Com en tantes altres ocasions, la pandèmia ha evidenciat les desigualtats globals, i l’accés a les vacunes no n’està sent una excepció. Els interessos geopolítics dels estats, així com els beneficis econòmics de les grans farmacèutiques, se situen per sobre de la salut de les persones. Part de les grans potències intenten vendre al millor postor les dosis produïdes en els seus laboratoris mentre d’altres en fan acopi. Mentrestant, molts països del sud global o amb menys recursos econòmics encara no n’han rebut.
L’existència de patents farmacèutiques ha impedit fins ara la producció a gran escala de les vacunes que en garanteixi un accés equitatiu, i en la necessitat hi han vist els països productors l’oportunitat de reforçar els seus interessos comercials i diplomàtics. En aquest objectiu, la comunicació ha estat una de les millors armes. Des de mitjans de l’any 2020 la direcció dels mass media occidentals va fer servir el joc brut per desacreditar primer la vacuna russa i més tard la xinesa. Això s’ha patit especialment a països com les Filipines, on des de fa molts anys els mitjans tenen una forta influència estatunidenca, denuncia Lidy Nacpil, coordinadora del Moviment dels Pobles Asiàtics sobre el Deute i el Desenvolupament (APMDD) i referent en els àmbits de la justícia econòmica, climàtica i de gènere.
No van dubtar a anomenar com a “vacuna de Putin” l’Sputnik V amb la clara intenció de ridiculitzar-la
No van dubtar a anomenar com a “vacuna de Putin” l’Sputnik V amb la clara intenció de ridiculitzar-la, mentre afirmaven que no era prou segura i criticaven el secretisme que envoltava la seva creació. En el fons de la qüestió hi trobem que és una vacuna de producció estatal i per tant, el seu valor no es regeix només pels interessos especulatius. Ja des d’un principi, països amb menys recursos, sobretot de l’Amèrica Llatina, es van interessar per l’Sputnik V i van deixar en mal lloc els Estats Units i la Unió Europea, que van haver de rebaixar el to per a no fer encara més visible la seva pèrdua d’influència en les decisions globals.
Fa molt de temps que el sud global produeix i distribueix productes sanitaris de qualitat garantida, incloent-hi vacunes. De les 158 vacunes del Programa de Prequalificació de l’OMS, 72 són produïdes per empreses de països com l’Índia, Indonèsia o el Brasil, assenyala Felipe de Carvalho, membre de Metges Sense Fronteres al Brasil. Aquest programa ofereix, des de 2001, uns estàndards internacionals unificats de qualitat, seguretat i eficàcia per a tota mena de medicaments, com ara en tractaments contra el VIH, la tuberculosi o la malària.
Lidy Nacpil constata que el problema de base és la possibilitat dins del sistema capitalista global de convertir en mercaderia un bé públic, com són les vacunes en el cas de la pandèmia, però que podríem substituir per l’aigua, l’accés al menjar, a la terra, a l’habitatge… “És responsabilitat dels governs garantir un accés segur, ràpid i universal a la vacunació”, assenyala, constatant l’enorme discrepància entre els països rics i els del sud global.
Per Nacpil, “estan en marxa tota mena de mecanismes colonitzadors. Nosaltres refusem acceptar que el nostre estat natural és la pobresa. És una qüestió de relacions econòmiques d’explotació”, històriques o recents. De Carvalho hi coincideix, i constata que quan parlem de la resposta a la pandèmia o de com evitar l’acaparament de vacunes al nord global, “al final, el debat de fons és el de la descolonització”.
La Xina, beneficiada pels seus acords comercials
Aquest gran país asiàtic està sabent capitalitzar la pandèmia per millorar la seva imatge a tot el món, d’ençà que en els moments més greus va enviar tones de material sanitari allà on el necessitaven. Ara, amb les vacunes, la Xina s’ha afanyat a considerar-les un “bé públic mundial”, en contraposició a l’acaparament dels països més rics.
El govern xinès afirma haver distribuït vacunes a 22 països i prestat assistència en la seva producció a 53
Resulta sorprenent com mentre que només s’ha vacunat un 4% de la població xinesa, el Ministeri de Relacions Exteriors afirma haver distribuït vacunes a 22 països i haver prestat assistència en la seva producció a 53. Així, s’ha convertit en el gran aliat per a la vacunació a zones sense accés a aquesta. Destaquen la seva gran capacitat logística de producció i el no requeriment d’una refrigeració especial, que la fa més assequible, mentre els poders fàctics i els mitjans de comunicació occidentals no perden l’oportunitat d’afirmar que és menys eficient.
