Activista en l’àmbit de l’art, mestra i veïna de Torrelles de Llobregat (el Baix Llobregat). Es reivindica des de la perifèria. Des de fa tres anys, visibilitza la seva experiència amb els trastorns de la conducta alimentària (TCA) amb el seu art, a les xarxes socials i amb xerrades a diferents entorns: des de centres de tractament fins a espais de lleure i de reivindicació social. Una experiència que conviu amb ella des de fa dotze anys. Li incomoda la terminologia i les pràctiques del sistema mèdic per abordar i acompanyar-los, perquè les considera estigmatitzadores i infantilitzadores. Amb ella ens endinsem en aquest univers invisibilitzat, però compartit per moltes.
Una experiència de trastorn de la conducta alimentària (TCA) no arriba d’un dia per l’altre. Hi ha un punt d’inflexió?
Jo em transporto a quan tenia 12 anys (ara en tinc 25) i tenia un cos gras. No ho passava bé quan anava a comprar roba o em relacionava amb la gent. Per mi va ser clau quan vaig decidir modificar el meu cos i li vaig dir a la meva mare que em volia aprimar, perquè sentia malestar i que no encaixava. Aprimar-me em portava a pensar-me feliç i a adquirir un èxit social. Però, per fer-ho, havia de canviar els meus hàbits d’alimentació, i vaig començar a fer esport i a restringir-me: menjar menys, eliminar molts aliments… I tot això va anar a més. L’augment de les restriccions em va portar a unes obsessions que van fer que no establís una bona relació amb el menjar, ni amb mi mateixa, perquè no implicava acceptar-me, ni comprendre que hi ha un gran ventall de diversitat corporal. A més, quan vaig començar a aprimar-me, vaig rebre tot un reforç positiu per part del meu entorn que va fer que les conductes restrictives anessin a més. Jo era molt bona estudiant i molt treballadora amb tots els objectius que em posava. Amb això també ho vaig ser. I va començar a prendre molta presència en la meva quotidianitat, com una obsessió que em pertorbava.
La medicina clínica parla sobre els TCA o els desordres de l’alimentació. Com s’arriba a aquesta terminologia?
L’altre dia vaig fer una xerrada i reflexionava entorn d’això. Em deia: “Vinc a parlar-ne, però no sé quines paraules em serveixen. Trastorn de la conducta alimentària no m’agrada. Desordres de l’alimentació? Són paraules que tenen molta càrrega, molt d’estigma. Són molt capacitistes i generen molta infantilització. A mi em costa anomenar-me des de “he tingut trastorn d’afartament”. Em sento millor si dic: “He tingut conductes relacionades amb el trastorn d’afartament”. Poso més l’enfocament en la pràctica. Em costa anomenar-me per tot el que implica perquè, en el moment que utilitzes aquests termes, el món et mira d’una manera concreta. Hi ha tot un imaginari i mites col·lectius molt forts entorn els TCA.
Quins mites i imaginaris?
Per mi, el topicazo és creure que hi ha un cos que és el de la persona amb un desordre alimentari (l’anorèxia), que és esquelètic. L’anorèxia és el trastorn, tota la resta sembla que no existeix. I m’adono que fins i tot jo tinc molt a dins aquesta idea. Fa poc, vaig fer una xerrada en un centre de tractament de TCA on hi havia cossos molt diversos. I em deia: “Clar, és que la realitat és aquesta, però sempre m’estan dient una altra cosa”. Si ets grossa i expliques que tens un TCA i conductes restrictives, desquadra i ningú et creu. Hi ha tot un imaginari construït molt concret. A més, sembla que en segons quins entorns, sobretot els més polititzats, no existeixin. Però quan poses el tema sobre la taula, veus que moltes persones han viscut alguna experiència relacionada.
Però ningú en parla.
Totalment d’acord, ningú en parla. A més, quan et diuen que algú proper ho està vivint, es tendeix a negar i s’interpreta com una ximpleria, que no pot ser, i que ja et passarà. La frase: “Deixa-la, el que vol és cridar l’atenció” és molt problemàtica. Si algú està cridant l’atenció, és que potser té alguna cosa a dir. Ara que he estat treballant amb infants, ho he vist molt. Les adultes tendim a no fer cas dels avisos, per negació. Però si algú crida l’atenció és perquè alguna cosa dins seu trontolla, no?
Quines paraules et serveixen per explicar sobre la teva vivència?
