Efrén López publicarà pròximament un triple CD recopilatori de tot el seu treball discogràfic i, a més, un nou disc de vessant més experimental. És un dels músics valencians que, amb més rigor i intensitat, està desenvolupant els sistemes musicals i els instruments del que s’ha anomenat mediterraneïtat. O, potser millor, caldria dir-ne músiques modals? Aquest article pretén promoure el debat sobre aquesta etiqueta musical, prenent la trajectòria de López com a motiu.
Toca una trentena d’instruments de corda i domina estructures musicals turques, cretenques, afganeses, perses, armènies o medievals, entre d’altres. Va ser, juntament amb Mara Aranda, el fundador, compositor i productor del grup L’Ham de Foc, que va gravar tres àlbums: U (1999), Cançó de dona i home (2002) i Cor de porc (2005). Al mític grup valencià, des de finals dels 90, se’l responsabilitzava de representar el mestissatge mediterrani en la música de l’Estat espanyol. També ha desenvolupat música sefardita otomana al disc Aman, aman (2006) i música medieval amb el grup Evo (2012); ha fet treballs musicals amb el cretenc Stelios Petrakis o l’iranià Bijan Chemirani, com Mavra Froudia (2010) i Taos (2017), i també ha fet treballs en solitari, com El fill del llop (2015).
I tot això només pel que fa a les seves gravacions, que no reflecteixen ni el 20% de la seva implicació en la música. És sol·licitat a Turquia per fer tallers de música turca, ell que és valencià; fa gires internacionals amb Daud Khan, un dels grans tocadors de rubab (cordòfon afganès considerat l’instrument nacional per excel·lència), o amb Ross Daly, un dels grans de la música a Creta, i altres desenes de projectes (amb Kelly Thoma, cretenca; Sima Binna, iraniana; Parvathy Baul, índia; Eléonore, francesa). La seva experiència musical més extrema va ser oferir un concert ininterromput de 24 hores improvisant a partir d’una antiga melodia d’un epitafi grec amb set músics, en coordinació amb l’associació Mapasonor.
Mediterraneïtat als 80
Malgrat el seu enorme llegat musical, Efrén López és reconegut al nostre país, sobretot, per L’Ham de Foc, que apareix a finals dels anys 90 en un context de supermediterraneïtat. Però abans que ell comencés, als 80, la mediterraneïtat ja era un segell identitari que lluitava contra la colonització musical.
Veiem mediterraneïtat, per exemple, en un dels discos més coherents i unitaris de Maria del Mar Bonet, Cançons de la nostra Mediterrània (1982), una col·laboració musical entre l’artista i el grup valencià Al Tall. En una entrevista d’Emilio Garrido al llibre Veu de Mar (2007), Bonet explicava: “Soc mallorquina, però he nascut a la Mediterrània. És la meva mare la mar. I em considero filla de la Mediterrània. I per tant, germana de Grècia i germana de Turquia i germana del nord d’Àfrica i d’Itàlia i del sud de França… i del País Valencià”. També deia en una entrevista a Ritmos del Mundo el 2010: “Jo he estat de les primeres que he cantat amb músics del nord d’Àfrica. Però no m’acosto a la música mediterrània per haver fet una investigació prèvia sinó pels músics que he conegut. […] Jo sempre busco el mateix, busco Mallorca a Itàlia, la busco al nord d’Àfrica i a Andalusia. I quan la trobo, sé perfectament que els altres països també busquen el seu país en el nostre, busquen connexions que t’uneixen”.
Al Tall era l’epicentre d’aquest moviment, un grup que debatia en profunditat el concepte de músiques de la Mediterrània. Organitzadors de les Trobades de Música del Mediterrani, a València (inspirades en els Rencontres de la Mer, a Arles), van crear un marc d’intercanvi d’artistes del Marroc, Grècia, Turquia, Itàlia, Egipte i d’altres. El 1985 gravaren Xarq al-Andalus, un àlbum de col·laboració amb el grup marroquí Muluk el-Hwa (amb música de base gnawa, del nord d’Àfrica).
La seva reflexió sobre la música de la Mediterrània antecedia idees actualment repetides fins a l’avorriment per la crítica. En una locució pública de la III Trobada, el 1983 el seu cantant i compositor valencià Vicent Torrent deia: “Al Mediterrani hi ha països en què la forma autòctona de fer música és la música de consum i de creació plena. Hi ha altres llocs on aquesta autoctonia ha desaparegut: el que es consumeix és la música estàndard (se segueixen produccions estrangeres o nacionals), i la música autòctona ha passat a ocupar un recinte tancat sense renovació creadora i en via de desaparició vertiginosa. En aquest lloc ens situem nosaltres. Musicalment el nostre àmbit és la Mediterrània, i només la consciència que això és així farà reviure la nostra música. La Mediterrània és una regió mundial, i també ho és musicalment”. Vicent Torrent va ser un dels primers mestres d’Efrén López. I la mallorquina Maria del Mar Bonet és admirada per ell, i fins i tot han tocat junts.