Els acords bilaterals de cooperació econòmica que la Xina manté amb desenes d’estats considerats “en vies de desenvolupament” i la seva gran capacitat de distribució han aconseguit que, amb l’ajuda del sector privat encarnat per gegants empresarials com Alibaba o Cainiao, totes les regions del món rebin en alguna mesura les vacunes xineses. A Àsia, es veu obligada a enfrontar-se al seu gran rival continental, l’Índia. Aquesta és la major productora de vacunes del continent i des de fa uns mesos la dialèctica entorn d’aquest tema ha anat pujant de to.
A Àfrica i a l’Amèrica Llatina, en canvi, és més visible la gran influència que hi té la Xina. Al continent africà, els seus acords de distribució coincideixen allà on té majors interessos estratègics i inclús països com el Marroc, tradicional aliat dels Estats Units i Europa, ja han comprat centenars de dosis al país asiàtic. A l’Amèrica Llatina, centenars de milers de dosis han arribat a Mèxic o Xile, fet que ha demostrat la pèrdua d’influència dels Estats Units, que es nega a l’exportació fins que no hagi immunitzat tota la seva població.
Però és probablement a Europa on la batalla geopolítica es fa més visible. El mes de febrer, Hongria esdevenia el primer país de la UE en rebre vacunes tant de Rússia com de la Xina, amb l’argument que la distribució de les vacunes adquirides comunitàriament era lenta. Sèrbia, país en negociacions per entrar a la UE, també ha adquirit vacunes d’aquests dos països. A Ucraïna, el Parlament ha prohibit per decret l’adquisició de la vacuna russa, mentre que a la regió independitzada del Donbass la vacunació avança a bon ritme gràcies a l’arribada de l’Sputnik V des de territori rus.
Alternatives per a un accés equitatiu
Segons dades del Banc Mundial, nou de cada deu vacunes administrades fins ara ho han estat en països de recursos alts i, del total, prop d’un 50% en el grup del G7, que inclou els més industrialitzats. A més, les Nacions Unides afirmaven a mitjans de febrer que 130 estats del món encara no havien rebut ni una sola dosi. Felipe de Carvalho ho resumeix en tres idees al voltant de les vacunes: “exclusivitat, escassetat i exclusió”.
Segons el Banc Mundial, nou de cada deu vacunes s’han administrat a països amb més recursos econòmics
Auspiciat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS), organitzacions internacionals, empreses i associacions civils, naixia a l’abril “l’accelerador de l’accés a les eines contra la COVID-19”, un dels pilars del qual és el Fons d’Accés per a Vacunes (COVAX). Aquest pretenia l’adquisició conjunta i equitativa de les vacunes, però no ha estat fins ara que alguns països han començat a rebre les primeres dosis.
La iniciativa va palesar incongruències des del principi, i és que ja el mes de novembre els estats més rics acaparaven els drets per a més de la meitat de les futures dosis. Les compraven directament a les farmacèutiques per mitjà d’acords bilaterals i, pràcticament en paral·lel, asseguraven en roda de premsa el compromís amb COVAX. Els EUA no es van sumar al Fons fins després de la victòria electoral de Joe Biden.
Felipe de Carvalho assenyala que COVAX no està augmentant la capacitat de pressió dels governs en la negociació. Per ara, les grans farmacèutiques estan guanyant i de molt. El problema d’arrel és el sistema de propietat intel·lectual que, segons explica, està enfocat a garantir els beneficis privats per sobre de tot. “La major part de les inversions va ser pública. Però ens trobem que només hi haurà guanys privats. Unes poques empreses concentren tot el poder de decisió. Estan imposant moltes condicions i cobertures legals”, a una escala sorprenent per l’enorme grau d’agressivitat de les farmacèutiques.
Per exemple, a la pàgina 11 del plec de condicions del contracte de Pfizer amb el Perú, s’especificava que calia un pagament per avançat de 19.800.000 dòlars (reemborsable si no s’obtenia l’aprovació a la vacuna abans de l’agost de 2021) i també que qualsevol indemnització que es reclamés a la multinacional l’hauria d’assumir el govern peruà.
