“Les coses són així, el país on vaig néixer ja no existeix”. Saša Stanišić va néixer un 7 d’abril de 1978, a Višegrad, Iugoslàvia, actualment Bòsnia i Herzegovina. Els raiers feinejaven al riu Drina i la muntanya del Vijarac jeia verda i serena, no hi havia indicis de cap esquerda. A principis dels anys noranta, deu anys després de la mort del president Josip Broz Tito, comença la guerra dels Balcans: s’alcen els nacionalismes desenfrenats i crus, hi ha malestars econòmics i també ressentiments ètnics. Iugoslàvia desapareix. El 17 d’agost de 1992 en Saša i la seva mare pugen a un autobús i passen Sèrbia, Hongria i Croàcia i deixen enrere la servera i el poskok, l’Estrella Roja de Belgrad, la casa dels besavis, l’àvia Kristina, el pare i les prediccions de futur de la Nena Majroma. A Alemanya els diuen refugiats.
Aquesta seqüència de fets és una possible forma de començar la història de Saša Stanišić, escriptor i també protagonista d’Orígens, autobiografia novel·lada traduïda per Eva Garcia Pinos i editada per Angle Editorial (2020). També ho podrien ser moltes altres escenes del llibre: la visita al cementiri d’Oskoruša, la trobada amb el senyor de les mans de fang cuit, la llegenda del drac i els germans Stanišić o la carta a l’oficina d’estrangeria. Quin és l’origen de la nostra biografia? Som de la mare i el pare? Som del lloc on ens saluden els veïns? Ens devem a uns avantpassats sense rostre ni nom? Som de lluny? I si és així, lluny de què? Lluny de qui?
El 2009, l’àvia Kristina és vigorosa, té els cabells rinxolats i liles i moltes ganes de conversar. Quan hi torna al 2018, en canvi, s’hi troba una vella amb Alzheimer que només es tenyeix els cabells quan algú la porta a la perruqueria de bracet
Stanišić s’esforça per reconstruir a poc a poc el seu passat i el seu camí. Surt d’Hamburg, la ciutat on habita i treballa, i es planta davant de la casa de l’àvia Kristina, a Višegrad. El 2009, la dona que li obre la porta és vigorosa, té els cabells rinxolats i liles i moltes ganes de conversar. Quan hi torna al 2018, en canvi, s’hi troba una vella amb Alzheimer que només es tenyeix els cabells quan algú la porta a la perruqueria de bracet.
Recordar pot ser un exercici amarg. De la mateixa manera que el cap de l’àvia Kristina fa digressions i salts, ara endarrere, ara endavant; Stanišić proposa una forma narrativa fragmentada i aspra: hi ha finals abruptes, llistes de troballes i enumeracions al bell mig de la història i capítols curts que porten per títol frases que algú va dir, un dia, ara no recordo quin. L’obra desprèn també aires de possibilitat i bon humor, amb la combinació d’un narrador enjogassat i sarcàstic i algunes aparicions estel·lars d’elements fantàstics.
En l’últim tram del llibre, aquest to poc complaent, mescla de la rudesa i el divertimento, s’accentua. L’autor abandona el comandament de la història i deixa el lector amb un final obert. La direcció que prengui tot plegat dependrà de la intuïció i agudesa del qui llegeix, ara abandonat a la seva sort. Una espècie de joc tipus tria la teva aventura aterridora i plaent a parts iguals: si bé poden existir molts finals, també pot no existir-ne cap.
#RegalaDirecta i t’enduràs un exemplar d’aquest llibre. Pots fer-ho aquí.