Per entendre d’on surt la soja que ha alimentat el porc amb què estan fets els llibrets de rocafort que vas menjar ahir hem de viatjar a l’Amèrica Llatina. La meitat de la producció mundial de soja es cultiva al Brasil, l’Argentina i el Paraguai. L’altra meitat, als EUA i a la Xina. El Brasil té sembrades 38,75 milions d’hectàrees de soja transgènica, segons la consultora brasilera Datagro, el que equival a cinc vegades la superfície dels Països Catalans. Des que es posicionà com una de les activitats econòmiques més importants de l’agronegoci brasiler, en la dècada dels setanta del segle XX, i fins a l’any 2017, el cultiu de soja s’ha multiplicat per 74. La producció d’aquest gra té impactes extremadament nocius pel territori i les comunitats que l’habiten. L’empresa que ha promogut amb més força l’expansió de la soja des de la seva arribada a terres brasileres l’any 2003 és l’estatunidenca Cargill.
“Ajudant el món a prosperar”. Sota aquest lema, Cargill exporta milions de tones de soja cada any (17 milions l’any 2019, segons l’informe de GRAIN) i monopolitza tots els graons de l’escala de producció. El primer graó ha significat la intensificació salvatge de la desforestació de milers i milers d’hectàrees de dos dels principals biomes del Brasil: la sabana del Cerrado (als estats de Mato Grosso, Mato Grosso do Sul, Goiás, Tocantins i Bahia) i l’Amazònia (sobretot als estats de Pará i Amazones). El ritme de la devastació és encara més frenètic des de l’arribada del president Jair Bolsonaro al Palau de Planalto de Brasília.
Segons l’informe de GRAIN “les proteccions ambientals que tant va costar aconseguir en el passat han estat pràcticament eliminades”. Nombroses ambientalistes brasileres denuncien que la meitat del Cerrado, que produeix un 52% de la soja del Brasil, ja s’ha desforestat, víctima d’incendis provocats en un 96% pel sector agropecuari. Pel que fa a la selva amazònica, explica el document de GRAIN –amb data d’octubre de 2020–, que “la superfície desforestada abasta un 83% més que fa un any”.
“Soja significa selva talada”, assegura Sara Pereira, activista de l’ONG brasilera FASE, organització que treballa en la defensa de béns comuns de l’Amazònia, la justícia ambiental i la sobirania alimentària. La desforestació i la consecutiva expansió de la soja transgènica, a la seva vegada, duen al desplaçament forçat cap a les perifèries urbanes, també anomenades cordons de misèria, de milions de camperoles. “Tres milions i mig de persones han hagut de desplaçar-se en els últims quaranta anys a causa de la concentració de la soja i de la desforestació”, explica Larissa Packer, advocada mediambiental de GRAIN. Així han proliferat barris populars i faveles amb habitatges improvisats de material reciclat a ciutats que creixen sense oportunitats per a les seves habitants com Manaus, capital d’Amazones; Belém, capital de Pará, o Cuiabá, capital de Mato Grosso.
Terminals de càrrega a peu dels rius
L’any 2003, Cargill va instal·lar una terminal portuària per a l’exportació de soja sobre les aigües del riu Amazones a la ciutat de Santarém, Pará, “sense procés de consulta prèvia i sense l’estudi d’impacte ambiental exigit per llei”, explica Sara Pereira. Amb base operativa al port, Cargill i els seus aliats comencen –copiant les dinàmiques ja emprades per colonitzadors i terratinents històricament– a estendre’s per mitjà de mètodes denunciats com a il·lícits: “en un inici, oferien molts diners a les camperoles per vendre les seves terres, i les que es resistien a vendre acabaven trobant-se acorralades. Després de la seducció i la compra, van passar a processos més violents com l’expulsió, amb camperoles a les qui van cremar la casa, líders socials amenaçades de mort, etcètera…”, relata Pereira. Maria Ivete Bastos va ser presidenta del Sindicat de treballadores rurals de Santarém entre 2002 i 2008. “La soja va començar a créixer a partir del port de Cargill, i a mi em va tocar comprometre’m amb la defensa dels drets i les terres de les camperoles. L’any 2005 vaig començar a patir amenaces i atemptats”, explica.
Cargill projecta un nou port a la ciutat d’Abaetetuba, on les comunitats ja s’estan organitzant per resistir-s’hi
Bastos va haver de moure’s amb protecció policial durant deu anys. “Rebia missatges dient que el dia que em deixés la policia, m’enxamparien i que no tindria el plaer d’una mort ràpida”. L’any 2017, acabat el programa de protecció de drets humans que l’aixoplugava, “van venir a amenaçar-me a la seu del sindicat un empresari amb el seu pistoler, després van disparar-me dins de casa i van intentar matar-me cremada, amb benzina”, explica amb naturalitat la líder camperola. “Encara no puc anar sola per la ciutat perquè estan executant a poc a poc tots els que estaven a la llista d’amenaces”, es lamenta. Amb el mateix modus operandi utilitzat a Santarém, Cargill ha instal·lat un altre port a Miritituba (Pará) i en projecta la construcció d’un de nou sobre el riu Tocantins, a Abaetetuba, on les comunitats ja s’estan organitzant per resistir-s’hi.
Es tracta d’infraestructures logístiques que formen part del macropla anomenat Infraestructura Integral Regional de Sud Amèrica (IIRSA), un projecte d’immensa envergadura pensat des de l’engranatge neoliberal que articula els diferents tractats de lliure comerç que afecten la regió, dissenyat per consolidar la posició d’Amèrica Llatina dins l’economia global com a exportadora de matèries primeres. La soja, no només com a ingredient bàsic per a la fabricació de pinso pels animals, sinó com a potencial matèria primera del combustible renovable, hi juga un paper central. L’expresident dels Estats Units, George Bush, signava l’any 2007 un pacte amb l’aleshores president brasiler Lula da Silva, que comprometia el gegant llatinoamericà a fer créixer exponencialment la seva producció d’etanol fet de canya de sucre i de soja, amb l’afany de convertir-se en la que anomenaren “l’Aràbia Saudita dels biocombustibles”.
Extermini de l’agricultura tradicional
Mitjançant aquestes praxis i tentacles s’ha anat instal·lant la multinacional de capital privat més gran del món a terres brasileres. “Cargill patrocina l’èxode rural, el conflicte per la terra, la criminalització de líders socials i vulnera l’estil de vida de les camperoles, les lleis brasileres i la Convenció 169 de l’OIT”, assegura Manoel Edivaldo Santos, del Sindicat de treballadores rurals de Pará. La seva presència “afecta la vida, la salut, el benestar… Afecta tot”, assegura Osvalinda Alves, agricultora dels afores de Santarém. La camperola enumera des de l’augment d’accidents automobilístics a la principal carretera de la zona, la BR163, a causa del flux de transport de soja, fins als problemes respiratoris i la infertilitat de la terra que causen les fumigacions amb glifosat, passant per la pèrdua de llavors nadiues a causa del monopoli invasiu de les llavors transgèniques i la tala il·legal d’arbres que posen en pràctica els terratinents que continuen comprant o envaint terres.
“Els terratinents converteixen la selva en herba i després en soja, i tot acaba per nosaltres”, es lamenta Alves. Tradicionalment, les comunitats indígenes, camperoles i quilomboles (afrobrasileres) del departament de Pará han viscut de la pesca, de la diversitat dels arbres fruiters i de la producció de farina de mandioca i altres derivats d’aquest tubercle autòcton. Des de l’arribada de Cargill, però, “per nosaltres, aquí les coses només empitjoren”, assegura la camperola. “Ells busquen expandir la soja, la fusta, l’agronegoci. Nosaltres, les agricultores, lluitem pel dia a dia, per cultivar la nostra alimentació. Cargill pretén acabar amb les agricultores, és realment un extermini de l’agricultura tradicional”, denuncia.
