Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Vallcarca, fer un barri des de la lluita

Una vintena de col·lectius impulsen l’autogestió urbanística del barri barceloní amb projectes populars que recuperen la vida comunitària d’un territori assetjat per l’especulació i els enderrocs

Veïnat a l’hort popular de Vallcarca el primer cap de setmana de febrer de 2021 / Victor Serri

Des de la projecció d’un pla urbanístic de grans dimensions fins a la seva resolució i execució, existeix sempre un període de transició, un impass transformatiu que pot generar grans canvis, tant en la disposició com en les persones d’un barri. És precisament en aquest parèntesi on, des de fa gairebé vint anys, viu el veïnat de Vallcarca, barri situat al nord del districte de Gràcia a Barcelona.

El primer Pla General Metropolità (PGM) que afecta Vallcarca data de l’any 1976, però mai va arribar a executar-se. Aquesta afectació afavorí la degradació del barri, i va ajudar a argumentar la necessitat d’un nou pla. Presentat l’any 2002, el segon pla considerava la destrucció de tot el nucli antic junt amb la construcció d’un vial messiànic que unís el centre de Barcelona amb la muntanya de Collserola. Fins al 2008, es va donar un cicle d’expropiacions i enderrocs sense fre. Aturades sobtadament per la crisi, aquestes intervencions encara es mantenen, tot i que més pausadament. També es van disparar les adquisicions de parcel·les per part d’empreses constructores –principalment, Núñez i Navarro–, un procés especulatiu de compravenda que va fer palesa la connivència entre el consistori i la constructora.

Després d’una llarga lluita per part de diferents col·lectius, el 2017 es van dur a terme un seguit de jornades participatives, que tancaven el procés comunitari iniciat l’any 2014. Aquestes van portar a l’aprovació el setembre del 2018 de noves modificacions en el Pla General Metropolità (MMPGM), amb major preservació del patrimoni i dels usos públics del sòl, però mantenint una part del pastís especulatiu per a les promotores immobiliàries.

L’any 2015 va néixer l’Assemblea de Vallcarca amb vocació d’unificar demandes i de traçar una línia de comunicació amb el consistori

Paral·lelament i en contraposició, Vallcarca ha consolidat les lluites socials i la construcció en comunitat. L’afany per recuperar la vida en un barri cada vegada més inexistent va crear el caldo de cultiu adient perquè sorgiren iniciatives que comprenien la ciutat al marge de les planificacions pautades.

Creació de l’Assemblea de Vallcarca

Aquesta voluntat de sumar forces i lluitar per la dignificació del barri va fer aflorar més d’una vintena de col·lectius que, durant anys, han treballat colze a colze amb un mateix objectiu: que no s’executin més enderrocs, que no s’especuli i que el barri no s’elititzi i sigui vivible.

Un dels col·lectius presents des dels inicis és l’Ateneu Popular de Vallcarca. Marc Almodóvar recorda que, a principis dels 2000, BAGURSA (societat anònima de capital públic que realitza la promoció, gestió i execució d’activitats urbanístiques) tocava el timbre a les veïnes i, sense miraments, les avisava que havien d’abandonar les seves cases. “No oferien solucions, no oferien reallotjament, les veïnes no tenien dret a res”. Tant el traçat urbà com els habitatges del barri es trobaven en un estat deplorable, ja que l’afectació de la zona no permetia reformar ni mantenir les casetes característiques del barri. Les expropiacions, la deixadesa i la marxa d’una part del veïnat també van resignificar el barri, on persones i col·lectius van recuperar i okupar cases i van articular un creixent potencial de lluita. Així doncs, el tímid naixement de la mobilització veïnal, que en els seus inicis efectuava talls setmanals del trànsit a l’avinguda de Vallcarca, va desencadenar en una modificació del Pla General Metropolità.

