques. A la pràctica, es tracta de llocs web que permeten la donació econòmica per tal de finançar econòmicament situacions d’urgència. El funcionament es basa en estructures digitals col·lectives, on qualsevol persona que fa una aportació econòmica anual pot unir-se a l’espai de presa de decisions virtual, des d’on es debat si s’accepten o no les sol·licituds que rep.

Imatge del manual d’Activist Trauma i Roots of Change |Arxiu

Destaca el Fons de Defensa Antiracista, eina que donava suport per cobrir costos legals i judicials d’activistes antiracistes. Arran d’aquesta experiència van sorgir rèpliques com el Fons Internacional de Defensa Antifeixista, que des de 2015 ha recaptat més de 75.000 dòlars, que ha repartit entre 400 activistes represaliades de divuit països. Darrerament naixia el Fons de Defensa Anarquista (ADF), una iniciativa de defensa per a represaliades anarquistes d’arreu. El seu objectiu és arribar on no arribava la Creu Negra Anarquista, organització informal de caràcter global centrada en el suport a persones preses i la difusió del pensament anticarcerari.