Les Nacions Unides afirmaven a mitjans de febrer que 130 estats del món encara no havien rebut ni una sola dosi
Al Brasil, el Ministeri de Salut de Bolsonaro emetia una nota pública al gener, on denunciava “les clàusules lleonines i abusives establertes pel laboratori [Pfizer]”. Com a exemple, al precontracte estava inclosa l’exigència que l’Estat brasiler “renunciés a la sobirania dels seus actius a l’exterior en benefici de Pfizer com a garantia de pagament”, a més d’eximir indefinidament a la farmacèutica de qualsevol responsabilitat civil pels efectes secundaris greus derivats de la vacuna.
“La població es troba en una situació en què no pot confiar en els governs. Es constata el desempoderament davant del poder de les grans corporacions”, analitza Lidy Nacpil. Per aquesta veterana activista, és vital fer pressió des dels moviments socials locals i internacionals per exigir responsabilitats als governs i també a les multinacionals.
En aquest context, han estat diverses les iniciatives de països econòmicament més petits per enfrontar la situació. Cuba anunciava fa uns dies que una de les seves vacunes entrava en la tercera fase dels assajos clínics i afirmava que servirà tant per immunitzar a la seva població com per a donar-la a qui ho necessiti. Altres, com l’Iran, ja han anunciat la seva aposta per l’autosuficiència de vacunes per afrontar els impediments per les sancions internacionals.
Les vacunes com a arma i instrument colonial
Però quina és la situació en aquells territoris en conflicte o directament ocupats per un altre país? El cas del Kurdistan és especialment rellevant. A Bakur (sud-est de Turquia) el mapa de vacunacions per part del règim d’Erdoğan ens mostra una imatge de desigualtat total. Les regions occidentals tenen percentatges de vacunació molt més elevats que les orientals, deixant clar on es dirigeix l’interès de Turquia. Segons dades del mateix Ministeri de Salut turc, la mitjana a les grans regions turques supera el 6%, mentre que a les zones amb majoria de població kurda és de l’1%.
A Síria, fa pocs dies l’OMS anunciava l’enviament d’una partida d’un milió de vacunes. D’aquestes, s’espera que unes 90.000 arribin a Rojava i l’organització Heyva Sor a Kurdistanê afirma que començarà la vacunació a l’abril. Un cop més, però, ha estat la Xina qui s’ha avançat, i ja fa setmanes que va fer arribar les primeres dosis a Síria. També al Kurdistan iraquià, on les bones relacions amb Barzani han fet possible la donació de milers de dosis.
Especialment problemàtica és la situació a Palestina. Israel, que ja ha vacunat a més del 50% de la població israeliana, no compleix un cop més amb els diversos tractats internacionals que l’insten a garantir els subministraments mèdics als territoris ocupats. A principis de març eren només 2.000 les dosis que Netanyahu havia entregat a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) i totes elles destinades a treballadores de Cisjordània que creuen cada dia a Israel. L’ANP denunciava fa uns dies que Israel bloquejava l’entrada de vacunes russes a la Franja de Gaza i es mostrava preocupada pel fet que les vacunes acordades per COVAX haurien de passar per aeroports israelians, fet que complica encara més una situació sanitària molt delicada.
Felipe de Carvalho assenyala que davant d’un problema global, que està afectant més aquells territoris on ha col·lapsat el sistema de salut, no vacunar a la població i en especial a la més vulnerable podria suposar un escenari de “pandèmies dins de pandèmies”. És a dir, que les variants de la COVID-19 que puguin anar sorgint facin inútils les vacunacions.
Lidy Nacpil assenyala també un altre col·lectiu apàtrida en el mapa de les vacunacions: les treballadores migrants en situació irregular administrativa arreu del món. “La majoria són dones, moltes treballadores domèstiques, als Estats Units, Europa, Japó, l’Orient Mitjà…”, ja que és molt possible que triguin molt o bé que mai arribin a tenir garantit l’accés als plans de vacunació públics. Per De Carvalho, tant la població migrant com altres que treballen en economia informal o en serveis essencials precaritzats s’haurien d’incloure en els grups prioritaris de vacunació.
A més, en l’escenari hipotètic que s’estableixi un passaport vinculat a la vacunació en el curt o mitjà termini, com ja s’està debatent a Europa, Nacpil ens alerta que seria una nova forma de controlar a la població del sud global, restringint-ne la mobilitat i vulnerant-ne els drets. De Carvalho reivindica que “el que caldria prioritzar és la igualtat de condicions en l’accés a les vacunes, no pas un control de la gent”. Així, si es fes realitat la imposició d’un “passaport COVID-free”, “seria una política migratòria, no pas de salut pública”. Noves encarnacions per a les velles pràctiques colonials de sempre.
