La paraula rasmia ens remet a l’embranzida o tenacitat per cometre i continuar una empresa. Com podria ser la de mantenir viva la que, en poques dècades, s’ha convertit en la llengua més amenaçada de tot l’Estat espanyol: l’aragonès. Avui, les seves poc més de 10.000 parlants s’enfronten a un compte enrere força enrevessat per garantir el futur d’un idioma que durant segles havia estat el propi de la regió. Lluny de comptar amb un ampli consens per la seva supervivència, les divergències polítiques i socials fan d’aquesta llengua emparentada de ben a prop amb el català un repte sociolingüístic que vol escapar de la folklorització i de l’extinció, sense saber ben bé com fer-ho.
Anem a pams. El més pràctic per entendre la realitat aragonesa a escala demogràfica és equiparar-la amb l’Estat francès centralista, on tot és París. De Ponent enllà, es reprodueix el patró segons el qual tot és la Saragossa monolingüe que reclama el corredor central en detriment del Mediterrani, que llegeix el conservador Heraldo de Aragón i que gaudeix de segona residència a una de les localitats costaneres que discorren entre Salou i Peníscola. El bipartidisme PSOE-PP de la capital, amb figures rellevants a l’alcaldia com l’exministre Juan Alberto Belloch o l’expresidenta del Congrés espanyol Luisa Fernanda Rudi, contrasta amb la política de base rural de la resta del territori.
Precisament, és aquesta política de base rural la que ha marcat la deriva ideològica entorn de la llengua en els últims anys. El perquè caldria buscar-lo als orígens del partit hegemònic a l’Aragó despoblat, el PAR, Partit Aragonès Regionalista, una formació d’aquelles que s’autodenominen “de centre”, però que, en realitat, fou fundada per un procurador de les Corts franquistes, Hipólito Gómez de las Roces. Amb el seu tarannà de base falangista, el PAR ha acabat arrossegant els partits amb major implementació a Saragossa, seu del govern autonòmic, a invisibilitzar les dues llengües minoritàries que encara s’hi parlen (l’aragonès i el català). Superades les etapes del popular Santiago Lanzuela, qui va aprovar el primer reconeixement lingüístic amb la llei de patrimoni cultural de 1999, i del socialista Marcelino Iglesias, qui va tirar endavant la llei de llengües el 2009, els dos grans partits han buscat tradicionalment treure el rèdit electoral que prometia la divisió lingüística.
La Direcció General de Política Lingüística xifra en 1.131 alumnes l’estudiantat actual de llengua aragonesa a les 56 localitats on s’imparteixen classes
Aquí ens trobem en el punt exacte en el qual, a les confrontacions polítiques que desperta el trilingüisme, s’han de sumar les progressives escissions que ha patit l’escena associativa de l’àmbit de la lingüística i la filologia, alienes a l’escenari governamental. El primer ens que va voler regular la grafia de l’Alt Aragó va ser el Consello d’a Fabla Aragonesa, reunit als inicis de la Transició espanyola per rescatar l’idioma propi. Tanmateix, malgrat la declaració de bones intencions, el que va succeir en aquell moment va ser que el treball filològic acordat apostava tant per la diferenciació que els parlants van acabar per rebutjar-lo. Ho explica Jorge Pueyo, tuitaire i youtuber que ha popularitzat l’aragonès a les xarxes socials: “Si tothom en aragonès diem auto al cotxe, però en dos pobles del Pirineu l’anomenen votura per clara influència del francès, el que va fer el Consello va ser optar per la paraula més allunyada del castellà, (votura, en aquest cas), enara que només l’empressin molt poques persones”.
D’aquests criteris marcats pel Consello es van escindir el grup Estudio de Filología Aragonesa (EFA) i la Sociedat de Lingüística Aragonesa (SLA). Mentre la primera entitat s’ha consolidat i ha tendit cap a un model que recull les accepcions més àmpliament consensuades, la segona se centra a defensar les grafies d’arrel romànica i més similars al català. A les entitats acadèmiques, profundament dividides, cal sumar ara les complexitats derivades de fixar un estàndard en una llengua que manté tres modalitats orals diferenciades: l’oriental i majoritària, que es parla a la Ribagorça i a la Baixa Ribagorça (i que es pot sentir en les publicacions de Jorge Pueyo); l’occidental, de la zona de Val d’Echo i la zona d’Ansó, a l’altre extrem del Pirineu aragonès, i la central o belsetà, que es parla a la vall de Bielsa i que avui dia és considerada com la més amenaçada de totes tres.
Un dels últims parlants d’aquesta, el belsetà, és el pastor d’Espierba (petit nucli en el qual només viuen dues persones), Luis Ángel Saludas, conegut com Barré, qui fa més de quatre dècades que recopila el llegat lingüístic en un diccionari que ara deu tenir vora 17.000 mots únics a tot el Pirineu com vetiello (vedella, pronunciat vetiecho) o com capanna (cabana). Segons els seus càlculs, no queden més de cinquanta o seixanta persones que parlen aquesta variant i que respectin una estructura genuïna sense gaires influències castellanes. Barré lamenta, i ho fa amb la sonoritat pròpia de l’Aragó, que amb el Compromís de Casp (el tractat pel qual un infant castellà, de la dinastia dels Trastàmara, Ferran d’Antequera, fou designat rei d’Aragó el 1412), “se jodió todo”, i alerta la resta de parlants de llengües minoritzades mentre assegura que allà, a la seva vall, la pèrdua de l’ús vehicular en l’àmbit popular es va precipitar en qüestió de dues o tres generacions.
Tere Aguilaniedo, nascuda i resident a Fonts, el municipi més meridional on es conserva l’idioma, corrobora les paraules de Barré i retrata el procés de regressió en favor del castellà, del qual ella mateixa n’ha estat testimoni. “En poques dècades vam passar d’integrar nous parlants com els peons que arribaven per construir els pantans del franquisme a esborrar-lo de la vida pública i domèstica”, afirma. En l’actualitat, es dedica a la docència de l’aragonès al col·legi rural agrupat (CRA) Estadilla-Fonz i vaticina que l’únic futur de l’idioma “implica dotar-lo d’una utilitat com la que gaudeix el català, que és necessari per accedir a llocs de feina”. També és docent (fins aquest any en què s’ha jubilat) Carmen Castán, originària del petit nucli de Gavàs i parlant de la varietat coneguda com a patuès, la més pròxima al català que perviu a la vall de Benasc. En el discurs de Castán conviuen l’amargor de la llengua perduda amb l’esperança que li genera l’auge de la demanda a les aules de la zona. “Quan vaig començar a donar classes d’aragonès, a mitjans dels anys noranta, impartia a cinc col·legis diferents i en règim de mitja jornada. Ara, per al mateix territori, hi ha dos docents de secundària i dos de primària a jornada completa”, explica.
La Direcció General de Política Lingüística, òrgan creat amb l’arribada de Chunta Aragonesista al govern autonòmic l’any 2015, xifra en un total de 1.131 alumnes l’estudiantat actual de llengua aragonesa a les 56 localitats on s’imparteixen classes. D’aquest total, la majoria són del cicle infantil (507) i de primària (558), atès que en secundària i ensenyament adult les matrícules cauen en picat: 32 i 34 persones, respectivament. Segons el president de Chunta Aragonesista i actual portaveu de la formació en les Corts aragoneses, Joaquín Palacín, “la situació de la llengua és tan dolenta que s’ha d’agilitzar la constitució de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i potenciar l’aprenentatge a les aules”.
Tot i que aparentment pot resultar innegable que el reforç de la xarxa educativa en aragonès suposarà un revulsiu en la progressiva recuperació dels usos i els espais idiomàtics, a la pràctica ha generat certs recels entre la gent de les valls. El centralisme saragossà amb el qual s’impulsen moltes d’aquestes mesures, sumat a la manca d’un estàndard de consens va esquerdant de mica en mica les diferències entre les parlants que es coneixen com a patrimonials, –que tenen l’aragonès com a llengua materna– i les neoparlants, aquells que l’han apresa a posteriori. La filòloga i investigadora Maria José Girón es remet al centralisme extrem propi de l’Aragó per afirmar que “els muntanyesos ens sentim poc identificats amb les polítiques lingüístiques que es dicten des de Saragossa”. Allà, continua, preval la fabla, “un sistema artificial que comença a gestar-se fa més de quaranta anys en l’àmbit urbà amb el qual els parlants patrimonials no tenim gaire afinitat”. D’aquí que els aragonesoparlants rebutgen aquesta nomenclatura, la de fabla, per referir-se al seu idioma.
Identitat i divulgació
El fet diferencial sobre el qual no hi ha negociació possible entre les persones parlants patrimonials és la singularitat del, en paraules seves, somardisme, un concepte que vindria a ser l’equivalent a la sornegueria catalana. El somardisme és la carta de presentació de Jorge Pueyo a Twitter, on assegura que o “Somardismo u barbàrie”, i és l’al·licient conductor d’una part ingent de l’obra literària escrita en aragonès. Com en La descordada bida de Sinforosa Sastre, obra de la docent Carmen Castán i Premi Arnal Cavero de narrativa l’any 2002, el treball dona a conèixer una realitat bastant peculiar en el qual la burla pròpia de les muntanyes juga amb la idiosincràsia d’un personatge que s’apropa a un quasi feminisme rural. “Les nostres són històries amb aquesta intencionalitat sorneguera de poble a poble que se’ns dibuixen a través de llegendes i encanteris”, explica la guardonada autora.
Havent assimilat el somardisme, ens podem endinsar tant en el treball com en el discurs de l’escriptor Juan Carlos Marco, més conegut com Chuan de Fonz. Amb una dilatada trajectòria dedicada a la docència i les novel·les, Chuan representa la neutralitat més absoluta quant a les diferents polèmiques que esquitxen el debat lingüístic. “Mira –diu amb to de confiança–, jo no tinc cap problema amb ningú i tampoc em plantejo un horitzó de l’aragonès pel qual entestar-me en batalles. Quan feia classes en entorns aragonesoparlants optava per impartir-les en aquest idioma i, al final, veia que l’alumnat no aprenia física i química perquè no n’aprenia, però no perquè la llengua fos un problema”. La comoditat somarda de Chuan parteix de la satisfacció que viu amb els seus treballs i amb projectes impulsats per persones que, sense gaires complicacions, es llancen a difondre l’aragonès. “En el món de l’aragonès, passa que hi ha molta energia destinada a fotre a parir el veí. I així omples la tarda a Twitter, per dir-ho ràpid. Però quan trobo algú que avança perquè la resta aprengui alguna cosa i tira endavant, em genera més respecte”, conclou.
Un respecte com el que motiva el treball d’investigadora de Maria José Girón, qui s’ha enxarxat en la titànica tasca de recórrer els pobles del Pirineu perquè les variants patrimonials no es vegin engolides per un estàndard dictat des de Saragossa. “Molts parlants han mort sense ser conscients del valor que tenia la llengua que atresoraven en els seus records, hereus d’una evolució mil·lenària que reflecteix una manera genuïnament diferent de viure i entendre la relació amb el medi”, destaca. O respecte també pel reconeixement que fa poc han aconseguit els vídeos de Jorge Pueyo, que s’ha aventurat a comunicar amb tota naturalitat per a un públic cada vegada més ampli: “Ens cal normalitat i naturalitat, deixar de dir sempre i de manera expressa que anem a fer un contingut en aragonès i, senzillament, parlar-lo com qualsevol altre que parla la seva llengua. Tota la resta és folklore”, conclou.
