Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Un esport per a totxs

L’auge del futbol femení professional afavoreix la lluita feminista?

/ Patricia Cornellana

El futbol femení creix i, amb aquest nou paradigma que aflora, arriben les presses per pensar-lo, per problematitzar-lo. Fem tard. Fem tard perquè ja han dissenyat quin ha de ser el seu horitzó: replicar el model del futbol masculí. Hem perdut l’oportunitat, un cop més, de marcar l’agenda política, de decidir nosaltres (les esquerres alternatives) quins són els temes importants en cada moment. I això és crucial. Qui pega primer, pega dos cops. Els motius són clars i hem de fer autocrítica: el futbol femení va ser ignorat per tothom, des de la dreta fins a l’esquerra, quan només era habitat per dissidències en condicions precàries.

El futbol femení era nostre: de les feminitats dissidents, de les persones migrades, de les lesbianes, de lxs trans, de les persones queer, etcètera. Ara, el futbol femení s’ha convertit en un camp de batalla on han entrat en combat les grans corporacions (liderades per homes normatius i amb grans quotes de poder). Fixem la trinxera i plantem-los cara: i que el futbol sigui de totxs o que no sigui.

L’auge que el futbol femení ha tingut en els últims anys no ha estat gratuït i és resultat de moltes batalles que cal reconèixer i visibilitzar: lluites per convenis col·lectius dignes, per cobertures mediàtiques adequades, per condicions sanitàries segures… Aquestes lluites han tingut, com a mirall, les condicions en què els homes (els cis) practicaven el mateix esport. Està bé i és una estratègia, però la igualtat no pot ser un objectiu, ha de ser un punt de partida. Cal connectar amb els nostres desitjos, amb les nostres necessitats, i ser capacxs d’imaginar el futbol que volem, un altre futbol, el nostre futbol.

Ara, el futbol femení s’ha convertit en un camp de batalla on han entrat en combat les grans corporacions (liderades per homes normatius i amb grans quotes de poder). Fixem la trinxera i plantem-los cara: i que el futbol sigui de totxs o que no sigui

El caramel de la igualtat pot ser un caramel enverinat: que les dones puguin accedir al pastís no vol dir que el pastís sigui just. Seré concreta: el futbol femení que intenten construir no és un futbol anticapitalista, un futbol que defensi els drets del col·lectiu LGTBIQ+, ni un futbol anticolonial. No és, per tant, un futbol feminista. No és anticapitalista perquè avança (només) al ritme que avancen els beneficis econòmics que genera, perquè grans empreses se n’han assegurat l’explotació dels drets televisius, perquè no genera alternatives econòmiques justes, ecològiques i horitzontals. No defensa, d’altra banda, el col·lectiu LGTBIQ+ perquè, per posar només un exemple, el mes de juny la FIFA va avançar que revisaria els protocols de participació de les persones transgènere (i és significatiu i dèspota que el seu argument sigui que cal defensar l’esport femení). Finalment, no és un futbol anticolonial perquè les dinàmiques nord-sud són eternament reproduïdes des dels despatxos de Zuric, Madrid i Barcelona (i encara bo que el Mundial masculí de Qatar celebrat els mesos de novembre i de desembre ha donat més d’una bona lliçó).

Necessitem un futbol feminista, un futbol que sigui eina transformadora de les nostres societats, refugi de totes les diversitats, espai segur per a totxs. I amb això no vull dir boicotejar les jugadores que, per fi, avui comencen a practicar el futbol amb condicions de dignitat. Omplim els camps (i els carrers) i reivindiquem aquest esport com a nostre, siguem aficionadxs a la trinxera preparadxs per lluitar, preparadxs per dir que el futbol serà de totxs o no serà.

Article publicat al número 561 publicación número 561 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU