Els records de la “vida d’abans” es barregen en la nostra memòria. Somiem amb terrasses de bars, festes entre amics, viatges i nits sense toc de queda i, al mateix temps, no podem oblidar que quan va caure el primer confinament feia quatre mesos que havia començat la vaga contra la reforma de la jubilació. Els sentiments es contradiuen: sabem que la “normalitat” d’abans no era tan normal, ni érem tan lliures, ni estàvem tan bé, però ens sorprenem desitjant un festival sense mascaretes, “com els d’abans”, per poder ballar tota la nit i oblidar-ho tot.
L’horitzó cap al qual caminàvem el tenim a tocar i ara ens preguntem si això realment s’acaba. Veiem la llum al final del túnel gràcies a les vacunes i el bon temps, però alhora ens adonem que estem desorientats i perduts. En un moment donat vam deixar de comptar vagues i confinaments i les etapes les hem de llegir dues vegades al dia perquè no hi ha manera de memoritzar-les (“quan es retarda el cobrefoc?”, quan podran venir a veure’m des de l’Estat espanyol?”). Sí, després de la tempesta ve la calma, però el sol d’aquesta primavera ens ha sorprès com als caragols després de la pluja: perplexos, dispersos i aïllats. Mala cosa si aquesta “nova normalitat” que s’està construint s’assembla molt a l’antiga: el dia que reobrien les terrasses de bars, després de sis mesos tancats, i mentre alguns buscaven desesperadament una taula per fer un beure, altres –els menys– es manifestaven davant la Prefectura contra l’enèsim bombardeig a Palestina per part de l’exèrcit israelià. Aquesta ocupació no la reverteix ni una pandèmia…
Sabem que la “normalitat” d’abans no era tan normal, ni érem tan lliures, ni estàvem tan bé, però ens sorprenem desitjant un festival sense mascaretes, “com els d’abans”, per poder ballar tota la nit i oblidar-ho tot
Aquí, a l’Estat francès, la treva sanitària governamental està a punt de trencar-se i es desperta el fantasma de les reformes de la jubilació i de l’atur, mentre que els tambors de guerra dels sindicats comencen a penes a assajar els ritmes de la revolta postpandèmica. La telemilitància no ha funcionat i ara hem de tornar a organitzar-nos, perquè finalment res no ha canviat, ara que tot ha canviat.
A nivell més personal, ens adonem que queden ferides per guarir i comencem tímidament a parlar-ne al nostre voltant. No en va ha estat un any d’angoixes i inquietuds, de pors i solituds; un any reduït a la bombolla dels més propers, marcat per la distància de la gran tribu. Un any on cada quilòmetre es feia insalvable, sobretot si hi havia una frontera estatal a travessar, i la feina –si no teletreballàvem– es convertia en el nostre únic espai d’interacció social. Ara toca retrobar-nos, reconèixer-nos, sentir-nos i abraçar-nos. “Els amics són Patrimoni Immaterial de la Humanitat”, deia la Mireia Boya, i ara ja podem estar per ells més enllà d’una pantalla.
Res té de nou que les institucions franceses s’ataquin a la llengua catalana, però la resposta nord-catalana postconfinament ha estat multitudinària i diferent
I de cop, la manifestació per la llengua als carrers de Perpinyà contra els atacs del Constitucional esdevé l’espurna que necessitàvem per aixecar-nos. Res té de nou que les institucions franceses s’ataquin a la llengua catalana, però la resposta nord-catalana postconfinament ha estat multitudinària i diferent. Diferent no només pels milers de persones, ni per la quantitat de joves i nens, ni pel simbòlic gest dels elegits durant la marxa afegint senyeres a sobre de la seva banda institucional francesa, ni tan sols per la presència de personalitats del sud, sinó per la profunda importància de la trobada després de viure més d’un any en petit comitè. Allà hi érem tots, els de sempre i els que venen d’arribar, el jovent i els històrics, els partits i sindicats, associacions, federacions, mestres i alumnes, del Vallespir, la Cerdanya, el Conflent, i les que tenien moltes ganes d’espolsar les gralles i els tambors, tots contents de sentir-nos vius i dempeus. Tota una injecció d’optimisme i energia. Entre eslògans i càntics ( “Escola en català, avui i demà!”), cada abraçada es feia més intensa (“Com estàs? Quant de temps! M’alegro de veure’t! Com ho portes?”).
Potser el “dia de demà” s’assembla al d’ahir. Potser les lluites continuen i res no ha canviat. Però almenys estem vius i no hem deixat de somiar un món millor. Junts. Catalunya Nord està viva. Sempre endavant!