A mi em serveix dir que tinc una mala relació amb el menjar perquè tinc una mala relació amb el meu cos. I tenir una mala relació amb el meu cos m’implica voler-lo modificar constantment. I això passa per l’alimentació. A totes hores ens venen que el nostre cos ha de ser millor i que, per ser-ho, ha d’estar prim. La primor és una conseqüència d’èxit i de reconeixement social. Et fa encaixar, tot i que això no vol dir que estiguis bé. Però ens han fet creure que primes som més felices i hi ha tot un reforç social que ho avala: per comprar roba i vestir-te, per lligar, per trobar feina… A mi, la gent em felicita quan m’aprimo. Vaig sortir del confinament amb cinc quilos menys, una conseqüència de què vaig estar molt malament. Però tothom em deia que em veia molt guapa i em felicitava. Aquest premi et dona poder. La cosa canvia quan t’engreixes. Engreixar-se no dona reconeixement social. En aprimar-me a l’estiu, em vaig engreixar a la tardor. Però ningú no em va dir: “Tia, que guapa estàs!” I això és molt problemàtic.
Els TCA tenen a veure amb la gordofòbia?
Completament. Desvincular els TCA de la gordofòbia és una cagada. I es fa constantment. La cultura de la primor és possible perquè vivim en un sistema gordofòbic que et nega si ets grassa. A més, promou molta gordofòbia interioritzada. Des del sistema mèdic tampoc es contempla. De fet, en el procés de recuperació d’un TCA et miren l’índex de massa corporal (IMC) i se’t premia quan estàs al normopès. Què és un pes normal? Basant-se en què? La medicina és molt gordofòbica i, per mi, cal que es desvinculi l’obsessió per un pes determinat del procés de recuperació.
Sovint es parla que la dieta i les conductes restrictives són la porta d’entrada als TCA. La línia sembla fina. Què genera la restricció en un context social obcecat pels cànons de bellesa?
“Les petites prohibicions condueixen a petites obsessions i a no viure ni menjar amb plaer”
Tot allò que sigui restrictiu em sembla una mala jugada pel nostre cap. Perquè et comences prohibint una cosa i la llista va augmentant, i això costa de controlar. Les petites prohibicions condueixen a petites obsessions i a no viure ni menjar amb plaer. Òbviament, no es pot parlar per tothom, però jo vaig començar a viure tot això a partir de les restriccions. Els últims dotze anys, la restricció sempre em torna, m’apareix. Per mi, té molt a veure amb el control. Quan me’n vaig de vacances, per exemple, perdo el control i em preocupa no saber què menjaré. Socialment, interessa, perquè ens volen tenir controlades. I la manera més fàcil que té el sistema de controlar-nos és que ho fem nosaltres mateixes.
Al sistema li interessa que ocupem poc espai?
Per descomptat. A més, econòmicament, genera molts diners: en la indústria farmacèutica, la de la bellesa, l’alimentària, la de les institucions i centres privats que porten aquests tipus de tractaments… L’obsessió per tenir un cos que ha d’encaixar és una eina brutal de control i de fer diners. Hi ha moltes indústries que s’estan enriquint a costa de què vulguem modificar els nostres cossos constantment.
Cal desmitificar el cos prim com a ideal de felicitat?
Sí. El problema no és el cos prim en si, sinó tot el que hi ha construït al voltant, perquè sembla que tots els altres no siguin vàlids. Per mitjà d’aquesta idea s’estructuren moltes violències. Al cinema, per exemple, la gorda fa el paper de gorda, amb tots els mites associats. Als llibres de text també es veu molt quins referents tenim. Als anuncis i a tot arreu. Cal que qüestionem la imatge tota l’estona i desfer-nos d’aquesta necessitat insaciable de modificar el nostre cos per ser i estar millor. Això, ens ho creiem, i després no sabem què fer-ne.
Com s’aborden els TCA?
Es tendeix molt a culpabilitzar i individualitzar el conflicte en la persona, se la fa responsable i en part sembla que és alguna cosa que ha triat, que ha volgut. Però el que vivim en relació amb els TCA és sistèmic. Les mirades culpabilitzadores no acompanyen i et fan sentir molt sola. Es culpabilitza i castiga molt, però no s’acompanya. Hi ha moltes pràctiques normalitzades rere la cultura dels dejunis intermitents i de les restriccions, que s’emmascaren molt fàcilment, i això fa que no ho abordem col·lectivament. A més a més, en els processos de tractament et donen pautes alimentàries i no tens poder de decisió. No vull que es malinterpreti, però jo m’he trobat amb què els meus gustos personals no es contemplen. Si a mi no m’agrada la llet, per què me n’han de fer prendre? No dic que no es necessiti un acompanyament i ajuda, però crec que sovint, a les persones malaltes, se les infantilitza i desposseeix, i això per recuperar-se i estar bé no ajuda. A la primera consulta, a la qual vaig entrar amb 14 anys, recordo que el psiquiatre em va dir: “Per què plora el nadó?”. Jo no soc professional mèdica i no tinc una resposta a com s’han de fer aquests tractaments, però a aquest psiquiatre no hi vaig tornar. A més, crec que els processos i els espais de recuperació són molt freds. Fins i tot tenen un punt carcerari. Això fa que t’incrementi la sensació d’estar malalta, que tens un problema que t’has buscat tu i que t’has d’apanyar.
