“A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, la privatització psíquica que avui és una característica de la vida contemporània britànica va entrar en una nova fase. La vaga de miners va representar la derrota d’una forma de vida col·lectiva. La privatització d’indústries nacionals, la venda d’habitatges socials i la proliferació de la tecnologia de consum i plataformes del nou entreteniment –com la televisió per satèl·lit– van aplanar el camí per la retirada de l’espai públic, que va ser abandonat, patologitzat i encapsulat. Raves, campaments nòmades, festes lliures i estadis de futbol –substituint les grades populars per seients individuals– van ser altres exemples de com el govern britànic va intentar eliminar la col·lectivitat i va aprofundir en la individualització forçada”.
Així explicava el crític musical Mark Fisher (1968-2017) el context socioeconòmic i cultural que va sacsejar Anglaterra durant les dues darreres dècades del segle XX. Com a tesi central de la seva obra, Fisher va anomenar “realisme capitalista” a la creença que no és possible una alternativa al capitalisme i que les societats estan abocades a substituir la solidaritat i el fet públic pel circuit privat de consum i entreteniment.
En el seu llibre Escritos sobre depresión, hauntología y futuros perdidos (Caja Negra, 2018), rescatava les expressions de la cultura popular que, per ell, “podien produir formes innovadores i modes de vida radicalment alternatius”. Segons el seu raonament, “en l’experiència col·lectiva de les raves, el rebuig al treball de la cultura mod o el modernisme militant dels postpunk, hi ha l’ambició de la classe treballadora de produir un món que superi la cultura burgesa”.
Nou paradigma mental i social
Any 1990, Anglaterra. Des de Chicago arriba als suburbis de Londres l’acid-house. Electrònica com a mètode, èxtasi i LSD. Una multitud sense telèfons mòbils ni internet, disposada a ballar fins a la matinada amb una música que pregonava ser consumida en societat, reforçada per l’impacte mental i corporal de l’estupefaent. Començava un fenomen de tall hedonista i pacifista i que es relaciona amb el descens de la violència hooligan vinculada a les graderies dels camps de futbol; en lloc de barallar-se, ara els seguidors ballaven, prenien MDMA i confraternitzaven. L’escenari es va comparar amb l’energia, la creativitat i la llibertat de “l’estiu de l’amor” hippy dels anys seixanta a San Francisco.
Però hi havia diferències. Matthew Collins, autor d’Estado alterado: La historia de la cultura del éxtasis i del acid house (Alba Editorial, 2002), explica que “a diferència de la cultura psicodèlica dels seixanta, l’escena de l’acid-house dels vuitanta i noranta va sorgir dels suburbis obrers del sud de Londres de la mà de punxadiscos, clubbers, delinqüents, aficionats al futbol, aturats, bohemis… Era un terreny fèrtil per a l’arribada d’aquesta cultura: centenars d’edificis van quedar buits per la recessió econòmica, les comunitats i barris encara estaven molt units, amb profundes lleialtats tribals als equips de futbol local i hi havia xarxes criminals establertes. Tot en un entorn de condicions econòmiques i socials cada cop més dures i amb una forta desil·lusió política cap al ‘miracle econòmic’ de Thatcher”.
Alliberar el so
Per escapar de festes comercials de pagament en entorns elitistes o mafiosos, grups cada cop més nombrosos de nòmades –els anomenats New Age travellers (nòmades de la nova era, en anglès)– van començar a viatjar pel territori britànic en llargs combois de camions i autobusos urbans reconvertits. Col·lectius com Spiral Tribe, Desert Storm, DiY Nottingham –amb el seu lema “tothom benvingut”– o Tonka, brollen com un antídot a la cultura de club predominant; ocupen hangars abandonats i camps, munten festes electròniques gratuïtes i creen ciutats temporals de so i hedonisme amb paradetes, zones de joc i descans, bars…
El festival Castlemorton Common es va celebrar el maig de 1992 al centre d’Anglaterra, va durar una setmana i va concentrar més de 60.000 persones
Van ser anys d’expansió imparable a teknivals i festes lliures, a totes hores, per tot el país, per mitjà del boca-orella. “A l’oest, col·lectius com Circus Warp i Free Party People van desenvolupar espais i infraestructura per permetre increïbles esdeveniments gratuïts sota les estrelles. A Glastonbury, camp alliberat durant el 1990, l’esperit lliure i anàrquic dels nòmades i la música i energia de la generació de l’acid-house es van unir per primera vegada”, detalla Collins.
També va ser el moment de l’explosió de la Mutoid Waste Company, un col·lectiu d’artistes londinencs que realitzaven performances a festes il·legals que ells mateixos organitzaven. Creaven impactants estructures metàl·liques soldades i grans robots que escopien foc, amb materials reciclats d’avions militars de combat, vehicles vells i elements de mecànica i ferralla. Després d’una gran batuda policial a la seva fàbrica ocupada a King’s Cross, l’any 1990, el grup de mutants va deixar el país i va viatjar cap a Itàlia, a la regió de Bolonya, on van fundar Mutonia, un poblat de ferralla en el qual desenvolupen la seva activitat artística encara avui.
