“No me falta serotonina, me sobra capitalismo”
@nnistopia
Aquest any som milions els que comptem els dies perquè s’acabi. Tirem de pensament màgic per deixar enrere el 2020 com si l’1 de gener hagués de canviar tot, miraculosament. Ja no sabem com enganyar el nostre cervell, esgotat com està de tant intentar mantenir la calma. Poques ganes d’escriure, ni de Nadal. Poques ganes de fer balanç, quan el que voldria és fer una foguera amb cada ensurt i cada mala notícia, i que l’aire s’emportés, ben lluny, les cendres. De què serveix escriure aquestes columnes? Què canvien les meves paraules? Què, de real i concret? Ben pensat igual el que tinc és fatiga pandèmica, com el 60% de la població europea: un punt d’estrès, una mica d’angoixa i quart i mig d’anhedonia, que es veu que és quan deixes de fer el que sempre t’ha agradat fer perquè no li trobes el sentit.
Afortunadament, tinc una psicòloga punki que odia el pensament positiu, però que tampoc em permet capbussar-me massa estona en les meves apocalipsis particulars i diu que no és greu. Que això que em passa de tenir ganes de ballar i celebrar la vida, conscient que es pot acabar en qualsevol moment, i deu minuts després, voler plorar i engegar-ho tot és supernormal, que potser estic més normal que mai. I com mantenir-se serena o indiferent després de llegir que a l’Estat espanyol hi ha hagut aquest any un “excés” de 77.000 morts? 77.000 morts és molt de dolor proper distribuït. La Federació de Salut Mental de Catalunya calcula que la depressió s’ha triplicat, i que l’ansietat s’ha multiplicat per quatre. En realitat la gent autènticament sospitosa d’estar malament del cap és tota la que, al mig de la pitjor crisi sanitària dels últims cent anys, viu feliç i contenta a Instagram.
La gent autènticament sospitosa d’estar malament del cap és tota la que, al mig de la pitjor crisi sanitària dels últims cent anys, viu feliç i contenta a Instagram
L’OMS avisa que darrere la COVID ve una pandèmia de salut mental i la Comissió Europea ha demanat a tots els països membres reforçar els seus serveis especialitzats. Si abans del bitxo ja ens deien que un 25% de la societat espanyola patiria algun trastorn mental al llarg de la seva vida, ara ja estem al 30% i la bola de neu amenaça de fer-se molt i molt gran. Només una bona notícia relativa: tot i que vam començar l’any amb un lleuger augment de temptatives de suïcidi (primera causa de mort dels 15 als 34 a Catalunya) respecte a l’any passat, el confinament va aturar la tendència. Totes sabem però, i sense necessitat d’informes, que abans de la pandèmia el nostre sistema sanitari no era precisament un dels millors del món en atendre la salut mental: a l’Estat espanyol toquem a sis professionals per cada 100.000 habitants (tres vegades menys que la mitjana europea que és 18) i a Catalunya, toquem a 4,5. Una mica criminal i sálvese quien pueda com hem normalitzat que si necessites un psicòleg o un psiquiatre te l’has de pagar, i és per psicoanalitzar-nos col·lectivament com som d’incapaços de relacionar aquesta desatenció amb el fet que hi hagi cada vegada més gent tocada i enfonsada. Al carrer, als caixers o al pis del costat. Amb les seves mirades penetrants o perdudes. Amb els seus diàlegs amb ningú o amb els seus silencis freds com el gel. Amb la seva confusió incomunicable o amb la seva agressivitat tan explicable.
Fa només un mes que es van succeir dos greus fets que hem volgut oblidar per no haver d’interpretar-los com un senyal distòpic: la Guàrdia Urbana va disparar un tret a Marjan, una persona sense sostre, i quatre dies després els Mossos van reduir amb una pistola elèctrica una noia amb un atac d’angoixa, a les portes d’un centre mèdic. Tant la Federació de Salut Mental com la Fundació Congrés Català de Salut Mental han fet durs comunicats contra aquestes actuacions policials: “no podem tolerar ni permetre accions com aquesta, on l’ús desproporcionat de la força, la violència i la contenció són elements que, lluny de protegir la persona en situació de vulnerabilitat i prevenir un agreujament, provoquen agitació, humiliació, indefensió i pànic”, “dissentim absolutament de qualificar de proporcionada l’actuació policial amb la qual les autoritats han intentat justificar les agressions rebudes i obviar la inadequació i irregularitat de les actuacions”. Als EUA, sempre més excessius en tot i abans, calculen que una de cada deu trucades a la policia estan relacionades amb persones amb problemes de salut mental, i ja han creat fins i tot unitats especialitzades (molt recomanable el documental A different king of force. Policing mental illness).
El que necessitem són més polítiques socials i no tant mindfulness, més organització de base i no tantes pastilles. I tribu. Teràpia de tribu
Tard o d’hora ens traurem la mascareta, però serà més difícil desfer-nos de la incidència acumulada de malestars. La salut mental és una emergència i necessitem més professionals però també abordar-la d’una manera radicalment distinta. Tot just a principis d’any, es va publicar Conexiones perdidas de Johann Hari, un periodista britànic que porta la meitat de la seva vida en tractament amb antidepressius. Hari va decidir investigar com és que si cada vegada es venen més antidepressius, hi ha cada vegada més gent deprimida. Primera sorpresa: la idea que la causa de la depressió és la manca de serotonina mai va tenir una base científica, va ser pur màrqueting que van aprofitar molt bé les farmacèutiques. Segona sorpresa molt poc sorprenent: la majoria de factors desencadenants d’una depressió no són biològics sinó psicosocials. Hari constata que és la nostra forma de vida, els nostres valors escombraria i la nostra vida escombraria la que ens emmalalteix. Res que no digués molta gent diferent abans, però prou ben dit per convertir-se en best-seller. Quanta gent creus que et coneix realment bé? Als EUA van fer un estudi i la meitat dels enquestats van dir que ningú. L’individualisme exacerbat, la manca de connexió i vincle real amb res o ningú ens autodestrueix.
La @nnistopia té raó: no és la serotonina, és el capitalisme. Fins i tot Nacions Unides, a través del seu Relator Especial, ha criticat la “narrativa biomèdica” sobre la salut mental que només parla de desequilibris químics personals, i no de determinants socials i de drets humans. Si tots els mitjans fessin seguiment de l’índex de Gini com fan ara seguiment de l’índex de rebrot, i el Govern es veiés obligat a anunciar cada setmana mesures contra la pobresa i la desigualtat, el consum d’ansiolítics baixaria en picat. El que necessitem són més polítiques socials, no tant mindfulness, més organització de base i no tantes pastilles. I tribu. Teràpia de tribu. Quanta gent ens coneix realment bé? A quanta coneixem realment bé? Aquest any de merda ens ha demostrat, com mai, com és de terapèutica la tribu. I no hi ha millor manera d’acabar l’any que donar-li les gràcies. Gràcies, tribu. Per obligar-me a sortir de casa quan m’heu vist caminar per la corda fluixa de la soledat. Per haver respectat les meves pors. Per deixar-me obrir totes les portes i finestres. Per abraçar-me tant sense tocar-me. Per dir-me que sí, que les meves paraules serveixen. Per tanta vida, per plantar cara a tanta mort. No deixeu de fer-ho. Doneu les gràcies a la vostra tribu. I al 2021, demaneu-li més tribu.
