A la novel·la La mà esquerra de la foscor d’Ursula K. Le Guin, el camí de Genly Ai comença molt, molt lluny del glaçat planeta Gethen, anomenat Hivern. És un viatge que doblega el transcurs del temps per la matèria, relativitat com a motor, i en què les paraules viatgen en la immediatesa d’un ansible, un dispositiu que permet comunicacions interestel·lars a la velocitat de la llum. L’enviat d’una aliança interplanetària aterrà al planeta gelat com a primer contacte obert amb la població originària de Gethen i ara, passats mesos de la seva arribada, sembla que es posen en marxa els engranatges del mecanisme que s’engegà quan la nau espacial travessà l’atmosfera i els bancs de núvols carregats de neu.
En aquesta novel·la de ciència-ficció, guardonada amb els premis Hugo i Nebula, l’autora manté la seva mestria en l’escriptura excepcional amb una profunda mirada antropològica
Hi ha experiències i aprenentatges que només es poden fer en el camí. El camí pot ser llarg, tortuós, carregat d’anècdotes, monòton, repetitiu fins a fer perdre l’enteniment, perillós, amenaçador, seré, plàcid, accidentat, atrafegat, multitudinari o solitari… Només en el camí, perquè com més ens allunyem del punt de partida, com més a soles ens quedem, més oportunitat hi ha perquè ens mirem amb prou distància. I a vegades el camí ens canvia, fins al punt de no poder reconèixer-nos en la persona que érem quan el vam iniciar.
I a això ens mena la prosa de K. Le Guin. En aquesta novel·la de ciència-ficció, guardonada amb els premis Hugo i Nebula, l’autora manté la seva mestria en l’escriptura excepcional amb una profunda mirada antropològica. Els ulls de Genly Ai són el punt de vista més familiar que tenim en aquest viatge glaçat, en què lentament anem despullant-nos a través dels altres, per mirar-nos al reflex de gebre que ens retorna la humanitat a Gethen. És un camí llarg amb l’altre, des de l’altre amb qui tenim fronteres que mai es desdibuixen, però que arriben a fondre’s i a deformar-se.
Escrita l’any 1969, La mà esquerra de la foscor continua sent una exquisida posada en qüestió de les estructures de poder i del binarisme de gènere. L’autora argumentava en una de les introduccions al llibre que escriure sobre el futur és emprar metàfores per parlar del nostre present. I en aquest cas, les metàfores ens serveixen per reaprendre aquest present i fer trontollar tot allò que donem per fet. Es tracta d’una catàbasi glaçada, on les petjades del camí no deixen empremta sobre l’erma terra coberta d’un quilòmetre de gel, però sí que marquen profundament l’ànima.
#RegalaDirecta i t’enduràs un exemplar d’aquest llibre. Pots fer-ho aquí.