Es tendeix a desposseir i controlar la persona que ho està vivint?
Sí, i que s’estigui sempre pendent de tu i se’t miri des d’aquí no ajuda gaire. Jo he viscut molt control extern i molta alarma. Crec que els TCA s’acompanyen i es miren d’una forma molt tancada. Per mi, és una cosa que mai m’ha desaparegut del cap, que crec que m’acompanyarà sempre, fa dotze anys que hi convisc. Les mirades compassives, controladores, que no confien… no ajuden, perquè es projecten en tu amb molta càrrega i pressió. Afecten en el procés. I socialment, no posem atenció a com mengem, i en general, no es viu el menjar des del plaer, com un ritual. Existeix una idea de cuidar-se generalitzada que sovint té a veure amb les conductes restrictives. Tot això no ajuda, i hi està estretament lligat. Hi ha molts factors que intervenen en el fet de cuidar-se, econòmics i socials. Dins dels paràmetres d’aquest context social i polític, la idea de cuidar-se i de tenir un cos sa està molt lligada al cos prim. Això porta a dir-nos que tots els altres cossos no són sans i que, per tant, no són vàlids.
Part dels teus treballs artístics aborden i expliquen la teva experiència amb el malestar amb el cos i l’alimentació. Amb el teu llibre Habitar mi cuerpo (Editorial Bruguera, 2019) en comences a parlar. I al projecte 467 grams expliques una pràctica concreta amb què vas conviure. Com ha anat canviant en tu la narrativa, què t’han aportat aquests processos?
Parlar sobre aquest tema m’ha costat molt, perquè m’ha costat de reconèixer. A casa, per exemple, no en parlo. Quan faig ponències sobre el tema no ho dic. Soc incapaç de fer-ho, perquè em costa. Però en un moment, vaig necessitar deixar-me anar. Internament, estava col·lapsada i angoixada i necessitava parlar-ne. Volia que el llibre Habitar mi cuerpo servís d’alguna cosa, que arribés d’alguna manera i remogués. I fer explícit, sobretot en les persones que ho poden estar vivint, que parlar-ne és sanejador. Hi ha molt tabú i et fa sentir molt sola. I amb 467 grams necessitava fer visibles algunes pràctiques que havia utilitzat i parlar-ne. Vaig trigar dos mesos a publicar-ho, perquè no ho tenia clar. Al final, parlo de pràctiques que són molt autodestructives i em feia por donar idees. Però va arribar a molta gent i va generar coses molt fortes. Per una banda, per prendre consciència respecte al tema i poder dir que això passa. I després, perquè moltes persones em van dir que havien fet el mateix que jo.
Destapar tabús obre la possibilitat que més persones en parlin?
Totalment. A més, serveix per adonar-te que, això que vius, que has fet, no només té a veure amb tu, sinó que hi ha moltes persones que estan amb el mateix. Aquí està tota la potència d’això que diem que “el que és personal és polític”. Polititzar un malestar que és col·lectiu ens permet col·lectivitzar processos. Tant per a persones que viuen el malestar com per a les que no, que es poden responsabilitzar de qüestions que potser no s’havien adonat. Moltes vegades s’aborden els TCA com a bolets, com si fossin casos aïllats, però tenen a veure amb una estructura. I cal que ho posem sobre la taula ja, per responsabilitzar-nos-en col·lectivament.
Llavors, l’art té un paper sanejador en tot el teu procés?
“Necessitem recuperar els nostres cossos i el plaer, i permetre’ns viure i compartir des dels malestars”
La pràctica i experiència artística m’ha anat molt bé. Perquè és un espai lliure i és un plaer, com menjar. I em va servir per començar a posar sobre la taula coses que em passaven. Abans tenia moltes dificultats per parlar, em feia molta vergonya. L’art ha estat una via d’escapament. En el moment que ho comparteixes, veus que la moguda és col·lectiva i, tot i que també és un topicazo de frase, t’adones que no estàs sola. Per mi, ha estat molt important adonar-me d’això, m’ha ajudat. Parlar en primera persona, des del cos, és fer política. La tendresa és revolucionària i molt necessària per tombar tots aquests malestars.
El cos pot ser un espai de trobada?
Per mi, sí. I quan els mals, les pors, es col·lectivitzen, fan menys mal, menys ferideta. En experimentar amb el cos, hi ha moltes coses que se’n van. Necessitem moments així, de recuperar els nostres cossos i el plaer, i permetre’ns viure i compartir des dels malestars. També crec que és important que respectem els processos de cadascuna, perquè si no, ens podem generar molta pressió. Hem d’anar amb compte amb les típiques frases de: “T’has d’estimar més”. Estimar-se no és una cosa fàcil de fer i no només depèn de tu. A vegades, sembla que oblidem al capitalisme i al patriarcat en això, i, sobretot, qui pateix sobre el cos som les ties i les dissidències. Qui no hi encaixa.
