La carretera 98 travessa de nord a sud els alts del Golan, una zona muntanyosa pertanyent a Síria que es troba sota ocupació israeliana des de fa més de mig segle. La verdor del lloc contrasta amb les restes dels pobles destruïts que es veuen a banda i banda de la ruta viària, com ara Khushniya, amb la seva antiga mesquita arran de carretera que atrau persones curioses per fer-se fotos entre les seves estructures en runes marcades per impactes de bala. És un dels 133 pobles del Golan destruïts durant la guerra dels Sis Dies, una ofensiva bèl·lica en què, a part del Golan, Israel va prendre el control de Jerusalem Est, Cisjordània, la Franja de Gaza i la península egípcia del Sinaí.
La política de terra cremada de l’exèrcit d’Israel va convertir la majoria de les seves 130.000 habitants en refugiades
Una part del Golan va restar sota mans sirianes, però a la major part d’aquest territori ocupat, que s’alça sobre un altiplà amb vistes privilegiades cap a la plana meridional de Síria, el govern israelià va dur-hi a terme una política de terra cremada que va convertir la majoria de les seves 130.000 habitants en refugiades. Mig segle després, les desplaçades i la seva descendència mai han pogut tornar a casa.
Tanmateix, hi va haver cinc pobles que van resistir: Majdal Shams, Buq’ata, Mas’ada, Ein Qiniyye i Ghajar. Allà hi viuen 26.000 persones d’origen àrab, la majoria druses –una minoria religiosa amb presència a Síria, el Líban, Egipte i el nord del territori controlat per Israel. A hores d’ara, el nombre de població colona israeliana –prop de 23.000– establerta en 34 assentaments considerats il·legals per la comunitat internacional equival gairebé a l’autòctona que viu a les cinc localitats druses.
Estralls de l’ocupació
Aquesta és una de les conseqüències més visibles de l’ocupació, però no l’única. Com al territori palestí ocupat de Cisjordània, les restriccions en la construcció d’habitatges, l’enderrocament dels que s’han construït sense permís o l’expropiació de recursos naturals són problemes recurrents, denuncia l’associació Al-Marsad, el Centre Àrab pels Drets Humans dels Alts del Golan.
Els estralls de l’ocupació israeliana, però, van més enllà: d’un dia per l’altre, moltes famílies es van trobar dividides, amb una frontera imposada entremig. “Totes les famílies del Golan tenen parents a Síria, dels quals estan permanentment separats”, lamenten des d’Al-Marsad.
La separació es materialitza amb una barrera metàl·lica construïda i controlada amb mà de ferro per l’exèrcit israelià. Aquesta reixa infranquejable va provocar que, abans de la proliferació dels telèfons mòbils, les famílies anessin a banda i banda de la tanca amb megàfons per poder-se comunicar. Al poble de Majdal Shams, alçat sobre un turó, la reixa de separació es veu des dels balcons o les finestres de moltes cases, i hi ha un indret que s’ha valgut el nom de la Vall dels Crits, on els parents separats pel conflicte es troben i s’observen en binocles mentre parlen per telèfon.
Una altra de les conseqüències visibles de l’ocupació és la presència de mines en antics camps, col·locades sobretot durant la guerra de 1967, que en molts casos arriben fins al voral de la carretera. La seva existència s’adverteix per un senyal groc marcat amb un text de color vermell que diu: “Perill. Mines”. Segons Al-Marsad, “al Golan hi ha aproximadament 1,2 milions de mines”, les últimes van ser col·locades per Israel el 2011 i alguns d’aquests explosius enterrats sota terra han causat divuit morts durant els últims anys.
Relacions comercials fluides amb Israel
Més de cinquanta anys després de l’ocupació, la majoria de població àrab del Golan no accepta la nacionalitat israeliana, tot i que el govern israelià la concedeix
a tothom qui la demana des de 1982. Actualment, un 20% de la població d’aquesta regió té la ciutadania, però el 80% restant només té permís de residència, un estatus amb el qual poden treballar i utilitzar certs serveis de l’estat pel fet de pagar impostos i estar integrades en el sistema tributari israelià. Tanmateix, no tenen passaport, i la seva condició legal és més fràgil.
El fet de tenir més facilitats si s’obté la ciutadania israeliana fa que demanar la nacionalitat sigui cada vegada més habitual, “sobretot entre els joves”, assenyala un resident de Majdal Shams d’uns 60 anys que prefereix mantenir-se en l’anonimat.
El fet de tenir més facilitats si s’obté la ciutadania israeliana fa que demanar la nacionalitat sigui cada vegada més habitual
A més, expliquen moltes veus expertes, l’entorn natural –un fort atractiu pel turisme–, i l’absència d’un clima de violència al carrer ha fet que les relacions comercials entre la població àrab del Golan i Israel anessin creixent. En qualsevol localitat drusa de la zona, els cartells de molts comerços estan escrits en hebreu, i molta població autòctona ha après aquesta llengua des que la zona s’ha convertit en un pol turístic de gran interès per a Israel. Avui en dia, això fa que molta gent vegi Israel com una oportunitat, i no pas com una amenaça.