El veïnat va col·lectivitzar la plaça de la Farigola i hi va construir taules, cadires, jocs infantils i, fins i tot, una font

I és amb tot aquest procés que el barri s’ha anat empoderant. També, amb aquesta fermesa, ha aconseguit posicionar-se com a agent vàlid en múltiples negociacions, sortint de la invisibilitat on tradicionalment s’ubica a la ciutadania en el context de moltes remodelacions urbanístiques.

L’any 2015 va néixer l’Assemblea de Vallcarca amb vocació d’unificar demandes i de traçar una línia de comunicació entre aquestes i el consistori. Tot i que la institucionalització no ha estat sempre compartida per la totalitat del veïnat, aquesta estratègia s’ha pres en determinades ocasions, ja que “algú ha de fer aquesta feina”, diu Albert Peña, membre de l’Associació Veïnal Som Barri, de l’Assemblea de Vallcarca i de l’AFA Montseny.

També es va crear una comissió d’urbanisme a l’Assemblea de Vallcarca, a partir de la necessitat de dotar-se d’eines per fer front a les imposicions urbanístiques del consistori, les constructores i d’altres associacions veïnals, de caràcter més conservador i favorables a les reformes proposades anteriorment i al desenvolupament d’una gentrificació verda.

Vallcarca, fer un barri des de la lluita

En aquest context, neix i s’encaixa al barri la cooperativa d’arquitectes Voltes, que des de la gestió col·lectiva, s’ha relacionat amb el barri per aportar sabers a l’hora de traçar propostes de millores orogràfiques i urbanístiques. D’altra banda, Voltes ha estat un agent necessari a l’hora de traduir el llenguatge tècnic dels plans al conjunt del veïnat i així poder plantejar alternatives. Júlia de Orovio, membre de la cooperativa, afegeix que “la relació amb l’Ajuntament ha estat molt interessant, ja que quan veuen que les veïnes tenen el mateix llenguatge, les escolten més”. Des de Voltes afegeixen que s’ha donat la següent casuística: el veïnat ha dut a la pràctica un urbanisme autogestionat on elles mateixes han materialitzat els canvis i millores a peu de carrer a causa de l’abandonament per part de les institucions.

Una de les victòries que considera més rellevant és la recuperació de la plaça de la Farigola. Aquesta, s’havia convertit en un solar buit on es projectava la construcció d’un edifici de titularitat privada, però la naturalitat de la disposició urbana de l’espai va fer que la plaça fos col·lectivitzada mentre seguia en desús, i s’hi va conrear un hort l’any 2007. Posteriorment, i després que l’Ajuntament desallotgés i enderroqués les casetes del carrer adjacent i tapiés amb runa el pou de l’antic hort, el veïnat, malgrat l’assetjament constant del consistori i la Guàrdia Urbana, va tornar a habilitar la plaça com a espai de trobada: hi van construir taules, cadires i jocs infantils i, fins i tot, hi van aixecar una font. Mitjançant la lluita veïnal, la plaça es va incorporar a la modificació del PGM aprovada l’any 2018.

Treure la runa

Recentment, s’ha presentat un nou col·lectiu, Desenruna, que neix amb la idea de donar una volta als usos de diversos solars del barri amb la intenció de convertir-los en espais comunitaris. Conxa, membre del col·lectiu, comenta que “el barricidi deixa darrere seu molts solars abandonats, que es converteixen en una zona temporalment autònoma i que és precisament aquesta situació la que dona peu a poder fer coses en aquests espais”. S’està plantant sobre la runa, i es donen noves oportunitats que neixen de la destrucció del barri. Amb una consciència clarament ecologista, Conxa considera important intentar fer un pas més enllà, i abandonar la idea dels horts petits i limitats que, habitualment, es conreen als espais residuals que deixen les grans urbs. Per contraposar aquesta òptica, des de Desenruna intentaran “fer tants horts com puguin en tants solars com puguin”. Afegeix també que la idea és “caminar cap a la sobirania alimentària del barri, cultivant i produint el que necessiti”.

