Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Vida i mort a l’oficina salnitrera de Chacabuco

La història d’una antiga explotació mineral de Xile que el dictador Augusto Pinochet va reconvertir en un camp de concentració de persones preses per raons polítiques enmig del desert més àrid del món

Fotografia de les famílies dels miners durant el seu temps lliure / Arxiu

Al desert res s’atura. El temps devora ràpidament cada símptoma de vida i l’enterra sota capes de sorra i terrissa. En Juan va decidir fer front a aquest cicle de vida (i de mort). Enmig d’un territori dur i rocós, va ser durant dècades l’únic habitant en centenars de quilòmetres. Però això realment no el molestava. El seu rostre expressava una indesxifrable barreja de felicitat i resignació, com qui aprèn a valorar cada insignificant succés mentre espera que el destí compleixi la seva missió amb una estocada final. Ell també en tenia una, de missió. Era el cuidador d’una antiga explotació de salnitre que es va erigir l’any 1922 a un centenar quilòmetres de la ciutat d’Antofagasta, en ple desert d’Atacama, a Xile. Fins a la seva mort, l’any passat. Ara ja no hi habita ningú.

S’estima que més de 2.000 presos polítics van acabar-hi després de l’enderrocament del govern de Salvador Allende 

Veient les despulles d’aquest recinte ruïnós, costa imaginar-se que en un temps no tan llunyà 5.000 persones van donar vida a aquest lloc, on es van construir comerços, una església i un teatre –un dels pocs edificis que encara resta dempeus. Però l’oficina salnitrera de Chacabuco (com s’anomena l’explotació) va tenir una segona vida, més sinistra. Va ser un dels camps de concentració més grans de Xile després del cop militar de 1973. Tot i que no hi ha una xifra exacta, s’estima que més de 2.000 persones preses per raons polítiques van acabar-hi després de l’enderrocament del govern democràtic i l’assassinat del president Salvador Allende per part del general Augusto Pinochet.


Origen miner

La història de la regió –coneguda com la Pampa salnitrera– es remunta al 1840, quan s’inicia l’explotació industrial del salnitre, que a Europa rebia el nom de “nitrat de Xile” i que es considerava un dels millors fertilitzants per als conreus. En aquell moment, empreses d’arreu del món, especialment estatunidenques i angleses, es van establir en aquesta zona que comprèn les actuals regions xilenes de Tarapacá i Antofagasta (en aquells temps pertanyents a Bolívia), i van instal·lar-hi les primeres oficines salnitreres basant-se en els nous models sorgits a partir de la Revolució Industrial.

Aquestes oficines salnitreres eren instal·lacions industrials pràcticament autosuficients on, a part de la mateixa mina, hi havia els habitatges del personal laboral, els punts de venda d’aliments (anomenats pulperías), les esglésies, les escoles i tota mena d’equipaments per a l’oci com teatres o sales de ball. Eren ciutats creades artificialment per capital privat estranger. Obreres d’arreu del món, majoritàriament de Xile, el Perú, Bolívia i l’Argentina, van emigrar-hi per cercar un futur més pròsper.

Però les condicions laborals a les mines eren realment dures. Sumat a la cruesa intrínseca del terreny i les extremes condicions climàtiques, a la mina es feien torns de més de dotze hores en unes condicions higièniques deplorables. Tot i així, el més inhumà era la forma de pagament que rebien: un sistema de fitxes que les grans empreses de l’època van posar en marxa de manera coordinada. Basant-se en aquest sistema, els sous es pagaven amb una moneda pròpia de cada oficina, que no tenia cap valor fora dels quatre murs del recinte i amb la qual la plantilla i les seves famílies podien pagar els aliments que compraven a la pulpería. Un negoci rodó per a l’empresa minera, ja que era la seva administració la que fixava els preus en aquests negocis.


Revoltes obreres

Just després de la guerra del Pacífic –també coneguda com a guerra del Salnitre (1879-1884)–, aquest territori va passar a sobirania xilena i va acollir el naixement dels primers moviments obrers de l’Amèrica del Sud. A la Pampa es van crear grans sindicats i durant dècades es van organitzar vagues i protestes a les principals ciutats del Gran Nord.

Durant l’etapa d’explotació minera de la regió, es van viure cruents episodis de repressió amb milers de morts

La resposta va ser dura. Durant la primera dècada del segle XX, l’exèrcit i els cossos paramilitars sotmesos a les ordres dels grans capitals estrangers van reprimir el moviment a força de matances. Per exemple, a Antofagasta, una fragata blindada va matar entre 50 i 300 vaguistes que demanaven una ampliació de trenta minuts en l’hora de dinar. Però la que va marcar més profundament el moviment obrer xilè va ser la matança de l’Escola de Santa María de Iquique. Una vaga massiva per demanar millores salarials i laborals a les oficines salnitreres de la zona va aglutinar més de 15.000 persones i va paralitzar-ne l’activitat extractiva. La resposta estatal va ser una massacre de 3.600 persones, segons la memòria social.

Amb la invenció, durant la dècada de 1930, del salnitre sintètic a Alemanya, el sector va entrar en crisi i les oficines salnitreres es van anar desmantellant progressivament fins a convertir-se en pobles fantasmes. O, directament, van ser ensorrades per part de les mateixes empreses, potser amb la intenció d’esborrar un passat que no els interessava reviure.

Estats d’abandomnament actual de l’oficina de Chacabuco en l’actualitat |Aitor Molina

 

La història de l’explotació de Chacabuco podria haver acabat aquí, però Salvador Allende, dins del seu pla de conservació del patrimoni històric, va decidir declarar aquesta oficina un Monument Històric Nacional l’any 1971. Llavors ningú podia imaginar-se el fatídic destí que la imminent dictadura atorgaria a aquest lloc. Només dos anys després hi començarien a arribar les persones preses des de diferents punts del país: les 700 primeres provenien de l’Estadi Nacional, on es va maltractar i torturar fins a la mort l’icònic cantant Víctor Jara.

En Juan va ser un d’aquests presoners als quals van arrabassar tota una vida de somnis i il·lusions. Tant va ser així que, un cop arribada la democràcia, no va voler anar-se’n i va oferir-se com a cuidador del recinte. Davant la inexistència de qualsevol altra postulació per al càrrec, el Ministeri de Béns Nacionals va acceptar el seu oferiment. Per aquests murs de calamina van passar molts joves idealistes, entre els quals destaquen Ángel Parra –fill de la famosa artista Violeta Parra i icona de la Nova Cançó xilena–, el polític Julio César Palestro o el periodista Manuel Alberto Gato Gamboa.

Tothom sabia que escapar-ne significava vagar eternament pel desert més sec del món, on tot és tan inert que la possibilitat de sortir-ne amb vida era la més gran de les utopies. A més, l’exèrcit va rodejar el recinte amb filferro espinós, torres de vigilància i mines antipersones, algunes de les quals –s’estima– encara continuen actives.

Chacabuco és un clar reflex de la història del Gran Nord de Xile. Encara avui, la població que viu a les grans ciutats industrials i les comunitats indígenes s’esforcen per viure i habitar el territori, en una lluita contra l’oblit i l’abandonament al qual es veuen abocades per part de l’Estat. Malgrat ser una de les zones mineres més importants del món i la regió més rica de tot Xile, qualsevol mostra d’art o de cultura que s’allunyi de la visió explotadora de la terra constitueix un esforç superlatiu que moltes de les persones que hi viuen estan disposades a fer per tal de mantenir viu aquest valuós imaginari col·lectiu.

Article publicat al número 482 publicación número 482 de la Directa