Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

L’onada invisible, la dels més pobres

Els habitatges petits als barris més desafavorits i la impossibilitat de teletreballar per a una part de la població han dibuixat un mapa desigual de l’impacte de la pandèmia

Repartiment d'aliments a un pis del Raval de la Xarxa Popular d'Aliments del Raval. / Sira Esclasans

Els problemes de salut en general, i més concretament la COVID-19, colpegen més als grups socials vulnerables –principalment per condicions de classe, gènere, ètnia i origen– i als barris, regions i països pobres. De fet, com reflecteix l’estudi realitzat per científiques de l’Hospital del Mar i l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, als barris de Barcelona amb les rendes més baixes la incidència de la pandèmia ha sigut de les més altes. Així, mentre a Nou Barris, el districte més pobre de Barcelona, es va registrar a la primera onada una incidència de 69,58 casos per cada 10.000 habitants, a Sarrià-Sant Gervasi, el districte amb la renda per càpita més alta de tota la ciutat, la incidència va ser de 28,06 per cada 10.000 habitants.

La incidència de la primera onada de la pandèmia al districte barceloní de Nou Barris va doblar la que es va patir a Sarrià-Sant Gervasi

Anna Cartanyà, metgessa de família de Ciutat Meridiana –que juntament amb Torrebaró i Vallbona és un dels barris del districte de Nou Barris amb l’índex socioeconòmic més baix– assegura que no la sorprenen els resultats dels estudis. Segons Cartanyà, els determinants socials de la salut tenen un impacte notori en la transmissió de la COVID-19 perquè aquest “es transmet més fàcilment a espais on es concentren moltes persones en pocs metres quadrats, amb una alta humitat, poc aïllats i amb mala ventilació”. “Així és impossible que aquesta gent complisca les mesures de distanciament i faça un correcte aïllament”, assegura. I afig: “a Ciutat Meridiana constatem cada dia aquella frase que diu que la mortalitat depén més del codi postal que del codi genètic”.

Un altre factor que també ha tingut molt a veure en els alts índexs d’incidència a barris de classe treballadora ha sigut la bretxa digital, ja que durant el confinament domiciliari, amb les línies telefòniques saturades i insuficients, a moltes persones i famílies els va ser impossible contactar amb els seus centres de salut.

Cartanyà posa en relleu les condicions laborals, ja que, a més de les treballadores que no poden teletreballar, hi ha d’altres que, amb treballs precaris, tenen por a demanar la baixa. “Són molts els casos –ens conta la metgessa– de mútues i empreses que, enfront de la presència de casos positius als llocs de treball, no han fet proves PCR a la resta de treballadores, i d’altres on, després d’un PCR negatiu no han permés fer la quarantena obligatòria”. Cartanyà ha denunciat aquestes situacions a Salut Pública i no n’ha obtingut resposta.

En aquest sentit, un dels sectors –ja precaritzat– que més ha patit els efectes de la crisi sociosanitària, és el de la llar i de les cures. Com denuncien des de l’Associació de Professionals de la Llar i les Cures, el sector arrossega “una precarietat estructural per la manca de voluntat política”. Segons l’informe d’Oxfam de 2018 “Voces contra la precariedad: Mujeres y pobreza en Europa” el 95% de les persones que treballen en aquest sector són dones, i més del 50% d’aquestes són migrants, sense tindre en compte les migrades nacionalitzades que treballen sense contracte estricte.

Marcela Bahamon, portaveu de l’Associació de Professionals de la Llar i les Cures, ens recorda que la situació ho ha agreujat tot, però que la injustícia social és la mateixa, la pròpia d’un sistema “patriarcal que discrimina a la ciutadania per classes, gènere i lloc d’origen”. I conclou: “el treball de la llar i les cures –tant si és remunerat com si no– és el que sosté el món sencer”.

“La salut depén de l’atenció sanitària, d’uns bons serveis i dels mal anomenats ‘estils de vida’”, defensa el catedràtic Joan Benach 

Joan Benach, catedràtic del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, coordinador del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut i professor associat de la Universitat Johns Hopkins, coincideix amb Cartanyà i Bahamon a afirmar que la pandèmia ha amplificat les desigualtats en salut que ja s’estaven patint. El reconegut sociòleg explica que la salut no sols depén –a més de la mala sort– de la biologia i la genètica, és a dir, de qüestions biomèdiques, les quals són molt poc importants en la salut col·lectiva. La salut depén principalment de l’atenció sanitària, d’uns bons serveis, i dels “mal anomenats estils de vida”. En paraules de Benach, responen a “una falsa visió que fa entendre que tot es redueix a factors personals”.

Aquesta és una “visió fragmentària i aïllada que descompon la realitat”, perquè té en compte les causes visibles, però no les causes de fons, el que es coneix com una “asimetria causal”. Tant la salut col·lectiva com les desigualtats en salut depenen de determinants socials: com vivim, com treballem, quins serveis tenim i quin és el nostre entorn. I tots aquests factors depenen de les polítiques públiques que es duen a terme, ja que determinen, entre altres, el mercat de treball i de l’habitatge.

Així, la desigualtat en salut, que per a Benach és “el pitjor tipus de desigualtat”, és una baula més de l’encadenat causal de l’economia política del capitalisme neoliberal globalitzat i financer. A més, Benach insisteix en el fet que cal distingir que la salut es pot entendre des del punt de vista de la salut individual, de la salut col·lectiva o salut pública –que no és el mateix que la sanitat pública, que són totes les eines i coneixements per millorar la salut de la població en general– i de la salut dels grups socials estratificats segons una sèrie de característiques interseccionals diverses com la classe social, el gènere, l’ètnia i l’edat.

Benach assenyala que durant la pandèmia la salut individual s’ha prioritzat en detriment de la pública, al que Enric Feliu, responsable de comunicació de Marea Blanca de Catalunya, afig que s’ha prioritzat l’economia a la salut. En conseqüència, es planteja que en el procés de vacunació es tinga en compte, com indica l’informe “Vísteme despacio que tengo prisa. Un análisis ético de la vacuna de la COVID-19: fabricación, distribución y reticencia”, a les persones socialment més vulnerables –com s’ha fet amb les persones clínicament vulnerables– pel seu major risc d’exposició i contagi. Així i tot, com recorda Feliu, “si la protecció social garantira la supervivència econòmica d’aquestes persones, no hauríem de plantejar-nos la vacunació com a prioritat”.

Feliu defén que la sanitat pública és “l’eina vital perquè una societat contemporània puga afrontar els reptes d’una pandèmia sense excloure a ningú“, i que, per tant, la vacunació hauria de correspondre a l’atenció primària.“Però –segons detalla– aquesta està sobrepassada per la càrrega imposada des dels gestors polítics responsables davant la pandèmia, a més de mancar dels corresponents recursos materials i personals”.

Article publicat al número 520 publicación número 520 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU