En alguns contextos, cantar ha estat la manera més efectiva de dir allò que no podia ser dit. Això és el que trobem en la memòria de les treballadores de la conserva vegetal d’algunes fàbriques de la regió de Múrcia. A través dels records hem trobat un univers de sons, mirades i expressions que navegaven per les complexes trames socials del primer franquisme (1939-1959). És moment històric que ens permet observar amb sorpresa com les zagalas es movien entre el nou món que dibuixaven les societats industrials i les pràctiques que els eren donades de les generacions anteriors. Les antigues treballadores relaten una pràctica cantada no visibilitzada fins ara, molt probablement perquè no entraven en les lògiques d’allò que ha de ser un artefacte tradicional i perquè es tractava d’un espai no designat pels processos de patrimonialització a Múrcia.
Korczynski, Pickering and Robertson (2013), en una de les poques referències d’estudis musicals en entorns industrials, expliquen que la mirada sobre aquests entorns s’ha enfosquit, reduint la música a un mer ús de coordinació. Un clixé que des de l’acadèmia va trencar Jaume Ayats el 2008, en el seu llibre Cantar a la fàbrica, cantar al coro: els cors obrers a la conca del Ter mitjà (Eumo Editorial) un text sobre les fàbriques de la conca mitjana del riu Ter. En el cas de Múrcia, trobem una petita referència extraordinària, Luisa Carnés, l’escriptora oblidada de la generació del 27 i relatora de les dones obreres, en 1936 signa un fotoreportatge en la revista Estamapa on ja fa referència pel gust per cantar de les joves obreres de les fàbriques de conserva vegetal en Múrcia.
Les trames interiors de les fàbriques
Les fàbriques de conserva vegetal en Múrcia es van convertir en un dels llocs més usuals de socialització entre dones durant el primer franquisme. Les obreres estaven condicionades per una situació adversa que les deixava a mercè d’una dicotomia impossible de complir, la de ser virtuoses o pecadores. Quan els amos i les encarregades disposaven un significat lesiu per l’honor de les obreres, aquestes no tenien la possibilitat de fer una rèplica directa.
Algunes obreres es veien en una situació violenta, complexa i injusta: o sotmetre el seu cos a la voluntat de qui exercia el poder en un marc de certa interioritat o quedar expulsada de la feina, humiliada i exposada a la pobresa més extrema
L’exhibició de poder que ostentaven els amos de les factories no quedava aquí: són nombrosos els relats que ens expliquen com hi havia propietaris que van arribar a cometre abusos sexuals de forma repetida i fins i tot violacions. Una de les nostres informants –que per petició pròpia romandrà en l’anonimat– explica la seva experiència sobre un dels amos: “Y el […], no tenía una o dos, todas las que pillaba y las que tiraba a la acequia y la que se cayó a la acequia huyendo… Y como no quiso en un brazal, en una acequia chica, en la acequia mayor no, en una acequia chica, huyendo de él, para que no la atrapara porque quería estar con ella y ella no quiso, porque tenía su novio”. Algunes obreres es veien en una situació violenta, complexa i injusta: o sotmetre el seu cos a la voluntat de qui exercia el poder en un marc de certa interioritat o quedar expulsada de la feina, humiliada i exposada a la pobresa més extrema.
El ritual pel qual les treballadores eren disciplinades i vilipendiades a les fàbriques començava per l’acció de les encarregades. Sotmetien les operàries a suplicis, obligant-les a certes cerimònies per establir uns cossos productius. Aquesta submissió, de vegades, també era plasmada a través del càstig físic. Un exemple l’explicava una altra entrevistada: “Si te ibas al váter, y cuando estabas mucho tiempo, cogía un cardero con agua con zotal y le echaba zotal por el váter. Cuando las mujeres estaban dentro de los aseos, como los aseos tenían un trozo pa’ arriba abierto, ella cogía un caldero con agua y una escoba, le echaba zotal y con agua zotal le echaban pa’ que salieran corriendo”. Aquest desinfectant es convertia, així, en un d’aquests signes recognoscibles que eren entesos com a element d’humiliació.
Les rèpliques cantades
La disposició social en què s’emmarcaven les obreres fan fer del cant narratiu gairebé l’única via per exposar situacions socialment conflictives. Sota aquesta funció s’utilitzaven cants de transmissió oral i melodies de moda que es transmetien des de la ràdio, en discos a través dels aparells de reproducció pick-up o al cinema. Ens trobem amb cants que podrien ser categoritzats com a moderns, com ara els tangos, les havaneres, i fins i tot el xarleston. També altres cants conceptualitzats com tradicionals, tots ells introduïts en un flux sonor, on també es desenvolupava el cant glossat a través de melodies prefixades. Tot això s’organitzava sonorament en heterofonia amb una lògica ja observada en altres pràctiques al voltant de la Mediterrània.
Aquestes melodies estaven a disposició de les dones obreres per socialitzar les tensions de l’entramat social, per ser utilitzats com una eina discursiva i corporal. Era la manera de proclamar una posició sobre la seva identitat de gènere i classe. Aquesta pràctica podríem considerar-la una rèplica cantada a les disposicions socials que els eren atorgades.
Melodies populars i contemporànies estaven a disposició de les dones obreres per socialitzar les tensions de l’entramat social, per establir una forma de proclamar una posició sobre la seva identitat de gènere i classe, una rèplica cantada a les disposicions socials que els eren atorgades
L’oblit del cant col·lectiu femení, en Múrcia com en altres indrets, s’ha produït per la falta de reconeixement de les pràctiques obreres per part del relat nacionalcatòlic del patrimoni cultural. Amb l’oblit de moltes de les vivències de les obreres, també s’ha amagat que el seu treball no ha estat reconegut, moltes d’elles no van cotitzar després de dècades de treball. Una de les obreres que hem entrevistat, treballadora de la fàbrica de Caride en el poble d’Alcantarilla, era molt conscient d’això quan ens deia: “La sangre del obrero es mu’ durce”. En referència a l’amo, Jesús Caride, una obrera explica que “él era eso, que le gustaban muy beatos, de la virgen de los Dolores, tenía pa’ pagar a las novenas, pero eran muy ladrones, en el sentido en que nos quitaban mucho dinero de lo que estábamos dando”. Tot això es veia reflectit en el cant col·lectiu femení. Encarna, la Coja (1940) i María Orenes (1936) cantaven: “Si vas por la carretera, no tienes que preguntar, en el reloj del maestro, son las cuatro menos diez. Son las cuatro menos diez, la gente muy descontenta, si no nos pagan las horas, nos vamos las de las mesas. Nos vamos las de las mesas, cocinas y embotadoras, si no nos pagan las horas, no vamos las estriadoras. También las estriadoras, que se han puesto muy creídas, si no nos pagan las horas, nos vamos el mismo día”.
Però de vegades, aquest tipus de reivindicacions cantades, excedien a la microfísica del poder. En aquests casos, des de les fàbriques s’interpel·lava directament al poder central, fent referència a Franco mitjançant l’al·legoria del bigoti. De nou Encarna, la Coja (1940), al costat de María Orenes (1936) i de Carmen Ruiz (1935) ens van cantar el següent: “El de la gorra que corra, el de la gorra que corra, el de la gorra que corra, ole, ole, ole, ole, y el del sombrero primero. Más me gusta el de la gorra, más me gusta el de la gorra, más me gusta el de la gorra, ole, ole, ole, ole, porque tiene más salero. Y ese bigote no vale, y ese bigote no vale, y ese bigote no vale, ole, ole, ole, ole, porque tiene cuatro pelos. Tiene que ser afeitado, tiene que ser afeitado, tiene que ser afeitado, ole, ole, ole, ole, por la mano de un barbero”.
Ibán Martínez Cárceles és autor de la tesi doctoral No habrá paz para las allegadas (UAB, 2019), que investiga etnogràficament diversos exemples de cant col·lectiu de les dones obreres en les fàbriques de conserva vegetal a Múrcia durant el primer franquisme