També és molt proper al crític i activista musical valencià Josep Vicent Frechina, editor de la revista Caramella. L’any 2005 va dir en una entrevista per Mapasonor: “Parlem de música mediterrània com a marca, com a ideologia i com a concepte, tres coses diferents. Qui ho utilitza com a marca sol anar molt despistat: la inspiració mediterrània és en realitat un constructe cultural, un so que recorda una mica a la música italiana, una mica a la grega, amb una guitarra flamenca… i ja s’ha creat la coartada per tenir el passaport de mediterrani. Si parlem com a ideologia, als Països Catalans ho hem mamat des del Noucentisme: una ideologia que parla de la mediterrània clàssica, de Roma a Grècia, però no de l’àrab. I si parlem de la mediterraneïtat com a concepte, sols hi ha una definició de tres àrees culturals, la central, la nord i la sud, però encara no estan definides les característiques de cada àrea. No hi ha un criteri científic per dir què és música mediterrània i què no ho és”.
Efrén López té Vicent Torrent com un dels referents dels seus plantejaments musicals, i el 2008 explicava respecte a la seva trobada amb el cantant d’Al Tall: “Vaig començar tocant instruments de rondalla valenciana com el llaüt o la bandúrria, però em veia limitat. Dominava la guitarra elèctrica, que és un instrument molt estudiat i evolucionat, i volia fer el mateix amb una bandúrria o amb un llaüt. Li vaig preguntar a en Vicent Torrent i ell em va dir que això era molt complicat, i que, de fet, jo ja no estava per aprendre sinó per ensenyar.
A partir d’aquí vaig començar un camí, i el Vicent em va donar suport moral. Em vaig dir a mi mateix que, si des del cercle tradicional del País Valencià ningú ho havia evolucionat, caldria buscar-lo fora. Em refereixo a buscar una tradició que estigui evolucionada, que tingui bons instrumentistes, bon repertori… I em vaig trobar amb la música de Creta, que em va xocar molt, començant per la força del lauto cretenc, que va provocar en la meva ment un… clinc!”.
Mediterraneïtat als 90
Als 90, la mediterraneïtat ja havia passat a ser el lema de festivals de música, l’etiqueta d’innombrables articles i programes de ràdio, el tema central i motiu de creació de revistes, i se cercaven artistes com més mediterrànies millor. Fins i tot quan, potser, no ho eren. Quelcom d’essencial i d’espiritual feia que una música fos mediterrània; més enllà que existís una manera unitària de ser-ho. I L’Ham de Foc eren el grup supermediterrani per excel·lència. Més del que ells pretenien.
Als 90, la mediterraneïtat ja havia passat a ser el lema de festivals de música, l’etiqueta d’innombrables articles i programes de ràdio, i el tema central de revistes
Es veien a si mateixos dins les influències mediterrànies; però de mica en mica van anar adonant-se que l’etiqueta els limitava més que els eixamplava. L’any 2004 Efrén López, en plena gravació del tercer àlbum, Cor de porc, deia a Mapasonor: “L’etiqueta de música mediterrània és un invent. Ara tot és nou, natural i mediterrani. Quan ací et volen vendre el Mediterrani et posen l’abuela del Yoplait. I quan ho volen a vendre a Grècia et treuen Antonio Banderas en la platja d’Almeria. Jo ho he vist. Cadascú ho ven a la seva manera. Per què quan es parla de música de la Mediterrània es parla de tota Turquia, fins a 2.000 quilòmetres de la mar, i quan es parla
a l’Estat espanyol no es parla de Valladolid, que està a 500 quilòmetres? Konya o Ankara estan a l’àrea de la música mediterrània? La música valenciana s’assembla més a la de Valladolid que a la turca! Culturalment Turquia té més a veure amb l’Àsia central que amb Itàlia o el Marroc. Usant el Mediterrani com a etiqueta acabarem fent una sola música mediterrània i serà un desastre: voldrà dir que hauran mort 200 músiques de la Mediterrània”.
A Creta, López fa un canvi radical, un canvi que es nota en la qualitat del primer al segon àlbum de L’Ham de Foc. Ross Daly és un dels responsables d’aquest canvi de xip. Aquest músic d’origen irlandès ha fet evolucionar la música de Creta i, des de l’illa, dirigeix el centre musical Labyrinth. Daly també li dona la volta al concepte de música del Mediterrani apostant pel que ell anomena música modal. “Persones com jo o l’Efrén ens sentim incòmodes quan hem de definir el que fem. Ens ubiquen dins la música mediterrània? D’acord, però part d’aquesta música és turca. I com pots separar la música turca de les seves profundes connexions amb la música de l’Àsia central? I la música del sud de França no té res a veure amb la que es fa a l’est de Turquia, la qual –en canvi– sí que té a veure amb la música de Transcaucàsia o del món persa. I la música persa està fortament connectada amb la música índia… La categoria de música mediterrània és excloent i sempre presenta problemes. La categoria que per mi té més portes obertes i més interconnexions possibles és la de música modal: en realitat, les connexions van des de Mauritània fins a la Xina”.
Una música et porta a l’altra
Efrén López vira cap a un radical aprenentatge i immersió de la música des de dins, des de la pràctica musical i l’estudi ininterromput, des de la comprensió de les cultures, tot escapant el músic xuclat per la lògica de la indústria musical. Quan el grup L’Ham de Foc desapareix, l’any 2006, López comença un camí difícil de resseguir des de la lògica dels àlbums gravats i les gires, però completament comprensible des de l’aprenentatge, viatjant a través de les cultures musicals.
Recentment, el 2018, explicava: “Quan vaig acabar L’Ham de Foc va finalitzar un període dominat per la indústria del disc. Això no va ser triat, és una roda en la qual et veus ficat. Hi va haver una època en què la música generava molts diners, i això atreia un tipus de personatges, els venedors de coses, que tenien uns dictats, els de la indústria, que exigeixen que estiguis sempre present als mitjans. Vaig estar anys sense fer res, en aquest sentit. Em vaig dir: ‘Ara, després de L’Ham de Foc, què collons faig?’. Un dels camins era creure’m que ja soc un personatge reconegut i quedar-me en aquest estatus d’adulació de la gent de mestre i virtuós. El zenit d’això era o ser famosillo o tocar amb la Maria del Mar Bonet? L’altre camí era, senzillament, fer un camí per fer-me millor músic. Podia quedar-me a València sent, per exemple, qui millor toca la viola de roda. T’ho pots arribar a creure! Però vaig dir que no; jo preferia ser el músic més dolent de cada grup on soc. Quan sentia les adulacions de supervirtuós, pensava: ‘No teniu ni puta idea de què és un virtuós!’ I era molt impermeable a la lògica de la indústria musical; no me la vaig arribar a creure mai”.
Ross Daly, músic d’origen irlandès, ha fet evolucionar la música de Creta i, des de l’illa, dirigeix el centre musical Labyrinth, on promou les músiques modals
El 2008, López explicava la seva experiència a Grècia i Creta: “Vaig estar tocant amb tot de grups de Grècia, a aprendre música, a aprendre l’idioma de la música. Vaig tocar amb tot cristo, mamant molt a moltes festes, concerts. El que m’agrada més de la música de Creta i de Grècia és que les músiques són vives. L’única cosa que has de fer és agafar un d’aquests vols barats, t’estàs aquí una setmana i de seguida t’adones que aquí es viuen les músiques, toquen, fan discos, etc. Però el que no cal fer és inventar-se històries i conjectures d’una música a la qual no fa falta fer conjectures, perquè està viva”.
“A partir d’aquí vaig entrar en tot un món. Una cosa et porta a l’altra: entres en la música otomana i comences a valorar el llegat persa que existeix en la cultura otomana. I no s’acaba mai! El pas d’un instrument a un altre ja no resulta complicat; si entens tot l’univers que envolta un instrument, més enllà de la seva estructura física, passes d’una música a una altra. Mai hi ha un tall radical entre una regió i una altra”.
El viatge amb Daud Khan i Ross Daly
El viatge musical d’Efrén López ha estat complex i de la mà de molts companys i companyes (un camí que queda fora de l’abast d’aquest article). Dues figures marquen l’orientació de la seva mirada musical: Daud Khan (l’Afganistan) i Ross Daly (Creta).
Ens diu que, per beure d’algú considerat mestre, no cal fer el que ell fa, sinó mirar cap a on mira. “Amb ells he anat aprenent a aprendre, i a saber com agafar el que a tu et va bé de cada mestre: ell té una realitat i tu en tens una altra, i no pots aspirar a ser Daud Khan ni Ross Daly. De Daud Khan vaig aprendre no solament la tècnica, sinó una estètica pròpia que té la música afganesa, una personalitat molt forta que no tenen els països de l’entorn. A vegades, als concerts, jo faig una improvisació complicada, i ell respon, senzillament, fent clonc amb el rebab. I li funciona! Quina diferència! I estem utilitzant els mateixos paràmetres musicals… Però ell ho respecta de mi, no m’imposa res. En el cas de Ross Daly, al principi veia que hi havia quelcom a què ell havia arribat on jo volia arribar. Fins que vaig tenir una il·luminació i vaig pensar: ‘No, no vulguis arribar on ell ha arribat, mira més aviat la seva manera de caminar. Si vols ser com ell, mira què ha fet ell, no el miris a ell: mira cap a on ha mirat ell’. Vaig descobrir no sols un estil de música, sinó molts estils, llibres que ha llegit, estils de viure… Mestres com ells et fan entendre, mentre t’estan ensenyant un cert tipus de música, com és de gran això. Això pot ser interpretat com que són altius, però aquesta aura és més creada pel públic que pel mateix músic. La seva altivesa no és cap a un mateix, sinó pel seu respecte cap a la música. Estem manejant material molt gran cada cop que sortim a tocar. Cada vegada que agafo el rebab sé que estic agafant el pòsit d’una gran quantitat de saviesa; en soc conscient cada cop que toco. Però som part de la cadena d’un engranatge de transmissió, ni comença en tu ni acaba en tu”.
Article publicat al número 470 de la ‘Directa’
