Parlar de revictimització, per força, ens interpel·la a pensar en quin tipus de societat volem construir. Volem una societat on la ciutadania se senti escoltada i protegida per les institucions en les quals confia? O bé una societat on l’acció/inacció de les institucions generi desconfiança i el corresponent distanciament de la ciutadania? Una societat que desconfia de les institucions, que no les admet com a referent de justícia, és, per tant, una societat democràticament debilitada.
A la nostra societat trobem no pocs exemples d’aquesta revictimització. Ho hem vist reiteradament, per exemple, en el cas dels menors no acompanyats en contextos de migració o refugi a la frontera sud, quan institucions que haurien de protegir-los els criminalitzen i exerceixen violència contra els menors. Un altre clar exemple són els casos de violència masclista, on davant les denúncies de les dones, aquestes són qüestionades i culpabilitzades a les comissaries policials o a les instàncies judicials.
En aquests casos, veiem com les persones afectades desenvolupen un vincle ambivalent i de desconfiança vers qui hauria de ser una figura protectora. Aquest fet pot generar i genera impactes psicosocials destacables.
Revictimització és, doncs, un terme tècnic utilitzat en l’àmbit psicològic i de drets humans que es refereix al patiment afegit per les institucions i professionals encarregats d’atendre la víctima a l’hora d’investigar el delicte i realitzar les diligències necessàries per clarificar els fets.
El paper de l’estat hauria de ser el de garant de drets i jugar un rol protector davant aquelles persones que veuen vulnerats els seus drets. Què passa quan els mecanismes dissenyats per garantir drets i protegir la ciutadania no ho acaben de fer del tot?
Emocionalment, són freqüents els sentiments d’ambivalència i confusió, la desconfiança, el sentiment d’injustícia i indefensió vers les institucions quan aquestes no responen al seu paper principal.
L’estat és l’agent que genera el dany quan hi ha una manca d’investigació de les institucions i quan ens trobem amb un paper punitiu i qüestionador d’alguns funcionaris davant del relat de les persones afectades per vulneracions de drets i desigualtats socials. Aquest qüestionament del relat de la víctima genera dificultats per integrar l’experiència viscuda i la construcció d’un relat enfortidor per a aquesta.
El paper de les nostres institucions i el seu compromís amb el sentit de la justícia, tot garantint les bones pràctiques dels procediments judicials, és essencial per prevenir la revictimització esmentada.
A més a més, ens porta a parlar d’un dany institucionalitzat quan es genera de forma reiterada i sistemàtica, en tant que implica una manca de reconeixement públic de la víctima com subjecte de ple dret.
Paradoxalment, doncs, ens trobem que qui hauria de contribuir amb la reparació del dany es converteix en un agent que en genera de nou. A més a més, aquest dany se suma als ja soferts prèviament i exerceix un efecte que podríem anomenar acumulatiu, perquè aguditza i aprofundeix el dany previ.
L’arxiu de procediments, la manca d’investigació en fase d’instrucció, la poca rellevància en l’àmbit judicial del dany psicològic, l’actitud d’alguns operadors jurídics que qüestionen el relat de les víctimes abans de les investigacions corresponents i que, fins i tot, arriben a culpabilitzar-les pel que els ha passat són exemples d’aquesta revictimització.
Cal remarcar que els casos que acompanyem des del Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional (SAIDAVI) a Irídia, Centre per la defensa dels drets humans, impliquen investigar les actuacions d’agents policials. Sovint trobem una actitud corporativista incapaç d’acceptar que, a vegades, no s’actua de forma correcta i cal investigar.
Des d’Irídia, Centre per a la defensa dels drets humans, considerem essencial posar sobre la taula aquest tema, parlar i comprendre què és i com es genera la revictimització, ja que ho veiem repetidament en molts dels casos que acompanyem. És essencial posar-hi llum i buscar estratègies per prevenir-la, perquè la por de les víctimes a ser qüestionades i incompreses en instàncies judicials és una de les causes principals del silenci i la manca de denúncia de vulneracions de drets. Cal fer-ne front també, per vetllar pel dret a una plena justícia, així com per evitar la indefensió apresa i el silenci davant vulneracions de drets i el distanciament quan les institucions, lluny de protegir, acaben generant un major i profund dany.
