Davant el portal de l’edifici del número 173-175 del carrer del Carme a Girona s’hi apleguen de nou una quarantena de persones. Hi ha un cartell penjat que exigeix “Prou desnonaments”. A la paret lateral de l’entrada del que hauria de servir com a cotxera del bloc de pisos s’hi pot llegir la pintada “La ley de extranjería mata”. Separats uns metres dels concentrats, dos mossos uniformats i dos de paisà custodien dues dones de la comitiva judicial, dos serrallers i dos tècnics d’instal·lació d’alarmes. La comitiva dialoga amb algunes joves mentre la premsa pren imatges. Avui, la resolució pendent d’un informe de vulnerabilitat, ja tramitat, fa posposar el llançament previst per un dels pisos. Amb lleugeres variacions, aquest és el panorama en què cada dos per tres es troben les integrants d’una caseta okupada migra-antiracista de la ciutat: la Semilla Migrante.
Situat entremig d’una renglera d’edificis estrets –curiosament, a tocar d’un bar anomenat La Familia–, l’edifici consta de vuit petits apartaments projectats en quatre plantes i un aparcament comunitari. Farà prop de cinc anys, universitàries i persones migrades van okupar aquest bloc, propietat de la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (Sareb), l’anomenat “banc dolent”. Hi ha persones que van anar marxant i hi van quedar només tres persones migrades, però després s’hi ha sumat més gent.
Farà prop de cinc anys, universitàries i persones migrades van okupar aquest bloc, propietat de la Sareb, l’anomenat “banc dolent”
Enfront de les grans dificultats per accedir a un habitatge digne a causa de la seva situació administrativa irregular, van acordar continuar okupant, però amb l’afany d’autoconstruir un projecte de comunitat, sensibilitzat amb el patiment en el procés migratori. El seu nom, La Semilla Migrante, que abraça tant el bloc com el projecte, va sorgir de la necessitat de reconèixer la gènesi de la primera okupació, aleshores anomenada La Llavor.
Des que el mes d’octubre de 2020 van començar a arribar les ordres de desnonament, n’han afrontat set. L’última, la del pis 2n 1a, el passat 28 de gener, que es va ajornar per al mes de març, perquè mancava la resolució d’un informe de vulnerabilitat. De cara als propers –programats pels dies 10 i 24 de febrer, i 4 de març–, fan una crida a la solidaritat.
Gènesi d’una autoconstrucció
La construcció del projecte ha estat gradual. Per mitjà d’una assemblea setmanal permanent, van anar contactant amb altres persones migrades “sense papers” i configurant lògiques d’acollença d’acord amb la capacitat de l’edifici i per tal d’evitar sobreocupacions que poguessin generar conflictes de convivència.
Es va pensar com un espai no-mixt autogestionat per a l’acompanyament, l’acollida i el suport mutu de persones migrades racialitzades. És a dir, sobre la base d’un eix d’identitat comuna, comparteixen experiències o situacions de discriminació similars per fer-les visibles i generar respostes col·lectives.
Volen fer referència a l’ancestral reclam anticolonial i anticapitalista del retorn de les riqueses saquejades i aportar escalfor per combatre la soledat en què es troba la persona durant el procés migratori i visualitzar el racisme institucional
Alhora, volen contribuir a forçar l’aprofundiment del debat envers la migració i l’antiracisme en l’agenda política. “El racisme té una altra genealogia històrica relacionada amb els processos d’esclavitud. No volem apropiar-nos del discurs de la lluita de les comunitats negres, sinó repensar com ens impacten els processos colonials i la seva actualització des d’un altre punt que no sigui el mateix de l’antiracisme que prové d’aquestes comunitats”, argumenta Juani Rodríguez, un dels membres del bloc.
El projecte s’articula des d’un vessant simbòlic i un altre social. Des de la primera, volen fer referència a l’ancestral reclam anticolonial i anticapitalista del retorn de les riqueses saquejades. Aquesta reclamació, clarifica Rodríguez, “se sustenta en l’assimilació que Europa ha d’assumir, que fins abans dels processos colonials, els africans, els indígenes i la mateixa idea de racisme no existia. Europa, sense aquesta acumulació originària. no hauria pogut construir-se com la potència econòmica i política que és, perquè per als nostres territoris va significar morts, saquejos, i violacions”. Des de la segona, volen aportar escalfor per combatre la soledat en què es troba la persona durant el procés migratori i visualitzar el racisme institucional. Actualment, fa dos anys que funciona com a casa d’acollida i les persones que ja han passat per l’experiència dels tràmits de regularització donen suport a qui hi està immers o els ha de començar, tant en el periple de la paperassa com l’emocional.
La cooperació és un factor important per mantenir el projecte però també el dia a dia de la casa. Totes contribueixen en les tasques comunes i aquelles que treballen, com és el cas d’un noi marroquí, fan aportacions al pot o proveeixen el rebost comú. Algunes acudeixen a bancs d’aliments, com el de Càritas, o en reben d’altres col·lectius i, si cal, els comparteixen amb altres persones que ho necessiten. També duen a terme activitats a la kafeta de la mateixa casa, així com en altres espais alliberats.
Els orígens de les habitants són diversos, però totes provenen del sud global, principalment d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina. Hi ha persones de Guinea Equatorial, del Marroc, de l’Uruguai, de Xile, de Mèxic o d’Hondures. Algunes es troben en procés de regularització, n’hi ha que –procedents d’una regió en conflicte– són sol·licitants de residència per raons humanitàries o d’asil polític; altres han aconseguit la targeta vermella –l’acreditació que la sol·licitud d’asil simplement s’admet a tràmit– i, fins i tot, alguna disposa de NIE.
Són conscients que aconseguir la documentació, en molts casos, dependrà dels paràmetres que hagi establert l’Estat. Juani Rodríguez explica que tenen la percepció que “als hondurenys o als bolivians és més difícil que se’ls concedeixi, perquè l’Estat considera que ja n’hi ha molts. Tot té a veure amb criteris econòmics i de necessitats de mà d’obra”.
Enxarxada amb l’entorn
Comparteixen complicitats amb col·lectius com Dones Endavant, una associació sociocultural de dones migrades que lluita contra les condicions precàries en el sector domèstic, l’organització juvenil llibertària Batzac, Arran Gironès o la PAH. També reben suport d’algunes veïnes del barri, però abans que comencessin els processos de desallotjament es va decidir no fer gaire ressò del projecte per temor, sobretot, als grups d’ultradreta.
El degoteig d’ordres de desnonaments no només els genera força estrès sinó també la incertesa i la inseguretat de no saber on i com acabaran. Per ara, dels vuit habitatges, només n’han perdut un
Malgrat l’amenaça constant de desnonaments i la situació precària en què es troben, denuncien que les treballadores socials de l’Ajuntament de Girona, fins al moment, només els havien ofert la possibilitat d’obtenir els informes de vulnerabilitat i com a alternativa habitacional, dos dies en un centre assistencial d’acolliment adreçat a la població sense sostre. Només Paty, que té una filla petita, ha rebut l’informe.
El degoteig d’ordres de desnonaments no només els genera força estrès sinó també la incertesa i la inseguretat de no saber on i com acabaran. Per ara, dels vuit habitatges, només n’han perdut un. El passat 13 de novembre, la comitiva judicial va demanar identificar qui vivia al pis, però, a causa de la situació administrativa irregular, les persones que hi viuen no van poder. Aleshores, la comitiva judicial va donar dues opcions: executar el desnonament i retornar la propietat a la Sareb, o enfrontar-se a un desnonament amb data oberta. Les integrants de La Semilla Migrante van optar per cedir l’habitatge, treure les pertinences, permetre el canvi del pany i la instal·lació de càmeres de videovigilància i alarma de seguretat.
La salut sota pressions
La Sareb ha contractat els serveis d’una empresa per recuperar l’immoble: Tessi DIAGONAL, que, amb seu a Barcelona, forma part del grup Diagonal Company Services & Solutions SL. Des de La Semilla denuncien que les assetgen mitjançant cartes i telefònicament.
Davant la pressió perquè abandonin el bloc i constants dates de desnonaments, algunes de les integrants han hagut de recórrer a un acompanyament terapèutic. “L’estat està dissenyat per fer-nos creure que els problemes de salut mental són conseqüència dels nostres actes, que no es tracta d’un problema de salut social”, reflexiona Juani Rodríguez. Per a ell, “les depressions i tristeses que patim no són perquè no ens adaptem a la cultura, sinó perquè hi ha tot un sistema que ens fa emmalaltir i això genera plusvàlua. La depressió també està dissenyada”, i recorda que la migració es produeix “conseqüència del model econòmic europeu que va subdesenvolupant els suds globals”.
La Sareb ha contractat els serveis d’una empresa per recuperar l’immoble: Tessi DIAGONAL, que amb seu a Barcelona, forma part del grup Diagonal Company Services & Solutions SL. Des de La Semilla denuncien que les assetgen mitjançant cartes i telefònicament
Un altre integrant de la casa, Zakaria (nom fictici per preservar la seva identitat), viu aquests processos de desnonaments amb neguit, fins a l’extrem d’arribar a vomitar. En el seu cas, expressa que les males experiències viscudes amb la policia l’han marcat i no pot estar a primera línia quan hi ha desnonaments. Constantment pateix per si el detenen per no disposar de NIE en vigor. Per a ell la casa no és només una llar, sinó un entorn amable on troba un referent familiar.
Dues històries de processos migratoris
Juani Rodríguez va néixer a Mèxic, on va estudiar antropologia social i va créixer sense pare perquè va haver de migrar als Estats Units. En plena adolescència, la seva mare va morir i, en trobar-se sol en un país on la violència està força normalitzada, “més per a les persones que formem part de la comunitat LGTB” –remarca–, va decidir migrar.
