Els denominats problemes de les dones es descontextualitzen sent interpretats com a individuals, i no com a socials, quan la realitat és que la criminalitat ens afecta, de manera transversal i longitudinal, directament. No se’ns contempla en els plans generals de política criminal, sinó que se’ns restringeix a estratègies parcials, concebent-nos com a éssers d’especial vulnerabilitat.
Els denominats grups vulnerables són els nens, especialment les xiquetes, els de diversitat funcional, els grups racialitzats, els de refugiades i migrats, la vellesa, els de diversitat sexual i les dones. Se m’acudeixen altres grups de població vulnerable, però crec que és suficient per a arribar a la conclusió que és un grup molt reduït el que ostenta la capacitat d’infligir mal, la qual cosa no pot ser raonable si no és que concentra un enorme poder.
Des que les aportacions de la criminologia depassen les definicions convencionals del delicte, el delinqüent, la delinqüència, així com del mateix sistema de justícia penal, coneixem quina mena d’efectes tenen les normes i quin tipus de resposta pot produir uns efectes menys perjudicials en l’àmbit social i individual, per la qual cosa sembla encertat pensar que l’ètica feminista genera les condicions sociològiques per a la vigència dels drets humans, perquè opera des de l’horitzontalitat epistèmica, incloses les tensions, articulant les categories possibles per a obtenir la caracterització completa del subjecte.
És urgent construir alternatives, amb la política penal com a última ràtio i amb la ineludible metodologia de gènere que definisquen els mecanismes socials necessaris, per a pal·liar els efectes de la criminalitat misògina i combatre el seu origen
És una nova manera de concebre la justícia penal, concentrada a reparar el mal causat a les persones més que a castigar. Germana de la justícia restaurativa, és una justícia de consens, de participació en la solució del conflicte, originat amb el delicte, de tots els seus afectats.
L’universalisme dels Drets Fonamentals i el seu nexe amb la igualtat es va aconseguir perquè tots els Drets van ser instituïts com a drets de la persona i no sols del ciutadà. Entre el que diu el pensament positivista, per a qui la realitat existeix separada del subjecte de coneixement, i el que, al contrari, proposa que la realitat és construïda per aquest, està el camí del mig de la dialèctica. La realitat és, i també estem les persones que l’anem canviant en l’esdevenir de les nostres accions. Una volta ben entesa, aquesta dialèctica, fins i tot entra en col·lisió amb el principi de la indefensió apresa de Seligman, que diu que quan resulten fallits tots els intents de revertir una situació nociva, perdem la capacitat de defensar-nos d’aquesta
És urgent construir alternatives, amb la política penal com a última ràtio i amb la ineludible metodologia de gènere, que diria Comesaña Santalices (2004), que definisquen els mecanismes socials necessaris, per a pal·liar els efectes de la criminalitat misògina i combatre el seu origen. El mateix que s’inventa la teoria que ens secciona, diferenciant-nos en col·lectius, per una vulnerabilitat que, mitjançant l’abús de potestas, han provocat.