Del cautxú a la soja
“Quan mirem la història de l’Amazònia, entenem que aquesta ha estat víctima d’una explotació al llarg de molts cicles econòmics”, des de l’arribada de la colonització fins al present, explica Pereira. “El cautxú, l’or, la fusta… I ara, la soja”. Segons l’activista, amb l’arribada dels colonitzadors comença l’acaparament de terres que al Brasil anomenen grillagem. “Des d’aleshores fins ara no hi ha tants canvis i, de fet, és un procés que es va accentuant cada vegada més”, afegeix. El conflicte per la terra és la causa de mort de centenars de defensores de la vida i el territori al Brasil. Segons la Comissió Pastoral de la Terra, organització cofundada pel pare Pere Casaldàliga, l’any 2019 es van registrar 1933 conflictes per la terra, el 60% dels quals a l’Amazònia, i 32 líders socials van ser assassinades, 27 a la regió del riu més cabalós del món. “La qüestió de la terra al Brasil és un caos estratègic, no és casual, és una política d’estat, un caos que propicia que els terratinents puguin anar apropiant-se de la terra per sembrar soja, que és una de les principals mercaderies del país”, conclou Pereira.
Després del cop d’estat jurídic i mediàtic a la presidenta Dilma Rousseff, l’any 2016, el govern interí de Michel Temer va aprovar la Llei 13.465/2017 sobre la “regularització fundiària” a l’Amazònia. “Nosaltres la vam batejar com la llei de la regularització de la grillagem”, explica el sindicalista Santos. I continua: “És una llei que obre les portes a què l’agronegoci avanci sobre terres públiques a més velocitat, i ara més, amb la gestió del govern de Bolsonaro, que ha debilitat els òrgans responsables de la reforma agrària i el control ambiental, com l’INCRA i l’IBAMA”. Bolsonaro anunciava el febrer de 2019 el nomenament del coronel de l’exèrcit Jesús Correa com a nou president de l’Institut Nacional de Colonització i Reforma Agrària (INCRA). I va ser Temer qui va col·locar a un pastor evangèlic, conegut per predicar la paraula de Déu a comunitats indígenes, com a president de la Fundació Nacional de l’Indi (FUNAI), l’òrgan públic que teòricament s’encarrega de protegir les ètnies aïllades a l’Amazònia, entre altres tasques.
Dia rere dia senten el soroll de les serres elèctriques que escapcen l’ecosistema que els ha donat la vida
Els pobles originaris d’aquesta terra són les principals víctimes de l’avenç de la soja. Esclaus de les caucherías fins fa només cent anys a l’Amazònia peruana, colombiana i brasilera, ara pateixen l’impacte dels monocultius sobre les seves terres teòricament protegides per la FUNAI. Dia rere dia senten el soroll de les serres elèctriques que escapcen l’ecosistema que els ha donat la vida des de fa mil·lennis. Les diferents aldees del poble munduruku, una de les desenes d’ètnies de la regió, són diana constant de l’activitat dels productors de soja. Segons Pereira, els munduruku “resisteixen, i habitualment esclaten conflictes violents. El mateix passa amb les aldees quilomboles del Planalto de Santarém”.
L’altre col·lectiu que pateix un impacte específic és el de les dones agricultores, “perquè elles tenen una relació més forta amb la terra, són les més grans defensores de l’agricultura circular i depenen dels horts per la seva alimentació, per les seves medicines”, segons explica Pereira. Quan li preguntem si vol afegir res més, l’activista fa una contundent crida a aquelles persones que estan a l’altra banda de la cadena de consum: “La soja brasilera és una soja tacada per la sang de líders assassinats, tacada pels agrotòxics. Els seus consumidors necessiten reflexionar bé sobre què hi ha embotit en aquesta carn de porc, que se serveix a la seva taula cada dia. Quin gust té? Té gust de salut i vida o té gust de sang i violació de drets humans?”.