Boicot a les eleccions municipals
Des que l’any 1981, després de catorze anys de règim militar, el Parlament israelià va aprovar un decret d’annexió del Golan, la població dels cinc pobles àrabs no ha tingut cap tipus de representació política a les màximes institucions estatals. A escala local, els ajuntaments han estat gestionats per dirigents triats per un comitè nomenat pel govern israelià, sense que se celebressin eleccions. Aquesta realitat va canviar a finals de l’octubre passat, amb la convocatòria dels primers comicis municipals per elegir la representació de les poblacions druses.
La convocatòria d’eleccions va suposar l’obertura d’un debat sobre la legitimitat dels comicis. En primer lloc, perquè només les persones amb nacionalitat israeliana es podien presentar com a candidates a l’alcaldia. En segon lloc, perquè per molta gent significava reconèixer la validesa d’unes institucions imposades per l’ocupació. Després de molta controvèrsia, amb l’amenaça per part de certs sectors de condemnar a l’ostracisme social la gent que es presentés com a candidata, la majoria de població va boicotejar la votació. La jornada electoral va estar marcada per les protestes contra uns comicis que es van interpretar com una eina d’Israel per imposar més profundament la seva sobirania.
Els efectes del conflicte sirià
La gent del Golan podia demanar permisos per travessar la línia divisòria que els separa de la resta de Síria, però l’accés a l’altra banda de la línia divisòria es va complicar amb l’esclat del conflicte armat el 2011. Les sol·licituds més comunes eren les de la gent més jove, que demanaven permisos per anar a estudiar a Damasc, a només 55 quilòmetres del Golan.
Estudiar a Damasc feia enfortir el vincle del jovent amb Síria, però els menors de 30 anys ja no han tingut aquesta oportunitat
Els anys d’estudi a la capital feien enfortir el vincle del jovent amb Síria, però la majoria d’estudiants de menys de 30 anys ja no han tingut aquesta oportunitat. La línia divisòria que separa el Golan es va mantenir tancada després que la intensitat dels combats s’agreugés i afectés directament l’altra banda. El principal punt d’encreuament entre ambdues bandes, el pas de Quneitra, es va reobrir fa tres mesos, però ara com ara només hi passen les tropes internacionals que integren la Força de l’ONU d’Observació de la Separació (UNDOF, en les seves sigles en anglès), encarregades de supervisar l’alto el foc entre Síria i Israel.
Els efectius de l’ONU tenen presència en una petita franja de pocs quilòmetres d’amplada que ressegueix la barrera de separació del Golan, d’on es van haver de retirar anys enrere després que diversos grups armats de l’oposició siriana prenguessin el control del territori. Fa tres mesos, però, les tropes del president sirià, Bashar al-Assad, van recuperar el poder sobre la zona, i posteriorment van permetre altra vegada l’accés als membres de la UNDOF.
L’Estat d’Israel, un mur hermètic
Des d’un turó dels alts del Golan ocupats, rere la tanca de separació, a l’altra banda es veu el poble de Bariqa, un indret al qual durant l’estiu passat van arribar un nombre important de desplaçades que fugien de la devastació provocada per l’ofensiva del règim sirià al sud. Sabien que, ubicades en aquesta zona, segurament evitarien els bombardejos per la proximitat amb el territori dominat per Israel, però les autoritats israelianes, malgrat tenir entre 10.000 i 15.000 persones a tocar de la zona sota el seu control, no els van permetre el pas i es van negar a acollir-les com a refugiades.
Amb tot, la guerra no ha canviat les coses al Golan ocupat, i ha fet que Israel es vegi enfortit per reclamar el reconeixement de la seva sobirania sobre la zona, fins ara considerada il·legal per la comunitat internacional.
Tel Aviv, malgrat tenir entre 10.000 i 15.000 refugiades a tocar de la zona sota el seu control, no els va permetre el pas
El novembre passat, els Estats Units, seguint la línia d’Israel, va votar en contra de la resolució de l’ONU que condemna l’ocupació del Golan, una votació que es repeteix cada any. Aquesta posició recorda l’adoptada pel govern de Trump el desembre de 2017, quan va reconèixer Jerusalem sencera com a capital d’Israel, incloent-hi la part palestina, ocupada també des de 1967. Dos territoris amb moltes semblances, però també amb moltes diferències. Una de les quals, que l’ocupació a Jerusalem Est ha fet córrer rius de tinta, mentre que l’ocupació del Golan és l’oblidada.