La batalla per la modificació del PGM no és l’únic eix entorn el qual s’organitza Vallcarca. Tant la disposició del barri dins la ciutat, la turistificació i gentrificació de Barcelona, o l’afectació socioeconòmica de la crisi derivada de la COVID-19, han estat contextos que han convidat al desenvolupament de multiplicitat de col·lectius que, sumats a la tasca d’aquells històrics, fan front a diverses problemàtiques de manera creativa i des de la quotidianitat. Alguns d’ells són l’Assemblea llibertària Heura Negra, l’Assemblea de joves de Vallcarca, el Sindicat d’habitatge de Vallcarca, l’Associació cultural de l’Antic Forn de Vallcarca, l’Assemblea feminista La Brotada, el Comitè de vaga feminista, o les més recentment nascudes xarxes d’aliments i de suport mutu. També el sorgiment del Mercat de Pagès de Vallcarca ha dinamitzat i donat vida comunitària a uns terrenys actualment encimentats.


La casa
 dels col·lectius del barri

Alguns d’aquests col·lectius tenen un punt de trobada comú: La Fusteria. Aquest antic taller d’oficis és un dels exemples essencials per entendre la unió entre algunes de les lluites del barri, ja que és l’últim edifici que queda en peu al tram inicial del carrer de l’Argentera. L’edifici va ser recuperat per una part del veïnat que, després d’aturar un intent d’enderroc, va entreveure la potencialitat transformadora que suposava donar vida a un edifici amb gran valor històric i urbanístic, i alhora el va entendre com a eina de pressió i protesta. Des de l’assemblea gestora de l’espai tenen clar que viuen l’espai des de la consciència que només lluitant activament i diàriament poden guanyar i preservar allò que defensen. Afegeixen que aquesta tasca s’ha de fer “sempre des de l’autonomia i vigilant de prop unes institucions i constructores que han demostrat reiteradament que no són de confiança”. Amb les jornades participatives, el veïnat va decidir salvar l’edifici per tal de conservar-lo com espai social.

Però la Fusteria no és l’únic immoble destinat a fins socials i comunitaris, i és que una de les altres victòries aconseguides amb la modificació del PGM és la recuperació de l’antiga escola republicana de Can Carol per tal de convertir-la en un centre cívic de gestió comunitària. Després de ser abandonada i trobar-se pendent d’enderroc, el veïnat vallcarquí ha recuperat les claus de l’immoble un cop rehabilitat per l’Ajuntament de Barcelona, materialitzant així la seva victòria més recent, ja que va obrir les portes el mes de gener d’enguany.

Les vallcarquines, en un parèntesi sorgit de la destrucció, simbolitzen la persistència en contra de l’especulació

El nucli antic de Vallcarca és el més afectat per la multiplicitat de plans i modificacions urbanístiques, i alhora, també és un punt natural de trobada. És la zona més plana i on conflueixen els barris de muntanya adjacents, una característica que hi ha fet aflorar els espais de trobada, com són la bodega cooperativa La Riera, situada a l’avinguda de Vallcarca i afectada per la construcció de l’eix verd, o el taller de bicis autogestionat Biciosxs, al carrer de la Farigola.

“Lluitar per recuperar un barri maltret per anys de polítiques i gestions especulatives que mai han considerat les voluntats veïnals és la reivindicació constant de Vallcarca. El reclam és poder viure en un barri habitable i gaudible per tothom, poder traçar el futur des de la vivència i no des de la imposició burocràtica i especulativa”, conclou Jordi Arola, de l’Assemblea de Vallcarca.

En aquesta petita part de Barcelona s’està lliurant una batalla diària que no és nova i que forma part d’una tradició que tampoc és desconeguda. Les vallcarquines, en aquest parèntesi sorgit de la destrucció, simbolitzen la persistència en contra dels interessos immobiliaris particulars i del setge al sòl, que inunda Barcelona i la intenten convertir en un model de negoci.