Un altre fet destacat es va produir l’any 1991, quan Hakim Bey va publicar Zona Temporalment Autònoma: anarquisme ontològic, terrorisme poètic, un text que serviria d’inspiració i combustible per als nous moviments i subcultures rave, hacker i cyberpunk. L’assaig, una mescla de ficció especulativa, treball acadèmic
i manifest polític, defensava la creació de “zones d’autonomia provisionals” –alliberaments de terra, de temps o d’imaginació– que evitessin l’enfrontament directe amb la repressió estatal.
L’explosió rave va culminar en macrofestivals lliures i gratuïts com Stonehenge, Glastonbury o Castlemorton Common. Aquest darrer, celebrat el maig de 1992, va durar una setmana i va concentrar més de 60.000 persones i vehicles que no paraven d’arribar, convocades per l’efecte crida que va generar la cobertura dels mitjans de comunicació.
Guerra a la ‘rave’
El govern de la conservadora Margaret Thatcher i els mitjans de comunicació demanaven llei i ordre. El secretari d’Interior, Douglas Hurd, va descriure els nòmades com “una banda de bandolers medievals sense respecte per la llei ni els drets dels altres”. John Major, primer ministre que va reemplaçar Thatcher l’any 1990, va declarar: “De nòmades New Age, ni en aquesta època ni en cap altra”. Thatcher, per la seva banda, havia arribat a dir: “Amb molt gust faré qualsevol cosa que estigui a les nostres mans per dificultar la vida als combois hippies”. I així ho va fer. La Llei d’Ordre Públic de l’any 1986 va ser el primer intent d’obligar les nòmades a abandonar les carreteres, restablir el dret a la propietat dels terratinents i erradicar estils de vida que es consideraven inacceptables.
La llei fou ampliada l’any 1994 amb l’anomenada Criminal Justice And Public Order Act (llei de justícia penal i ordre públic, en anglès), dirigida contra les okupacions, les raves, els sabotatges de terra i els campaments no autoritzats. En paral·lel, s’aprovava la llei d’emissions, una mesura que il·legalitzava les emissores de ràdio pirata i permetia decomissar equips de gravació. La pressió augmentava.
La fotògrafa nòmada Vinca Petersen recorda que “a mesura que les festes es feien més grans, el govern tenia cada vegada més por que la gent es reunís en espais autònoms no comercials i ballés tota la nit sense importar el que la policia digués. La llei va ser una manera increïblement pesada d’aturar-ho
i d’emportar-se gran part de la nostra llibertat. Només hi havia una manera de salvar la festa i els sistemes de so: sortir del país”.
Des d’aquest quilòmetre zero, les raves es van estendre de manera imparable per Europa i van transformar la manera de pensar, sentir, ballar, escoltar i crear. I de retruc, a la majoria de territoris a on va arribar, com a l’Estat francès o a Catalunya, també es van impulsar lleis anti-rave pròpies, com la llei Mariani i la llei d’espectacles, respectivament.
I avui… què en queda?
Però no totes van marxar. Com explica Marion Hamm a l’assaig Reclaim the Streets! Global Protests and Local Space (“Reclamem els carrers! Protestes globals i espai local”, en anglès): “La llei va polititzar la comunitat rave i va reforçar un sentiment de solidaritat entre escenes subculturals i polítiques”. Van néixer iniciatives com Reclaim the Streets, un col·lectiu informal que reivindica l’ús dels espais públics i denuncia la privatització neoliberal. “No demanaven permisos per a les seves concentracions festives, difonien la localització a l’últim moment a través de números de telèfon clandestins i el boca-orella; fos a un magatzem abandonat al nord del país o als massificats carrers de Londres”, explica Hamm. Equipades amb camions
i potents equips de so, bloquejaven la construcció de l’autopista M-11 i, mentre milers de persones ballaven, altres perforaven l’asfalt amb martells pneumàtics i plantaven arbres a la carretera. Les street parade o les masses crítiques actuals s’inspiren en aquestes estratègies.
Per a Aaron Tinder, director del recent documental Free Party, A Folk History (2010), “la llibertat, les lleis contra l’okupació, la intrusió en la propietat privada, la vigilància estatal, el sentiment de comunitat… són temes que tenen ressonància en l’actualitat a Anglaterra, però que ja eren preocupacions dels nòmades de fa trenta anys”.
Per a Fisher, tant les raves britàniques, com “Carnestoltes, la fira, el circ, la cultura gitana i el lumpenproletariat, evocaven formes de vida i de comerç que eren incompatibles amb el treball solitari del burgès aïllat i del món que aquest projectava. L’espectre d’un món que podria ser lliure sempre ha de ser reprimit, ja que pot revitalitzar-se a qualsevol festa que duri massa temps; a qualsevol àmbit laboral o universitari que es negui a la necessitat del treball monòton; a qualsevol grup que rebutja la inevitabilitat de l’individualisme competitiu. La intensitat de la maquinària que va ser necessària per clausurar les raves és un testimoni d’això”.
