D’ençà de la pandèmia, el xoc que va representar la paralització del sector turístic en una economia de serveis com la que tenim a les Illes, ens duia a reflexions del tipus: què canviarà del turisme que hem conegut fins ara?
En les darreres setmanes, la motivació de molts dels que estàvem immersos en la possibilitat de replantejament de l’activitat de la indústria turística i del pes d’aquesta en l’economia illenca, ha caigut en picat en veure la manera desbocada en què tornam a tenir una temporada turística d’excessos a la vista. L’arribada del primer megacreuer, rebut a l’estil “benvigut Mr. Marshal” pel conseller de Model Econòmic i Turisme, la directora general de Turisme i el president de l’Autoritat Portuària a les Illes Balears, ens va deixar clar el gest de suport explícit i l’aposta clara per reprendre l’activitat turística prèvia a la pandèmia. En el cas dels megacreuers sense replantejar absolutament res, ans al contrari, celebrant l’arribada al marge de les demandes dels col·lectius i moviments socials, que el 19 de juny ens tornàrem a manifestar de manera simultània i coordinada amb diferents ciutats d’arreu de l’estat –Palma, BCN, València, Tarragona, a Coruña i Vigo– arran de la represa del turisme de creuers i per exigir una moratòria i limitació arran dels reiteradament denunciats impactes ambientals, de massificació, de les precàries condicions laborals de la tripulació –sense qüestionar políticament–, etc. Impactes als quals ara afegim el risc sanitari que implica l’arribada de milers de persones autoconfinades a bord d’un creuer per decisió pròpia i dibuixant l’estela del seu pas per les diferents destinacions geogràfiques on fan escala.
El turisme es reprèn amb les mateixes lògiques de sempre però ara, a més, desbocat per les pressions economicoempresarials i com a via d’escapament per a massa persones dins un món cada cop més incert, angoixant i sense sentit
Després d’això, hem tengut la lamentable notícia dels macrobrots per viatges d’estudis desbocats i festes a la mar de multitud d’embarcacions de lloguer abocant botelles d’alcohol i aigües fecals en un espai natural protegit, Mondragó. I mentre, s’anunciava que ja estàvem al semàfor verd pel turisme britànic. És això el resultat de la macrocampanya impulsada per la indústria turística del SOS turisme que reclamava –entre altres perles– menys impostos i menys política? O el que és pitjor, és només a això al que aspira el conseller de Model Econòmic i Turisme?, que continuï la festa? Com en el Titànic on l’orquestra segueix tocant mentre s’enfonsa el vaixell…
No és que no canviarà res del turisme, sí, està canviant i no amb massa bones perspectives. Es reprèn amb les mateixes lògiques de sempre però ara, a més, desbocat per les pressions economicoempresarials i com a via d’escapament per a massa persones dins un món cada cop més incert, angoixant i sense sentit. Però el que és pitjor, és constatar que el que no canvia en absolut és la intenció política de continuar infinitament posicionant estratègicament el turisme com a motor (o tractor, com es diu ara) de l’economia, del present i del futur, perpetuant el model socioeconòmic que ens ha duit fins aquí.
Els gestors polítics semblen no ser conscients de la dimensió real del canvi que ens ve, com no semblen tampoc conscients de com les decisions que prenen ells avui incideixen clarament en l’acceleració del col·lapse
Malgrat les mil evidències del canvi de paradigma global, ple de reptes majestuosos, no es veu gens de llum ni de clarividència en la classe política a l’hora d’enfocar les prioritats de les polítiques econòmiques i socials per tal d’enfortir unes societats que, en un futur immediat, hauran de fer front a les crisis d’aquest capitalisme desbocat que no entén de límits. Luis González Reyes, deia fa poc en una entrevista: “Vivim al final de l’era basada en l’abundància energètica i material. El que vengui després… serà radicalment diferent”. Per altra banda, en una xerrada del cicle “Visions 5.1”, organitzat pel Museu de la Vida Rural i l’associació La Conca 5.1, que enguany s’ha impulsat sota el títol “Resiliència i Resilients”, Marina Garcés va apuntar que el que vivim ara “no és una crisi més del capitalisme sinó que és el capitalisme de la crisi”. El capitalisme ja s’alimenta de les crisis i no del seu concepte imposat i malentès de progrés. Ja viu de les crisis i de la precarització de la vida, tot i que amb un relat renovat. Garcés incidia, a més, en advertir que l’economia postcrisi pandèmica s’està convertint en una economia de guerra, on els poders i interessos econòmics apareixen per a “reconstruir” els territoris després de la devastació per seguir així generant “riquesa”, per a ells, és clar.
Són moltes les veus que fa temps que demanen assumir vertaderament les condicions d’escassetat de recursos que sostenen la vida a escala global –si no ho heu fet, llegiu Entre Escila i Caribdis de la magnífica Yayo Herreo. És l’hora inajornable d’assumir que hi ha uns canvis que vendran tant sí com no, i que el temps s’acaba per a capgirar les prioritats polítiques i enfocar-les a preparar les societats i l’economia per a aquests canvis ineludibles que requeriran necessàriament decreixement i redistribució. Aquests dos conceptes semblen encara totalment fora de l’òrbita de pensament dels gestors polítics que, com ja he apuntat en anteriors ocasions, semblen no ser conscients de la dimensió real del canvi que ens ve, com no semblen tampoc conscients de com les decisions que prenen ells avui incideixen clarament en l’acceleració del col·lapse, quan podrien estar apuntalant les bases de societats vertaderament resilients. Utilitzen aquests i altres conceptes, buidant-los totalment de contingut real, mentre segueixen alimentant la dependència i les perversions d’un model que ens fa tan i tan vulnerables.
És l’hora de donar la passa ferma definitiva per a l’organització progressiva de la societat des de la col·lectivitat i pel bé comú, i col·locar els processos de presa de decisió comunitària en la gestió de TOTA LA VIDA, com diu Manolo S. Bayona de l’espai de coordinació Baladre. És l’hora de generar, des de baix i a l’esquerra, les estructures i relacions socials que ens permetin la satisfacció de les necessitats bàsiques per sostenir la vida present i futura des de les cures, els afectes i el suport mutu. És l’hora, com diuen les zapatistes que ja han desembarcat a Europa, de DESPERTAR.