Amb la creença que a l’Estat espanyol gaudiria de més drets i seguretat, va arribar en avió a Madrid, directament des de Mèxic. Es plantejava el futur estudiant i treballant, però va topar amb l’infranquejable mur de la legalitat i la racialització. Al metro de Madrid va viure la seva primera mala experiència quan van cridar-li que tots els llatins semblaven micos.
Més endavant, en va patir una altra en un control policial d’identificació per perfil racial. “Em van dir que tenia sort de ser mexicà, perquè si hagués estat bolivià em deportaven en aquell mateix moment”, recorda. Fa una pausa i amb vehemència etziba: “El racisme, més enllà de ser un insult, és una categoria judicial que es construeix a través de l’estat i que et fa enfrontar-t’hi”.
Juani Rodríguez va néixer a Mèxic, on va estudiar antropologia social i va créixer sense pare perquè va haver de migrar als Estats Units. En plena adolescència, la seva mare va morir i, en trobar-se sol en un país on la violència està força normalitzada, va decidir migrar
Va venir a Catalunya per mitjà d’uns amics que havia conegut a Mèxic i es va instal·lar, a l’inici, en un espai okupat de Salt. Va apuntar-se a classes de català, encara que passava els dies pràcticament tancat perquè no tenia papers. S’alimentava reciclant productes rebutjats del mercat de la Devesa. A Girona va conèixer un integrant del bloc La Llavor i va entrar-hi. Al cap de dos anys d’arribar, finalment va poder aconseguir la documentació. Ara com ara, treballa a mitja jornada com a educador i fa acompanyament a infants migrats en les tasques escolars i la construcció de grup.
Nascut al Marroc, Zakaria, que acaba de superar la majoria d’edat, va seguir el camí que havien emprès molts dels seus amics del barri. Mitjançant el pare d’un amic que ja havia fet el viatge, va aconseguir el contacte d’una persona que n’organitzava. En contactar amb ell, va concretar un preu, una data i es va llençar al mar en pastera. “Si no es tenen contactes, l’esforç d’estudiar al Marroc no és suficient per trobar una feina”, lamenta.
Va partir de Tànger, on va estar esperant durant una setmana. Recorda que el dia que va emprendre el viatge, junt amb setanta persones més en una embarcació de vuit metres d’eslora, van passar per davant dels soldats de la Marina Reial del Marroc. Diu amb un mig somriure d’aquiescència que “aquests havien estat comprats per l’organitzador”. Aleshores tenia disset anys. El viatge va durar una mica més de catorze hores. No van arribar a tocar terra perquè es va acabar el combustible i van quedar a la deriva fins que van ser rescatats per Salvament Marítim. Durant dos dies els van instal·lar en uns barracons del port de Barbate i després, la Guàrdia Civil el va traslladar a un centre d’internament força massificat, on dormia directament a terra, sobre una manta.
El viatge va durar una mica més de catorze hores. No van arribar a tocar terra perquè es va acabar el combustible i van quedar a la deriva fins que van ser rescatats per Salvament Marítim
Passats uns dies, el van dur a un centre de menors de Granada. D’allà, a un de Madrid. Del de Madrid, va marxar cap a un centre a Bilbao. Es va assabentar per un cartell que si no podia acreditar nou mesos d’estada prèvia en situació de tutela en centres d’acollida, no podria obtenir el permís de residència.
Li faltaven sis mesos per complir la majoria d’edat i quan va sentir a dir que a Catalunya la tramitació dels papers era més àgil a partir del moment de constar com a tutelat, va anar cap a Girona. Va estar en un centre durant uns cinc mesos, fins a complir els divuit. Immediatament, va sol·licitar el servei de pis assistit, però no el va aconseguir i el van derivar a un centre residencial per a joves extutelats majors de divuit anys.
Assegura que els primers quinze dies per esmorzar i berenar “només ens donaven pa sec amb aigua, obligant-nos després a fer feixugues tasques agràries en comptes d’activitats”. Decebut pel tracte, al final, va abandonar-lo amb un diagnòstic mèdic de depressió. Aleshores, per mitjà d’un amic marroquí, va contactar amb La Semilla Migrante i va anar vinculant-se gradualment al projecte.
La Semilla Migrante li ha aportat estabilitat i, com que està renovant el NIE, pot seguir fent cursos formatius i estudiar català. Més endavant, començarà les pràctiques de monitor de lleure infantil i juvenil. Però lamenta que com a extutelat costa molt trobar feina: han d’esperar que prèviament els tramitin el permís, un tràmit que pot trigar fins a dos mesos. La seva il·lusió seria poder preparar-se per fer la prova d’accés a cicles formatius de grau mitjà i estudiar a la universitat per mirar de ser docent.
